25 de novembre 2021

SóC. . .


Sóc aquesta porta tancada, 

il·luminant les nits més negres.

Sóc filla d'un silenci censurat,

on vagabundegen els somriures.

Sóc el crit dels desencantats,

invisibles davant la justícia.

Sóc... l'ara mateix.

[Novembre ~ 2021]

28 comentaris :

  1. Ets una finestra oberta a l'esperança.

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tots els dies, però no ens queda d'altra.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  2. Muy bonito el poema, el último verso me parece genial porque no somos otra cosa...
    Creo que bares Plata hay en casi todas ciudades.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Somos el "aquí y ahora".
      Esta foto la tomé, en domingo, en la capital.

      ¡Gracias, Fernando!
      Aferradetes.

      Elimina
  3. Y me encanta eso que eres y la forma magnifica en que lo has llevado a un poema!
    Hemos estado sintonizadas jajaj porque justo escribi anoche algo de este estilo. Besosssss y que tengas un fin de semana precioso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veces somos telepáticos,jejeje!.
      Más tarde me paso por tu casa.

      Besos, Eli.

      Elimina
  4. Un bon senyal de que estàs viva i lluitadora !.
    Abraçades !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des de que vaig néixer. 😉

      Aferradetes, Artur.

      Elimina
  5. Com de costum, un "poemet" magnífic. La foto esrtà molt bé, amb aquesta porta artísticament pintada.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep!.

      Aferradetes.

      Elimina
  6. Y si no nos cuidamos volveremos a ser todo eso de nuevo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puedo callarme delante de las injusticias, nunca lo he hecho y espero nunca hacerlo.

      Aferradetes, Erik.

      Elimina
  7. Com ja ens tens acostumats, foto, poema i cançó van lligats.
    Has fet un poema molt encertat.
    "Sóc el crit dels desencantats" Com diria en Pau Riba (que va néixer a Mallorca) "qui s'encanta es desencanta" Potser fem tard, però es tracta de no deixar-se encantar per res ni per ningú.
    1956... jo tenia 1 any.
    A la foto es pot veure el nom del carrer: l'Argenteria. A Barcelona també en tenim un. Al seu antic Zeleste hi va néixer l'Orquestra Plateria.
    Fer del silenci paraules... En LLach ho va clavar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és el quid de la qüestió, no deixar-se encantar.
      La foto la vaig fer a Palma, em van sorprendre el dibuix i els colors.
      A 1956 encara no sabia on era, vaig néixer al 58. 😉

      Moltes gràcies per tota la informació, Xavier!
      Aferradetes.

      Elimina
  8. Ì 65 anys queden redu<íts a un instant, el present.

    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i no haver passat per tots, així és, ara és ara.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  9. M'agrada molt el poema.
    Destil·la força, lluita i resistència.
    És molt bo.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mentre durin les piles, seguirem!.

      Gràcies, Xavi!
      Petonets.

      Elimina
  10. Les experiències de la vida ens transformen, i no som la mateixa persona als 10, als 20 o als 50. Coses de la vida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imagina't passats els seixanta!.
      Els anys no passen debades.

      Aferradetes, Risto.

      Elimina
  11. Quan t'han obligat a callar durant tant de temps, arriba un moment que t'adones que guardar silenci no és bo i alces la veu davant de qualsevol injustícia.
    Preciós, tot! Aquesta imatge és original.

    Aferradetes, nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. La força per cridar davant les injustícies, no s'hauria de perdre mai. És l'única manera que tenim d'aturar-les.
      Gràcies, nina!

      Aferradetes.

      Elimina
  12. És un poema boníssim, dels millors que t'he llegit.

    Té tres coses precioses i esperançadores malgrat les dificultats: els somriure que vagabundegen, el fet de ser un crit és molt potent, i ser l'ara mateix és vida pura. Un aplaudiment i em quedo el poema a dins... per endur-me aquestes tres coses.

    Una abraçada molt d'ara i aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat tot, sempre hem de tenir un somriure i també un crit contra tot allò que no és just.
      Moltes gràcies, el poemet és tot teu!

      Aferradetes, en present, preciosa.

      Elimina
  13. Todos somos el ahora... Un ahora hecho de pasados, eso si.
    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, no seríamos nada sin nuestros pasados.

      Aferradetes, amic.

      Elimina
  14. Ets una porta tancada, però pintada amb gràcia, com els poemes que fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tancada a la fi.
      M'ha fet gràcia el teu comentari. 😉

      Aferradetes, nina.

      Elimina

Benvinguts al racó!