És aquí, en el reflex en l'aigua,
on et trobes tal com ets,
on ningú ha envaït l'arrel autèntica.
Aquest reflex en l'aigua ets tu mateixa,
els teus somnis, els anys passats,
els teus silencis.
És el so que canta a la nostàlgia,
és el càlid sentir d'altres mans,
d'un altre foc, d'un altre home.
Tan fràgil, tan plena de tendresa,
l'aigua secreta.
[Abril ~ 2021]
M'agraden molts les fotos amb reflexes, aquesta t'ha quedat molt maca. Així com el poemet, ho has descrit a la perfecció. Allà on hi hagi el nostre reflex hi trobarem la nostra essència, les nostres vivències.
ResponEliminaVaig a llegir els altres textos que has publicat aquests dies, que entre setmana no he pogut passar per aquí.
Aferradetes, nina
Així és, és la nostra essència.
EliminaNo et preocupis, el meu blog està obert sempre a les vostres paraules.
Aferradetes, bonica.
Magnífiques paraules, Només amb el títol, ja es veia venir que la cosa prometia!
ResponEliminaPer cert, la foto del reflexe, molt bonica.
Aferradetes
Doncs si t'ha agradat, em fas ben contenta.
EliminaGràcies. Josep!
Aferradetes.
Me encantan esos reflejos.
ResponEliminaBesos
Justo después de la tormenta salió el sol.
EliminaGracias, Erik.
Petonets.
Potser l'aigua no és tan secreta i en seu reflex ens mostra la realitat i és del que pensem que és concret del que no en sabem res.
ResponEliminaPotser que no ens coneixem tant com suposem. És una altra manera de veure-ho.
EliminaAferradetes, Xavier.
M'encanten les Imatges produïdes per reflexió ! 😊
ResponEliminaIdò ja som dos!
EliminaGràcies, Joan.
Aferradetes.
L'aigua o els miralls no menteixen.
ResponEliminaNo coneixen la hipocresia i quan parlen ens diuen el que som.
Petons.
No hi ha excuses, és realment el que hi ha, sempre que ho vulguem veure.
EliminaPetonets, Xavi.
Els reflexos sempre són molt bonics. Potser perquè tenen aquesta meitat i meitat de realitat i d'irrealitat. Sempre tenen misteri, sempre tenen bellesa. Trobar-s'hi es formar part de tot això: realitat i somnis, records i present.
ResponEliminaSón molt bonics i profunds els teus poemes, Paula!
Suposo que el seu misteri m'atrapa tant com la seva bellesa. Trobar-s'hi i reconèixer-s'hi, ja és una tasca de nosaltres mateixes.
EliminaMoltíssimes gràcies, Carme!.
Aferradetes dolcetes.
M'agraden els reflexos en l'aigua: es mouen amb ella, canvien d'aspecte quan creix i desapareixen quan s'asseca. Són reflexos lliures, amb una vida pròpia. Els espills són altra cosa...
ResponEliminaSembla que tenen vida pròpia... sí, són lliures.
EliminaAferradetes, Pep.
La ventaja de los reflejos, en bellos colores, es que se ven igual en catalán que en castellano, lo que no es poco...
ResponEliminaUn abrazo, Luna
I si te fijas bien, incluso en inglés, ruso o arameo.
EliminaTodo es querer mirar con buenos ojos. 😉
Aferradetes, amic.
Un poema amb certs tocs platonians...
ResponEliminaQue em comparis amb Plató és un honor massa gran per a mi, sobretot quan sabem que ell defensava el diàleg davant la forma escrita... cosa que jo també, però avui dia sembla que el diàleg ja no existeix, com no sigui plasmant les coses en un foli...
EliminaAferradetes, Xexu.
M'hi hauré de mirar, sa lluna. A veure si el seu reflex m'agrada més que el que em torna el mirall. Ja saps que no soc gaire musical, però Paco de Lucía és únic.
ResponEliminaAferradetes!
Mira't-hi amb els ulls de l'ànima, potser així et vegis tal com ets.
EliminaPaco de Lucía, va ser i és, un mestre.
Aferradetes, preciosa.
Com en cert conte, els reflexos i els miralls, no menteixen !.
ResponEliminaBones paraules, sa lluna !
Així és, ells no menteixen mai, ens mentim nosaltres al emmirallar-nos.
EliminaGràcies, Artur!
Aferradetes.
Ha sortit el sol i el seu reflex fa que les cases s'emmirallin al bassal d'aigua...Segur que la nostàlgia farà que ens retrobem en cada petita gota que la pluja ha dipositat sobre les llambordes del carrer...
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Hi ha d'haver sol per tenir uns bons reflexes,
Eliminala nostàlgia ja va en cada un.
Petonets, Roser.