En obrir la porta, no només accedeixes a un nou espai físic, sinó que també inicies un capítol diferent a la teva vida. Per Nadal, en anar a casa de la meva àvia, el so de les frontisses grinyolant ressona en el silenci, com un murmuri que convida a allò desconegut. Aquesta simple acció, aparentment banal, conté un univers sencer de possibilitats. Miro la porta davant meu, el pom fred sota la meva mà i em pregunto què hi ha a l'altra banda. És un camí il·luminat per llums càlides o un túnel fosc que porta a allò profund del misteri? Cada vegada que m'hi acosto, sento un calfred recórrer la meva esquena. Potser és el ressò de decisions mai preses o el símbol d'un canvi necessari... L'aire se sent carregat, gairebé tens, com si estigués esperant el moment just per revelar-se. I si en obrir-la, deslligo alguna cosa que mai no podré controlar? En aquest instant intens, la vida sembla suspendre's. No hi ha marxa enrere... Trobaré cares familiars o potser estranyes? Una abraçada càlida o una mirada freda? Seré capaç d'enfrontar allò que m'espera, sigui el que sigui? Després de tot, viure és obrir portes, una darrere l'altra, creant el nostre propi camí... I aleshores, inhalo profund i giro el pom.
M'ha agradat molt aquesta frase:"Després de tot, viure és obrir portes, una darrere l'altra, creant el nostre propi camí... " De vegades n'obrim algunes ben convençuts, perquè ens pensem saber què hi trobarem i no sempre l'encertem i altres vegades tot i essent conscients de la incertesa l'obrim igual, perquè no obrir-la també resulta ben incert.
ResponEliminaUn text ben bonic!
Aferradetes, preciosa!