JusTícia Terrenal

 

L'al·lota estava asseguda amb els peus molt junts per dissimular la tremolor que portava des de feia una hora. A dalt el jutge, amb la seva toga i cara inexpressiva. A la dreta, dos advocats representant la part denunciant.  

Quan va arribar a aquell pis no podia imaginar que es veuria davant d'aquesta situació anys després. Ho havia triat per la seva llum, entre tots els que havia visitat. Era el més semblant a la casa on havia passat gairebé mitja vida. Quan la va deixar -pressionada pel constructor que l'havia fet xantatge emocional per poder construir tota una illa de pisos- no volia anar a un pis. Estava acostumada a viure com si estigués al camp, en aquella caseta fora de la ciutat on podia gaudir del silenci de la natura, dels colors del jardí, de tanta llum ... i al mateix temps -amb només baixar un camí que ni tan sols era carrer- tornava a la civilització ... 

El jutge li va dir que s'aixequés i s'apropés. Li va preguntar si admetia el seu deute (res més) i ella no ho va negar. Volia explicar la seva situació, però el jutge li va dir que s'assegués. Va deixar anar un munt de paraules que ella no entenia fins l'arribada del ... vist per a sentència. 

El pis era molt gran, massa habitacions per a una persona sola. En aquells moments tots resultaven caríssims i pel mateix preu ella volia llum, sense llum no podia viure. Ja sabia que era un preu abusiu, però ajustant el seu pressupost podia seguir la seva vida en aquest nou racó. Van començar a arribar de nou els problemes i les possibilitats de complir amb el lloguer van anar desapareixent. 

Després del cop de maça, va aixecar la mà tremolosa i li va preguntar al jutge si podia parlar. Aquest va assentir, donant-li la paraula.  Gairebé no li sortien, va balbucejar que se sentia enganyada, totalment indefensa,  que ella mai s'havia negat a pagar, però les circumstàncies no permetien donar més del que pagava,  pel que havien arribat a un acord verbal amb el propietari que li aniria abonant quantitats així com ella les percebés.

L'últim any es va convertir en un infern. El propietari, que vivia al pis inferior, va iniciar un assetjo brutal. La vigilava a la sortida de la feina per insultar-la. Cridava a la porta a altes hores de la nit per reclamar el deute, oblidant el seu pacte, oblidant qualsevol gest d'educació, sempre amenaçant amb el puny alçat ... Va aixecar el telèfon, es va presentar com a advocat del propietari i la va convidar a sortir del pis en un mes. Li va oferir la possibilitat de cancel·lar el deute si ho feia en una setmana. Ella sense saber perquè el propietari no l'hi havia comunicat, en comptes d'utilitzar la violència verbal i gairebé física, li va dir que era molt poc temps per buscar pis amb les seves possibilitats, que li donés uns dies més. Van acordar que la tornaria a trucar. 

El jutge li va preguntar perquè havia assistit sense advocat al judici. Va contestar que el Col·legi d'advocats li havia negat la seva ajuda i havia decidit presentar-se com a prova de compliment davant la justícia, prova també que no volia fugir de les seves responsabilitats. 

L'advocat va trucar de nou als pocs dies, amenaçant que la deixarien al carrer i que totes les seves pertinences es quedarien al pis. A partir d'aquell moment va sortir a la recerca de l'únic advocat conegut. La sort tampoc era la seva aliada, quan va saber que l'esmentat advocat era un dels advocats del propietari la va enfonsar del tot. Tot i això,  va buscar informació per obtenir ajuda. Estava sola, sense cap coneixement sobre temes judicials.  La maleïda burocràcia va fer la resta. 

Cap gest que alterés l'expressió del jutge. Només unes paraules per convertir la seva vida en un caos sense fi ... 
Senyoreta, vostè havia d'haver parlat abans de dictar sentència i se li hagués assignat un advocat d'ofici. Ara ja no hi ha marxa enrere ... 
Jutjada, condemnada sense assistència d'un lletrat, embargada. Assetjada, humiliada pel propietari i els seus advocats.  Obligada a sortir al carrer en un mes. Ja res tenia sentit.