En una platja aïllada, una parella s'havia refugiat darrere d'una pila de cadires de plàstic, rient en silenci, mentre el murmuri de les onades els acollia. L'atmosfera estava carregada de complicitat, era un moment robat, sabien que no es podien deixar veure, però l'emoció del seu petit secret els omplia d'adrenalina i felicitat. El seu gos estava assegut a uns metres, vigilant i protector, donant-los l'esquena i cuidant-ne el seu secret. L'escena, que podria passar desapercebuda per als vianants, revelava un moment d'intimitat compartida al mig d'una platja aparentment buida. Amb el so del mar com a teló de fons, la parella gaudia dels seus riures i xiuxiueigs, aliens al món exterior. Aquest instant efímer encapsulat mostrava com fins i tot en espais públics l'amor pot florir, mentre un amic fidel vetlla per la seva privadesa i... una fotògrafa indiscreta deixà constància dels fets...
Si bien no veo a la tal pareja y perro guardian, cabe que podría ser yo mismo... Pues frecuento las playas en esas misiones secretas. :)))))
ResponElimina¡Imaginación que no falte!
Abrazos, Paula
Si agrandas la foto (botón derecho, abrir en otra pestaña), podrás ver perfectamente a la pareja a la altura de las sillas de plástico y a su perro unos metros más alejado de ellos, casi en el linde de la foto.
EliminaYa ves, no era mi imaginación lo que vi.
Y en cuanto a tus misiones secretas ¿hablas de vigilancia o de amoríos? 🤭😂
Aferradetes, Ernest.
Lo segundo, amiga. :)))))
ResponElimina¡Jejjeje!, eso me pasa por preguntar... ¡Ay! :-)))
EliminaM'agrada molt la foto d'aquesta platja gairebé deserta... i el relat!
ResponEliminaAferradetes Paula
Ai!, com és aquesta fotògrafa !!.... :)
ResponEliminaUna abraçada !!.
Petits secrets, platja aïllada, riures i xiuxiueigs, més la música d'un tema de jazz amb una insinuadora veu i en francès!: sensualitat total.
ResponEliminaUn moment irrepetible ni que cerquin de tornar-hi.
ResponEliminapodi-.
Je, je mas de uno ha hecho algo parecido alguna vez.
ResponEliminaBesos.
¡¡Qué momento!!!!, Vive Dios, que aquí lo único que se me ocurre, es aquella frase ....
ResponElimina¡¡¡Quién esté libre de culpa que lance la primera piedra.!!!
Lejanamente, me recuerda a Serrat y su "Paraules d'amor", por más que estos han pasado de las "Paraules als fets".... jejejej
Sa Lluneta, gràcies per fer-nos recordar, i no, no seré jo qui llenci la primera pedra... jejejejej