Altra vegada les confidències d’un somni ben entrada la nit, engrunes de ficció i realitat, refugi de vells temps arrabassats i records malgirbats, pelleringues d’idees abstractes, imatges apedaçades gairebé tangibles; l’exili de la raó.
La tragicomèdia de la ment, actors dissidents, pelegrins efímers d’un guió anàrquic mentre pretenia descansar.
Parla el foc aquesta nit, somnis que es callen en veu alta i confidències que ja tothom sap. Baralles d’infants entre el sóc i el vull ser. Entre la ficció del desig i la realitat que cau pel ulls cansats. Aquells temps que la memòria guarda com el tresor que son, sabent que ja mai tornaran, i que només reviuen en la repetició oral que els vells escampem a la primera ocasió. Com si fossin eines que podrien fer reviure aparells vitals, guarda la ment aquests records, aquelles vivències, de vegades ordenades, de vegades anàrquiques, abans de gastar amb passos lents l’espai entre el jo i el descans que qui sap si... vindrà.
Aquesta nit genis petits esclataran en les guspires que les flames de la foguera trauran del vell arbre fet pedaços per alimentar la nostra felicitat. Voltant aquella llar a l’aire lliure un grup d’amics esperen que la fusta sigui flama i la flama brasa abans d’apagar-se i ser la nostra pròpia cendra. En aquest interval, rialles, somriures i begudes fresques, alcohòliques de baixa graduació es van escampant, les viandes presoneres en graelles de doble cara amb fermador que les tanca, esperen la crueltat de caure sobre el foc vermell de les brases incandescents. Vola la vida entre racons com aquests i reviuen el records i en venen de nous per un demà incert. La nit avança i els plats es buiden, resta el rom cremat que algú ha dut i algú el fa. Són els darrers glops calents d’una nit que volia ser més freda, per esbandir la festa apareix entre la foscor del cel una pluja divertida que ni ruixa ni gairebé mulla. Davant la reticència dels veïns s’enfada i ara si, comença a ruixar, i entre els crits de bona nit! I Visca Sant Antoni! El grup es dispersa, la llar els acull no amb la porta oberta, però si amb l’ànima calenta, rere queden els lladrucs d’un gos no invitat a la festa que potser riu entre queixals en veure la desbandada de la gent i es retira com si res sota la pluja que ja el te moll, cap a la caseta on com sempre dormirà sol.
Bonic poema i reflexió, ben acompanyat visualment per un molt curiós i cridaner efecte de moviment amb llums (i ombres) Són les dues cares de la mateixa moneda. És cert que a mesura que ens fem grans sentim més el pes de la incertesa i una certa pèrdua de la il·lusió, però no necessàriament la creativitat, com en el teu cas. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
La nit té màgia.
ResponEliminaLlums, ombres, emocions i desitjos... que duran el que dura la nit.
Petons.
Sembla que, a la nit, tot es capgira.
EliminaGairebé res dura tota una vida...
Petonets, Xavi.
Altra vegada les confidències
ResponEliminad’un somni ben entrada la nit,
engrunes de ficció i realitat,
refugi de vells temps arrabassats
i records malgirbats,
pelleringues d’idees abstractes,
imatges apedaçades
gairebé tangibles; l’exili de la raó.
La tragicomèdia de la ment,
actors dissidents, pelegrins efímers
d’un guió anàrquic
mentre pretenia descansar.
Aferradetes, Paula!!
Un magnífic poema, Joan. Gràcies!!.
EliminaI passa això moltes nits, quan només pretens descansar...
Aferradetes!.
Parla el foc aquesta nit,
Eliminasomnis que es callen en veu alta
i confidències que ja tothom sap.
Baralles d’infants entre el sóc i el vull ser.
Entre la ficció del desig
i la realitat que cau pel ulls cansats.
Aquells temps que la memòria guarda
com el tresor que son, sabent que ja mai tornaran,
i que només reviuen en la repetició oral
que els vells escampem a la primera ocasió.
Com si fossin eines
que podrien fer reviure aparells vitals,
guarda la ment aquests records, aquelles vivències,
de vegades ordenades, de vegades anàrquiques,
abans de gastar amb passos lents
l’espai entre el jo i el descans que qui sap si...
vindrà.
qui sap si...
Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, qui sap si...
A la nit s'encén la màgia.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
I moltes altres coses que, de vegades, sobren.
EliminaAferradetes, Alfred.
Una distorsió fotogràfica moooooolt atractiva!
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes, mestre.
La percepción que tenemos de la vida, a veces la percibimos bastante distorcionada.
ResponEliminaUn abrazo.
