«Garrote vil» (Ramon Casas - 1894)
El rellotge del campanar marcava les dotze del matí d'un dia fred de finals de novembre. La plaça estava plena de gom a gom, els rostres pàl·lids s'amuntegaven ansiosos per l'espectacle que s'apropava. Al centre, el garrot brillava sota el sol, un instrument de mort que semblava cobrar vida. El reu, lligat i pàl·lid, sentia la mirada expectant de la multitud. La seva ment viatjava entre la desesperació i la resignació, recordant la seva vida, els seus errors i quin era l'instant que el va portar allà.
Cada xiuxiueig entre la gent era com si estiguessin en un sòrdid antre de carretera, on la mort es convertia en una barreja de morbositat i rutina. L'ombra del botxí s'acostava, mentre el reu es debatia entre el penediment i la resignació, tot recordant que la línia entre la justícia i la crueltat era sovint difusa. La tensió era palpable com una abraçada freda que presagiava el final. La caputxa el va deixar sense visió, el silenci de la plaça com un calfred va recórrer la seva esquena. El cargol va girar... Mai saberen per a qui va ser el seu darrer pensament.
Poc després la plaça es buidà, entre murmuris i certa sensació de buidor... En arribar a casa, la rutina seguiria com sempre a cadascuna de les seves tristes vides...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada
Benvinguts al racó!