Com un cervell, tant se val si amb més o menys anys. Farcit de pensaments, uns més madurs que els altres; uns comunicats i altres no; uns perduts entre tants i altres revifats pel record... Tots dintre d'una capseta que, amb una olor o un so o qui sap si amb una imatge, tornen com si fossin d'ara mateix...
El otoño agrupado en un montón de hojas. Buenos colores
ResponElimina¡Muchas gracias, Luis!
EliminaSembla mentida que tot això sigui "només" química.
ResponEliminapodi-.
Jo ho trobo tan misteriós...
EliminaBon vespre, Carles.
Un bon misteri aquest de la memòria que fa que, de vegades, no puguem recordar que vam dinar ahir, però que només amb un mínim estímul com aquests que cites ens permet reviure ben vivament fets que ens van passar molts anys enrere.
ResponEliminaEn sabem ben poc, encara, de com funciona aquesta "capseta". ;-)
Abraçades!!
Realment en sabem ben poc, tot i que els científics de cada dia descobreixen coses noves, encara queda molt per saber-ho tot.
EliminaAferradetes, Mac.
És ben curiós quan una flaire et porta records.
ResponEliminaPetons!
Sí que ho és, com també amb una cançó, un sabor o una imatge.
EliminaPetonets, Alfred.
Bonita foto otoñal y estupenda reflexión, recordar momentos cuando escuchas una canción o hueles un aroma es algo mágico.
ResponEliminaUn abrazo
Sí, parece magia, ¿verdad?
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
Les fulles i els pensaments, mig pansits però sempre presents.
ResponEliminaMeravellosa foto.
Aferradetes Paula
¡Moltíssimes gracias!
EliminaAferradetes, Josep.
El cervell té vida pròpia.
ResponEliminaFa el que vol amb els records i les emocions.
Pensem que el controlem i no ho tinc gens clar.
Petons.
Tampoc crec que ho puguem controlar, si fos així les emocions no existirien.
EliminaEn això s'assembla a la meva càmera. ;-)
Petonets, Xavi.
El Nadal artificial ho omple tot de verd, de caramels i torrons. La natura té el seu propi color, tal com ho mostres a la teva fotografia.
ResponEliminaMolt més macos els colors de la natura que totes aquestes coses prefabricades.
EliminaAferradetes, Xavier.
Los pensamientos pueden ser como esas hojas marchitas, que al haber caído han muerto pero sirven para alimentar la tierra, igual que los pensamientos nuestros que caen para desarrollar los nuevos y retroalimentar el alma.
ResponEliminaMuy linda imagen y lindas palabras.
Abrazos.
Me gusta tu reflexión, Eukel.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes.
El "relleno de pensamientos" es una de las funciones del cerbro. Uno de los elementos presente más relevantes del ser humano.
ResponEliminaDicho esto, es a su vez la herramienta fundamental que "conecta" a éste con el Todo que la vida es!
Si bien, hasta que llegue ese momento, o despertar, la persona suele utilizarlo, entretenerse, en vericuetos mil. Distracciones, avances y retrocesos... Partida de este mundo y... ¡vuelta a empezar!
Hola Paula.
Con un tinte algo diferente a lo que tú expresas, han motivado ahora tus palabras éstas mías. :))))))
Abrazos. Buen finde!
Cuando llegue ese momento, ¿ya no será necesario volver a empezar?... Será como si hubiéramos aprobado todas las asignaturas y por ello no tendremos que repetir y repetir y repetir curso... ;-)
Elimina¡Gracias por tus sabias palabras!
Aferradetes, Ernesto.
El cervell és encara un misteri… els records també. Però és màgic que les olors, les sensacions, els sons o les fulles seques ens regalin records, sovint ben certs però manipulats per fer-los més coherents. Però tan se val, són igualment màgics.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Manipulats o no són els que tenim i fem magia sense saber ben bé com ha passat. ;-)
EliminaAferradetes, preciosa.
La memòria no és una funció que tingui molt desenvolupada al meu cervellet... I fa tanta feina!!
ResponEliminaDoncs crec que hi ha maneres d'aprendre'n, una mica més de feina i ho tens. ;-)
EliminaBon vespre, Risto.
Me encanta la foto y el texto. Y deseamos que esa cajita nunca deje de funcionar, así seguiremos atesorando recuerdos.
ResponEliminaBuen puente Paula.
Un abrazo.
¡Muchas gracias!
EliminaEsperemos que no deje nunca de funcionar, es lo más triste que nos puede suceder.
Feliz viernes, Laura.
Aferradetes.
El calaix de sastre de tots els humans... Parlant de memòria!, la teva foto m'ha fet recordar aquella vella (i preciosa) cançó d'Yves Montand: Les fulles mortes...
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Doncs mira, una foto t'ha portat a una cançó i segurament, si estires el fil, et portarà a moltes més coses. ;-)
EliminaBonica cançó la d'Yves Montand:
"Et nous vivions tous les deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis"
Aferradetes, Joan.
Spake Descartes: "Cogito, ergo sum."
ResponEliminaI seguint amb frases: "'Sapere aude' (Atreveix-te a saber!) deia Horaci i que va popularitzar Kant. I més tard, Sir Francis Bacon digué: "Qui no vol pensar, és un fanàtic; qui no pot pensar, és un idiota; qui no gosa pensar, és un covard" ;-)
EliminaHugs & many thanks, Sean.
M'encanten les imatges que ens regala la tardor com la que tu has captat. Aquestes fulles amb aquestes formes, la natura sempre sap crear meravelles. I m'agrada la reflexió a què t'ha portat la fotografia: hi ha records que sempre estan ben presents en aquesta capseta tan misteriosa, i qualsevol olor, so, cançó... t'hi retornen.
ResponEliminaAferradetes, bonica.
Mira si m'agraden que, no fa molt, em vaig veure recollint fulles de terra, gairebé sense poder ajupir-me, dos nois joves en miraven i vaig pensar, potser em creguin boja... Volia fer un centre a casa i me'n vaig emportar unes quantes... i clar, estava triant les que més m'agradaven. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina.
Recuerdos, aparecen cuando menos los esperamos. La mente es muy asombrosa.
ResponEliminaMuchos besitos de anís, Paula!
La mente es fantasía, pura magia.
EliminaBesitos cálidos, Sara.
Bonic i evocador text que captura de manera poètica i precisa el funcionament de la memòria sensorial i com les nostres experiències passades es poden sentir vívides i presents quan són evocades per estímuls sensorials. Una reflexió profunda sobre la naturalesa de la memòria i la complexitat i la riquesa del nostre món interior. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaEl traductor, hoy, se empeñó en no traducir. Se ve que lo pillé dormido...
ResponEliminaEn todo caso, una bella captura de ese cementerio otoñal.
Me produce sensación de pena, eso sí.
Un abrazo, amiga
Com la magdalena de Proust. Però diuen que l'edat fa com una pissarra, que de tant passar-hi el borrador ja pràcticament no s'hi veu el que hi anem escrivint. I que necessitem oblidar, perquè el saber sí que ocupa lloc.
ResponEliminaLa teva comparació de les fulles caigudes i seques amb un cervell és molt ben trobada.
Molt encertada la metàfora, sa lluna! En aquest cervell, com en tots, hi ha idees planeres, algunes de flonges, idees punxants i fins i tot idees que han fugit per un forat. Tant de bo arreglar els cervells fos tan fàcil com agafar i llençar les idees punxants, tapar tots els forats i quedar-se amb les planeres i les flonges!
ResponEliminaAferradetes!