Dibuix de Josep Aragay a Relats de la CARME
Què diries de la imatge:
què s'han quedat amb un pam de nas,
o què diuen moltes mentides?.
Anava rumiant, mentre caminava per la galeria d'art, quan em va venir un record del meu pare, quan era molt petita, què amb el dit índex alçat i movent-lo de banda a banda, em deia tot seriós:
- Si dius mentides, et creixerà el nas.
Em posava a plorar, mentre la mare li deia que tenia molta imaginació, que no deia mentides. Tota aquella situació em produïa molta angoixa, però no acabava d'entendre de què xerraven... imaginació o mentida...
A la tarda em vaig asseure a prop de l'àvia i, com em veié trista, em preguntà:
- Què li passa a la meva néta petitona?.
- Aiii padrineta!. A què jo no dic mentides?.
- I a què ve aquesta pregunta?. Tu ets molt bona nina i saps que està malament mentir.
- Digues-me què vol dir tenir imaginació?.
- Ah, això és una altra cosa!. Mem si sé com explicar-t'ho i que ho entenguis. De vegades xerres de fades i castells, doncs això seria tenir molta imaginació. En canvi si tu fas una cosa i llavors negues que ho has fet, és quan dius mentides.
- Jo no dic mentides, mira... no m'ha crescut el nas!. Veus?
- A mi em sembla què el teu pare es quedaria amb un pam de nas, si escoltés això que acabes de dir.
- Però no he dit cap mentida, el nas no em creix... mira, mira, mira...!
Vaig sortir de la galeria, passant de nou per davant la imatge que em tragué un gran somriure.
Un relat molt tendre, m'ha agradat molt. Les àvies i les netes sempre se saben entendre.
ResponEliminaA vegades els infants petits no tenen una frontera clara entre la realitat i la fantasia i passen de l'una a l'altra amb molta facilitat i poca lògica adulta, tenen la seva pròpia.
L'altre dia esmorzàvem a la terrassa, la cuina hi dona directament amb una porta. La Joana, la meva neta de dos anys, es va inventar que el seu pare havia anat a Barcelona, (en realitat havia anat només a la cuina) i em va demanar si el podia trucar des d'un telèfon imaginari per saber quan tornaria. Jo vaig fer servir la meva mà de telèfon per seguir-li el joc i li vaig preguntar al meu fill quan tornaria. Ell (com que ens sentia) va participar del joc i va contestar desde la cuina que ja tornava de seguida. La Joana, s'interessava molt pel que deia i em va fer repetir a mi que si de veritat havia dit que tornaria de seguida... i en aquestes se sent el soroll de la cafetera i de cop la Joana canvia el xip i el to i diu: No és a Barcelona! Està fent cafè! he, he, he... ella s'ho inventa i ella s'ho creu fins que algun detall la fa tornar a la realitat.
Aferradetes d'imaginació!
Tenia una connexió molt especial amb la meva àvia, es nota no?.
EliminaLa teva història em sembla preciosa. La teva néta és per menjar-se-la, quina innocència i que bé l'entén l'àvia que li segueix el joc. 😉
Ho dius molt clar, ella s'ho inventa i s'ho creu fins que deixa de jugar.
Aferradetes ben plenes!
Pensé en un grupo de Pinochos, mirando la Luna...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Podría ser, ¿por qué no?. 😉
EliminaAferradetes, amic.
Pinotxo,... el reflexe de la infantessa. Els nens volen ser bons peeerò... De tant en tant, i sense molta malícia en principi, la fan grossa, però preocupats per voler seguir sent bons minyons - i no rebre cap reganyina - apareix la mentida...
ResponEliminaAls adults ja el tema és diferent, es tira massa d'aquesta suposada imaginació. Fixa't que al dibuix a l'únic que no se li allarga gaire el nas és precissament al petit. La resta no té solució.
podi-.
Els nens petits no diuen mentides perquè no tenen malícia. Dels adults ja ni en parlo, perquè tots ho sabem. Del dibuix va ser lo primer que vaig veure, que el nen no tenia un gran nas. 😉
EliminaAferradetes, Carles.
