En obrir la porta, no només accedeixes a un nou espai físic, sinó que també inicies un capítol diferent a la teva vida. Per Nadal, en anar a casa de la meva àvia, el so de les frontisses grinyolant ressona en el silenci, com un murmuri que convida a allò desconegut. Aquesta simple acció, aparentment banal, conté un univers sencer de possibilitats. Miro la porta davant meu, el pom fred sota la meva mà i em pregunto què hi ha a l'altra banda. És un camí il·luminat per llums càlides o un túnel fosc que porta a allò profund del misteri? Cada vegada que m'hi acosto, sento un calfred recórrer la meva esquena. Potser és el ressò de decisions mai preses o el símbol d'un canvi necessari... L'aire se sent carregat, gairebé tens, com si estigués esperant el moment just per revelar-se. I si en obrir-la, deslligo alguna cosa que mai no podré controlar? En aquest instant intens, la vida sembla suspendre's. No hi ha marxa enrere... Trobaré cares familiars o potser estranyes? Una abraçada càlida o una mirada freda? Seré capaç d'enfrontar allò que m'espera, sigui el que sigui? Després de tot, viure és obrir portes, una darrere l'altra, creant el nostre propi camí...
I aleshores, inhalo profund i giro el pom.
M'ha agradat molt aquesta frase:"Després de tot, viure és obrir portes, una darrere l'altra, creant el nostre propi camí... " De vegades n'obrim algunes ben convençuts, perquè ens pensem saber què hi trobarem i no sempre l'encertem i altres vegades tot i essent conscients de la incertesa l'obrim igual, perquè no obrir-la també resulta ben incert.
ResponEliminaUn text ben bonic!
Aferradetes, preciosa!
Una de les coses que em fan sentir més malament és la incertesa en la que visc darrerament, sempre pendent de les decisions dels altres... i així vaig perdent hores de la meva vida esperant... per si m'han dit... per si venen... perquè no et poden concretar més... i el més fotut és que no els puc enviar a pastar, perquè són necessitats meves...
EliminaPerdona, m'he desviat del tema i així ha sortit.
Moltes gràcies!
Aferradetes, nina!
How a single, ordinary gesture can hold memory, fear, hope, and the irrevocable courage it takes to step forward and accept whatever waits beyond the door
ResponEliminaTotes les portes et porten a nous mons, s'ha de tenir molt de coratge per obrir-les.
EliminaSalutacions, James!
L'única manera de trobar les respostes a totes aquestes preguntes és, efectivament, girar el pom i obrir la porta... malgrat el risc que, un cop traspassada, l'únic que hi trobem siguin encara més dubtes.
ResponEliminaUn relat que fa rumiar. Molt ben trobat!
Abraçades!!
De vegades passa això que dius, que una vegada oberta hi trobem molt més dubtes...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac!!
Darrere de cada porta hi ha universos imprevisibles.
ResponEliminaPetons.
Potser per això la majoria de gent es posa màscares?...
EliminaPetonets, Xavi.
L'última frase ho resumeix perfectament.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Crec que sí. Moltes gracies!
EliminaPetonets, Alfred!
En obrir la porta no va poder articular paraula... Mai més.
ResponEliminapodi-.
Pel que dius, va quedar ben trasbalsada...
EliminaAferradetes, Carles.
Tenir el coratge per obrir portes, sobretot aquelles que ens fan més por, que no sabem què hi trobarem. A la vida es tracta d'això, anar obrint portes per no quedar-nos estancats i amb dubtes. Si no ens agrada què hi ha darrera la porta, ens cal anar a buscar-ne d'altres, però totes elles aniran formant el nostre camí de vida.
ResponEliminaUn relat ple profund i valent.
Moltes gràcies per ser la primera en obrir la porta a aquesta edició de Lletres i fils ;-)
Aferradetes, preciosa.
D'això es tracta, d'armar-se de coratge i obrir-les, sempre hi ha temps per cercar-ne que ens agradin més o de deixar-les enrere.
EliminaMoltes gràcies a tu per fer-nos jugar!
Aferradetes, nina.
Un texto cargado de emociones y sentimientos. Las preguntas, los miedos, los temores a no encontrar el aire que se desea respirar para tranquilidad íntima. Ante cualquier puerta ( decisión nueva) nos suele suceder que aparezcan todas esas incógnitas de las que hablas Paula pero, para esclarecer ese mundo oscuro y lleno de dudas, solo queda agarrar bien el pomo y abrir sin más.
