Los verdaderos paseos se disfrutan en soledad, porque es realmente cuando te fundes con el paisaje. Por aquí no hay ríos, pero sí torrentes (muchas veces sin agua), corrientes de agua o embalses encajados entre las montañas. La foto es de hace un par de años en Girona.
Sí que transmet suavitat aquesta imatge… Quin poema més bonic! Tan de bo sempre sapiguem trobar allò que ens enlairi per deixar enrere les coses més negatives i tots els dolors.
Preciosa foto, me encantan esos árboles blanquecinos, pero sobre todo la composición que has hecho. El poema es muy bonito, los ríos mueven tanta vida... Un abrazo
Un paisatge que transmet serenor, que convida a contemplar-lo de forma amable. Tant debò el dolor quedi enterrat i les aigües no el tornin a la superfície.
Bon poema, bonia foto i bona cançó que fan un trio perfecte.
El contacte amb la natura ens relaxa i actua com una injecció d'ànim contra l'estrès i la recança en aquests temps tan amargs, massa amargs. Molta força, Paula!!
Els romanços que passen ala part més de secà de la foto( malgrat el rierol) deuen ser tristos...Els dolors es poden deixar prop de les plantes de secà i i volem que l'aire ens ventili els pensaments, podem pujar per la muntanyeta on l'aire ens reviferà.. Petonets, Lluneta.
Tots els romanços són bons, passin on passin.😉 Als que vivim en ciutats, tota la natura ens omple d'aire nou i ens fa oblidar les penes... almenys per uns instants.
S'intuiex tot un ventall de possibilitats desaprofitades des d'aquí dins.
ResponEliminapodi-.
Totes les que hi ha a fora, poden ser a dins.
EliminaAferradetes, Carles.
Encara avui de tant en tant em venen al cap les notes de la cançó Aire del cantaor flamenc José Mercé que es va fer força popular l'any 2000.
ResponEliminaSón dues cançons totalment diferents.
EliminaAferradetes, Risto.
El dolor enterrat no desapareix. En tot cas, si està submergit, no es veu.
ResponEliminaEl paisatge el pot fer minvar.
Per uns instants el paisatge el minva, com si no hi fos.
EliminaAferradetes, Xavier.
No consigo desde hace mucho tiempo imaginarme el cauce del rio mas como un paseo en solitario. Me imagino que es que soy un poco oscuro.
ResponEliminaBesos
Los verdaderos paseos se disfrutan en soledad, porque es realmente cuando te fundes con el paisaje.
EliminaPor aquí no hay ríos, pero sí torrentes (muchas veces sin agua), corrientes de agua o embalses encajados entre las montañas. La foto es de hace un par de años en Girona.
Besos, Erik.
Sí que transmet suavitat aquesta imatge… Quin poema més bonic! Tan de bo sempre sapiguem trobar allò que ens enlairi per deixar enrere les coses més negatives i tots els dolors.
ResponEliminaAferradetes suaus, bonica!
Em conformaria en trobar un paisatge que en fes oblidar tot allò que em fa mal... no hi és sempre.
EliminaAferradetes tendres, nina.
Preciosa foto, me encantan esos árboles blanquecinos, pero sobre todo la composición que has hecho. El poema es muy bonito, los ríos mueven tanta vida...
ResponEliminaUn abrazo
Es una foto que hice hace unos cinco años en Girona... recuerdo que hacía mucho frío. El agua produce un efecto hipnótico en mí.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Que el dolor desaparegui per sempre.
ResponEliminaI que en el seu lloc apareguin els romanços.
Petons.
És un bonic desig, Xavi.
EliminaGràcies!.
Petonets.
Els rius són un lloc magnífic per perdre-s'hi.
ResponEliminaEls paissatges evoquen tantes coses que et remouen la menmòria.
Aferradetes Paula
Quan una es fon en un paisatge, poden passar moltes coses...
EliminaAferradetes, Josep.
Mucha calma en ese precioso paisaje.
ResponEliminaBuen fin de semana Paula.
Un abrazo.
La suficiente para serenarme.
Elimina¡Gracias, Laura!
Aferradetes.
Aire, bon aire ! , que ens esvaeixes les cabòries !.
ResponEliminaAbraçades !.
És el que fa quan estem en contacte amb la natura.
EliminaAferradetes, Artur.
És molt bo de deixar-se enlairar i enterrar el dolor, sempre!
ResponEliminaDe vegades, fins i tot ho aconsegueixo!.
EliminaAferradetes, nina.
Mala cosa el dolor... Siempre me produce un miedo inmenso...
ResponEliminaUn abrazo, Luna
Hay diferentes tipos de dolor, el del cuerpo, el del alma... todos son malos.
EliminaAferradetes, amic.
Un paisatge que transmet serenor, que convida a contemplar-lo de forma amable.
ResponEliminaTant debò el dolor quedi enterrat i les aigües no el tornin a la superfície.
Bon poema, bonia foto i bona cançó que fan un trio perfecte.
Aferradetes, nina
És un paisatge una mica fred, però la pau que transmet ofega la fredor.
EliminaGràcies, preciosa!
Aferradetes.
Si el dolor queda enterrat i els romanços es respiren a l'ambient, el riu fa la seva feina de neteja.
ResponEliminaAferradetes!
La natura és molt sàvia, efectivament en aquest cas el riu ha fet la seva neteja.
EliminaAferradetes, Alfred.
El contacte amb la natura ens relaxa i actua com una injecció d'ànim contra l'estrès i la recança en aquests temps tan amargs, massa amargs. Molta força, Paula!!
ResponEliminaLa veritat és que així és. La natura ens relaxa, fins el punt d'oblidar tot el que ens fa mal.
EliminaAferradetes ben fortes, Alfons.
Els romanços que passen ala part més de secà de la foto( malgrat el rierol) deuen ser tristos...Els dolors es poden deixar prop de les plantes de secà i i volem que l'aire ens ventili els pensaments, podem pujar per la muntanyeta on l'aire ens reviferà..
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Tots els romanços són bons, passin on passin.😉
EliminaAls que vivim en ciutats, tota la natura ens omple d'aire nou i ens fa oblidar les penes... almenys per uns instants.
Aferradetes, Roser.