La padrina li explica molt bé, són molt diferents la imaginació i la mentida. Per exemple, la història de Pinotxo és ficció imaginativa i quan ens l'expliquen tots sabem que és un conte, per tant no ens estan mentint. En canvi, quan el pare li diu a la nena que "et creixerà el nas si menteixes" sí que diu una mentida perquè ell sap que és fals, però la xiqueta s'ho creu. Resumint, en el teu relat a l'únic a qui li hauria de créixer el nas és al pare. ;-)
ResponEliminaS'ho creu perquè li ha dit el seu pare! 😉
EliminaLes avies (padrines) sempre estan per resoldre els problemes dels més petits, en el meu cas perquè era amb qui passava més temps.
Estic totalment d'acord amb el teu resum.
Aferradetes, Mac.
Quin diàleg més bonic entre àvia i néta, on es reflecteix la innocència i ingenuïtat dels nens. I és que hi ha records d'infantesa, com els de la protagonista de la teva història, que et dibuixen un gran somriure.
ResponEliminaAferradetes, nina
És un record molt real, que em va venir al cap quan vaig veure la imatge a ca la Carme. Aquest m'ha tret més de dos somriures.
EliminaAferradetes, nina.
Un diàleg que en un moment o altre, hem tingut !. Una conversa molt sincera amb l'àvia ...d'aquelles que es recorden amb el temps i ens ve un somriure a la cara.
ResponEliminaUna abraçada !.
Varem tenir moltes converses la meva àvia i jo, pràcticament ens passaven totes les hores lliures juntes. D'ella no tinc cap record que no em tregui un somriure.
EliminaAferradetes, Artur.
Un pam de nas. I després d'escoltar la menuda: un somriure d'orella a orella.
ResponEliminaT'has quedat com els de la imatge! Sent una mica dolenta, m'agradaria veure't per un foradet. 😉
EliminaAferradetes, Xavier.
Quina història tan tendra.
ResponElimina:)
Petons.
Sí que ho és, fins i tot per a mi que sóc la protagonista. 😉
EliminaPetonets, Xavi.
Un bon record d'una àvia tan sàvia com totes,
ResponEliminabuscant el punt exacte perquè la imaginació,
no ens traeixi.
Petonets!
Aiii la saviesa de l'àvia!
EliminaQuins bons records! 😉
Aferradetes, Alfred.
Si ja, ja... me lo imagino por interacciones con mi hija mayor cuando era pequeña. Te entiendo.
ResponEliminaBesos
Aunque todas las interacciones son magníficas, las de las abuelas con l@s niet@s son gloriosas. 😉
EliminaBesos, Erik.
M'ha agradat el teu diàleg àvia, neta...Jo quan vaig veure el dibuix també vaix pensar que aquelles persones deien mentides perquè els havia crescut molt el nas, mnys el nen que el té normal, he, he...
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Va ser el meu primer pensament i tot d'una em va venir al cap el record del meu pare i la conversa amb l'àvia. 😉
EliminaAferradetes, Roser.
Si no fos perquè apareix un nen a la imatge, m'hagués pensat que es tractava d'un retrat dels representants polítics de qualsevol país.
ResponEliminaI a mi que em sembla reconèixer a uns quants. 😉
EliminaAferradetes, Risto.
Milan Kundera deia en un llibre que costa d'anar en contra del record que tenim dels pares dient que no diguem mentides.
ResponEliminaMolt original la teva narració! La imaginació és mentida, però du amb ella una veritat amagada darrere de cada metàfora.
Quan vaig veure el dibuix, em va venir aquest record al cap. Estic segura que la conversa amb l'àvia va ser molt més llarga, però el record que m'ha quedat és aquest, la imatge del pare i la de l'àvia xerrant de mentides i imaginació.
EliminaAferradetes, Helena.
Que bona, Paula! La neta, o tu, els enganyava a tots. Fins i tot m'has enganyat a mi.
ResponEliminaNo ve a tomb, però veia la sèrie "Pep" que van fa a TV3, dues temporades, i ara reconec aquestes paraules pròpies de ses illes que fas servir tu: xerrar, apdrineta, mem...
I m'agrada molt allò de "no diguis dois". Tu també ho dius?
Aferradetes!
Cert, això de no dir dois és molt nostro.
EliminaAquí et deixaré una rondaia feta per jo, on hi pots trobar moltes paraules nostres:
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2012/04/uep.html
Espero que t'agradi.
Aferradetes, nina.