En una platja aïllada una parella s'havia refugiat darrere d'una pila de cadires de plàstic, rient en silenci, mentre el murmuri de les onades els acollia. L'atmosfera estava carregada de complicitat, era un moment robat, sabien que no es podien deixar veure, però l'emoció del seu petit secret els omplia d'adrenalina i felicitat. El seu gos estava assegut a uns metres, vigilant i protector, donant-los l'esquena i cuidant-ne el seu secret. L'escena, que podria passar desapercebuda per als vianants, revelava un moment d'intimitat compartida al mig d'una platja aparentment buida. Amb el so del mar com a teló de fons, la parella gaudia dels seus riures i xiuxiueigs, aliens al món exterior. Aquest instant efímer encapsulat mostrava com fins i tot en espais públics l'amor pot florir, mentre un amic fidel vetlla per la seva privadesa i... una fotògrafa indiscreta deixà constància dels fets...
Si bien no veo a la tal pareja y perro guardian, cabe que podría ser yo mismo... Pues frecuento las playas en esas misiones secretas. :)))))
ResponElimina¡Imaginación que no falte!
Abrazos, Paula
Si agrandas la foto (botón derecho, abrir en otra pestaña), podrás ver perfectamente a la pareja a la altura de las sillas de plástico y a su perro unos metros más alejado de ellos, casi en el linde de la foto.
EliminaYa ves, no era mi imaginación lo que vi.
Y en cuanto a tus misiones secretas ¿hablas de vigilancia o de amoríos? 🤭😂
Aferradetes, Ernest.
Lo segundo, amiga. :)))))
ResponElimina¡Jejjeje!, eso me pasa por preguntar... ¡Ay! :-)))
EliminaNo sé yo si con tanta publicidad, el secreto de la playa sigue secreto... :)))))
EliminaA este paso van a aparecer en El Diario de Mallorca.
Abrazos, Paula.
Raro sería que saliera en el Diario de Mallorca por varias razones:
Elimina1ª- La foto se hizo en una playa, hasta que no la visioné, no vi el detalle.
2ª- Esta hecha desde hace como unos ocho años.
3ª- La playa no era de Mallorca, ni de ningún sitio cercano.
4ª- Quitando los susodichos, no creo que les reconociera nadie por esta foto.
De todos modos, si te preocupa eso, lanzo desde aquí un llamamiento a quién pueda reconocerse, para que se ponga en contacto conmigo y, si lo desea, quito la foto.
Aferradetes, Ernest. ;-)
M'agrada molt la foto d'aquesta platja gairebé deserta... i el relat!
ResponEliminaAferradetes Paula
Sí... gairebé deserta. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep!
Ai!, com és aquesta fotògrafa !!.... :)
ResponEliminaUna abraçada !!.
Segurament molt entremaliada. ;-)
EliminaAferradetes, Artur!
Petits secrets, platja aïllada, riures i xiuxiueigs, més la música d'un tema de jazz amb una insinuadora veu i en francès!: sensualitat total.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!
EliminaEl francès sempre és mot sensual...
Aferradetes, Xavier.
Un moment irrepetible ni que cerquin de tornar-hi.
ResponEliminapodi-.
Per a mí gairebé segur, per a ells no sé... ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Je, je mas de uno ha hecho algo parecido alguna vez.
ResponEliminaBesos.
Y más de dos... y más de tres... ;-)
EliminaBesos
¡¡Qué momento!!!!, Vive Dios, que aquí lo único que se me ocurre, es aquella frase ....
ResponElimina¡¡¡Quién esté libre de culpa que lance la primera piedra.!!!
Lejanamente, me recuerda a Serrat y su "Paraules d'amor", por más que estos han pasado de las "Paraules als fets".... jejejej
Sa Lluneta, gràcies per fer-nos recordar, i no, no seré jo qui llenci la primera pedra... jejejejej
Quan he vist que deies "lejanamente" pensava que anaves a explicar un experiència personal... ja estava espantada! ;-)
EliminaI no sé realment si passaren de les paraules als fets, ni hi era, ni sé qui són, jo ja havia marxat... per a més detalls, truqui als meus advocats... jejjejej
Fas bé de no llençar pedres, millor treure un somriure, amic meu, gràcies!
Petonets amb pessics, Jota.
Cobra, eres buena paparazi.
ResponEliminaBesitos de anís.
Lo cierto es que sólo quería hacer una foto a la playa, nada más. ;-)
EliminaBesos dulces, Sara.
A quiet pocket of joy and mischief held safe by the waves, the dog, and an unseen observer’s lens
ResponEliminaCert, molt cert, per a ells era invisible. ;-)
EliminaSalutacions, James.