ResponEliminaUn abrazo
Después de todo, si no giramos el pomo, nunca sabremos que hay detrás de esa puerta.
EliminaAferradetes, Luis.
En girar el pom es troba un altre any ple d'incògnites.
ResponEliminaI tantes incògnites que ens esperen!
EliminaAferradetes, Xavier.
La vida es un constant obrir i tancar portes.
ResponEliminaAferradetes Paula
Sí, sembla que és un no aturar...
EliminaAferradetes, Josep.
Sometimes you simply have to try.
ResponEliminaSi no ho intentem, ens quedarem amb més dubtes.
EliminaPetonets, Mimi.
El escalofrío es una sensación de miedo muy, muy desagradable. Pero si no se puede elegir no entrar, solo queda hacerlo consciente de que podrá haber sorpresas, no siempre agradables.
ResponEliminaBesos, Paula!
Esa inseguridad se transforma en miedo, aunque en el fondo sabemos que si traspasamos la puerta puede que nos encontremos aquello que no nos gusta o que sí...
EliminaBesos, Sara!
A veces, desde la puerta de una casa desconocida sale alguien hecho de niebla que le llama a uno por su nombre... Algún día tendré que escribir algo sobre eso... Si no se me olvida, claro.
ResponEliminaRecibe mis mejores deseos para el nuevo año.
Un abrazo
Si lo olvidas, te lo recordaré. ;-)
EliminaMuy feliz salida de año y mejor entrada al 2026. 🥂
Aferradetes, amic.
Quina manera tan bonica de descriure un gest tan simple com obrir una porta. Has convertit un moment aparentment trivial en un espai ple de preguntes, memòria i possibilitats. Llegint-te, gairebé sento el fred del pom, el grinyol de les frontisses i aquesta barreja de por i esperança que acompanya qualsevol canvi. Gràcies per recordar-nos que viure és això: atrevir-se a obrir portes, encara que no sapiguem què hi ha a l’altra banda.
ResponEliminaAferradetes, Paula. Que tinguis una bona entrada 2026
Has fet un bona lectura del meu escrit, així és.
EliminaBon any nou! 🥂
Aferradetes, Jordi.
Ara caldrà obrir la porta al 2026 (tant si te grada com si no, i ja veurem quina cara fa) i tancar el 2025 d’una embranzida (adeu siau), per no tornar-la a obrir mai més. Bon cap d’Any i força pel 2026 (la necessitarem).
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Doncs sí!, una porta ben gran espera que l'obrim i aquesta encara fa més por. ;-)
EliminaBona sortida d'any i amb la mà al pom per entrar al 2026 (què ens sigui lleuger!) 🥂
Aferradetes, Joan!!
For three long days, the door to your blog was locked to me. But then, as if by magic, it opened, and I can finally express my enthusiasm! ;-)
ResponElimina*
Durant tres llargs dies, la porta del teu blog va estar tancada per a mi. Però llavors, com per art de màgia, es va obrir i finalment puc expressar el meu entusiasme!
Aferradetes i petonets, Paula! ;-)
Benvinguda la màgia! ;-)
EliminaMoltes gràcies, Sean i molt bon any. 🥂
Aferradetes i petonets.
Pues sí, coge aire y a la aventura... ¡Abramos la puerta! ¿Quién dijo miedo?
ResponEliminaIan Anderson está ya muy pasado de rosca pero siempre resulta agradable escuchar a J. Tull.
Besos.
Nos vemos el próximo año.
¿Miedo?... Miedo al miedo. ;-)
EliminaFeliz nochevieja y hasta el año que viene. 🥂
Besos, Tony
Que xulo aquest relat! En què no hi passa res, però s'endevina tot. Una reflexió final molt ben trobada.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, nina.
Te felicito Sa Lluna, has descrito muy bien las sensaciones que se pueden percibir, sentir, antes de abrir esa puerta y ver qué hay al otro lado. Me gustó mucho. Un abrazo
ResponEliminaMoltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, nina.
L'escena concreta (la visita a la casa de l'àvia per Nadal) aporta un ancoratge afectiu i familiar, però el text va més enllà: cada porta metafòrica amb què ens trobem a la vida conté no només un futur possible, sinó també el pes de decisions no preses, d'oportunitats perdudes o postergades. La pregunta sobre si es desfermarà una cosa incontrolable apunta a la consciència que viure implica assumir que no tot es pot preveure ni dominar. Aferradetes fortes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaUna reflexió molt encertada la teva... també ho crec així...
EliminaAferradetes de tornada, Alfons! 😘🤗