Eso digo yo, ¿por qué dará tantas vueltas la cabeza?.
EliminaAferradetes, Antonia.
En la noche estoy en mi elemento.
ResponEliminaBesos.
Puede pasar de todo en ella... tanto bueno como malo.
EliminaBesos
That is the migraine aura
ResponEliminaHe, he ,he... potser!.😅
EliminaAferradetes, roentare.
Molt bonica la imatge desdibuixada... i el poema, com sempre, arriba ben endins.
ResponEliminaAferradetes preciosa!
Moltes gràcies!.
EliminaSi arriba, em sento satisfeta.
Aferradetes, nina.
Precioso juego de luces que dibujan como por su cuenta. Abrazo
ResponElimina¡¡Tal cual!, siempre nos sorprende.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Luis.
Disturbing photo, fine poem, fitting song.
ResponEliminaThanks so much, Sean!!.
EliminaAferradetes.
Potser les distorsions siguin les coses que veiem més clares.
ResponEliminapodi-.
Qui sap?, potser sí!!.
EliminaAferradetes, Carles.
Aquesta nit genis petits
ResponEliminaesclataran en les guspires
que les flames de la foguera
trauran del vell arbre fet pedaços
per alimentar la nostra felicitat.
Voltant aquella llar a l’aire lliure
un grup d’amics esperen
que la fusta sigui flama
i la flama brasa
abans d’apagar-se
i ser la nostra pròpia cendra.
En aquest interval,
rialles,
somriures
i begudes fresques,
alcohòliques de baixa graduació
es van escampant,
les viandes presoneres
en graelles de doble cara
amb fermador que les tanca,
esperen la crueltat de caure
sobre el foc vermell
de les brases incandescents.
Vola la vida
entre racons com aquests
i reviuen el records
i en venen de nous
per un demà incert.
La nit avança
i els plats es buiden,
resta el rom cremat
que algú ha dut i algú el fa.
Són els darrers glops calents
d’una nit que volia ser més freda,
per esbandir la festa
apareix entre la foscor del cel
una pluja divertida
que ni ruixa ni gairebé mulla.
Davant la reticència dels veïns
s’enfada i ara si,
comença a ruixar,
i entre els crits de bona nit!
I Visca Sant Antoni!
El grup es dispersa,
la llar els acull
no amb la porta oberta,
però si amb l’ànima calenta,
rere queden els lladrucs
d’un gos no invitat a la festa
que potser riu entre queixals
en veure la desbandada
de la gent
i es retira com si res
sota la pluja que ja el te moll,
cap a la caseta
on com sempre dormirà sol.
qui sap si...
Visca Sant Antoni!!!.
EliminaMoltes gràcies, qui sap si...!
Aferradetes.
Ei!
ResponEliminaQue
Lindos versos.
Encantada deixo
Bjins
CatiahoAlc.
Moltes gràcies i benvinguda!!.
EliminaAferradetes, Catiaho.
Cuando aveces vemos así la vida y le damos vueltas a la distorsión. Pasemos de ella.
ResponEliminaBuena noche Paula.
Un abrazo.
¡Qué difícil es a veces... !.
EliminaAferradetes, Laura.
En las duermevelas, en los ensueños, todo es posible... Luego, con la luz, todo suele cambiar...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Así es, amic meu.
EliminaAferradetes.
Me encantan estas fotografías, donde te dejas llevar por el instante sin más consideraciones. Un abrazo
ResponEliminaTal cual salió, sin más.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Ángel.
La nostàlgia té més passat que futur. Tenim un present... i la música. I la poesia!
ResponEliminaCert, tot això que dius i més coses semblants... però avui... demà???
EliminaAferradetes, Xavier.
Sonhar não custa nada, já dizia a canção.
ResponEliminaBju
Per això mateix, somiem tots.😅
EliminaAferradetes, Rô.
Encara que el demà no serà, hem conegut la felicitat i amb això n'hi ha prou per omplir una vida, malgrat les distorsions.
ResponEliminaSegurament és com dius, però parlava dels somnis i les il·lusions d'un hipotètic futur.
EliminaAferradetes, nina.
Bonic poema i reflexió, ben acompanyat visualment per un molt curiós i cridaner efecte de moviment amb llums (i ombres) Són les dues cares de la mateixa moneda. És cert que a mesura que ens fem grans sentim més el pes de la incertesa i una certa pèrdua de la il·lusió, però no necessàriament la creativitat, com en el teu cas. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaPuc perdre la il·lusió, no sempre; em pot envoltar la incertesa, com més, més; tot i així, busco la creativitat per tot arreu.😉
Aferradetes, Alfons.😘🤗