Passejo per una platja, en estat de retirada, tumbonas recollides, casetes buides i un sol en hores baixes. Veig una dona, pot-ser una mica tafanera, amb una càmera fotogràfica, fent fotos, fins que en un moment determinat, sembla que ha trobat una cosa més interessant que unes ones tranquil·les o bé gavinas arrassan amb tot el que poden. Esforço els meus ulls, poso la mà com a visera i intento enfocar el zoom personal, fins a arribar a veure un gos tranquil assegut, segurament pensant en l'infinit camí que tenia al davant en aquell mar tranquil.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
La teva versió és molt bona, tret d'un parell de detalls:
Elimina- La dona no era tafanera, més bé molt despistada i una mica entremaliada; més que res perquè ella no va voler fotografiar res més que la platja i en visionar-la va ser quan va veure a la parella i una mica entremaliada per haver-la publicada.
- Al teu relat veus el gos i omets la parella... no sé si conscientment. ;-)
Petonets, Alfred.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaMi estimado Alfred puede estar muy tranquilo, porque sabe que mis puntualizaciones son con respeto y admiración. Me gusta hablar claro -vamos que se me entienda- y no andarme con rodeos ni con palabras que suenen a "chino". Tampoco creo que necesite ningún "abogado" para defenderse, en el caso de un hipotético ataque.
EliminaEn fin, por mi parte está todo muy claro.
Un abrazo a los dos.
;)))) Estimada Paula, evidentment, la paraula que millor s'escau, és la d'entremaliada.
EliminaEls relats s'escriuen d'una manera i es llegeixen de moltes ben diferents, ja no pertanyen a l'autor, simplement són de tots.
Clarament, és plenament fet a consciència, per part meva.
Una forta abraçada pes dos.
No sé si vas estar pendent del comentari del Ernesto, però per la meva resposta ja te'l pots imaginar. De fet ho ha esborrat i fins i tot ha tret el post del seu blog. Millor treure tot el que va passar i no deixar proves, tot i que he de dir que m'ha demanat disculpas en privat, però no en públic, que és on va fer el comentari...
EliminaPel que fa al meu relat (experiència personal) està clar que podeu donar la vostra opinió i fins i tot fer un nou relat de lo llegit, res a dir. El que em va sorprendre és que no comptava que fos un relat i per això les meves puntualitzacions, sempre fent broma, ja que la situació ho demanava. I dit això, celebro que ho fessis a consciència. ;-)))
Aferradetes, Alfred.
Un monocromo perfecto. Transmite un momento de quietud en ese ir y venir de las olas. Me encanta
ResponEliminaAbrazo
¡Muchísimas gracias!
EliminaAferradetes, Luis.
Que poc s'ho imaginen que seran protagonistes d'un post!!!
ResponEliminaPetons.
Ja fa temps que tinc aquesta foto, a hores d'ara potser que no estiguin junts o sí. ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
La indiscreció de la fotògrafa es pot perdonar perquè la imatge és prou discreta: mostra el "pecat", però no els "pecadors".
ResponEliminaTot i que als malpensats (i que consti que no és el meu cas) els pot quedar el dubte de si l'opció de fer la fotografia des de tan lluny fou deguda a la discreció... o a la por de rebre una mossegada del gos guardià si s'hi acostava massa. :-DD
Abraçades!!
Si hagués volgut intencionadament mostrar a la parella (cosa que no faria mai), el zoom de la càmera s'hagués centrat en ella. I no, no és que tingués por del gos, és que no el vaig veure en el moment de la foto. ;-)))
EliminaEstava molt lluny, com es pot veure, i només volia que sortís la preciosa platja...
Aferradetes, Mac!!
Esplèndid relat i bona foto!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
Amb una fotografia preciosa d'una platja meravellosament buida i hivernal, has construit un relat molt tendre. He hagut de fer la foto més grossa per veure la parella, primer pensava que no es veien. Però sí, tots els protagonistes donen senyals de vida, fins i tot la fotògrafa que ens explica la història. Un bon relat, Paula!
ResponEliminaAferradetes, bonica.
No ho vaig veure fins a l'hora de editar-la i em va fer gràcia veure el fet que m'havia passat tan desapercebut a l'hora de fer la foto; com no es veia massa clar qui eren, vaig fer el relat. Una foto que ha estat guardada més de vuit anys, com tantes més.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa!
Molt maco, Paula! Quina escena tan bonica. L’amor, fins i tot en un racó públic i aparentment anònim, sap trobar el seu espai. El gos vigilant afegeix un toc tendre i protector que fa que el moment sigui encara més especial.
ResponEliminaAferrades!
Moltes gràcies!
EliminaLa història va resultar després d'editar la foto, em va sorprendre fins i tot a mi. Volia tratar-ho d'una manera dolça i així ho vaig fer. L'amor és maco on sigui i el pobre gos la paciència que va tenir. ;-)
Aferradetes, Jordi!
Me encanta el blanco y negro y la complicidad que sugieres. La vida es una gran fotografía de matices y puntos de vista. Un abrazo Paula
ResponEliminaEsa fue mi historia, una vez que me di cuenta del detalle, habrá muchas más por supuesto. Cada uno hilará por donde más le apetezca. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Ángel.
The only place you can be sure you are alone is probably in your own bedroom. Even so, check under the bed!
ResponEliminaL'amor i la complicitat sempre són capaços de crear un univers propi, encara que sigui efímer, enmig del soroll del món. Feliç dia per allà, Paula!!🤗😘
ResponElimina