31 d’octubre 2020

50 ANYS, mitja vida


Fa 50 anys, a l'octubre de 1970, es va inaugurar un institut a Inca. Per a mi va ser un canvi importantíssim, passar d'estudiar en un col·legi de monges, a fer-ho en un col·legi mixt. Sentia una mica de tot, nervis pel desconegut, il·lusió per les coses noves i ... va arribar el dia d'entrar en aquelles aules que em van acollir durant sis anys. L'INEM d'Inca, ara anomenat Berenguer d'Anoia, se'm presentava com un enorme edifici, amb grans finestrals, aules espaioses i una gran pissarra. L'únic que mancava eren els "pupitres" pels alumnes... recordo que vam passar uns dies asseguts a terra fins que arribaren. Què vos puc explicar de tots aquests anys? Se faria molt llarg, però vull destacar principalment la feina del professorat, amb tots ells vaig aprendre a adquirir un hàbit d'estudi, a treballar en grup i ser responsable de cercar tot allò que em servis per les matèries donades. 

Anècdotes mil i una, com la dissecció d'un colom que va bollir a casa (hores i hores) i que em va fer avorrir, tot animal de ploma, fins ja molt grandeta. El laboratori era un espai amb màgia, allà férem molts experiments amb la senyora Gelabert. Un altre tipus de sensacions vam viure amb en Pere, que a més d'ensenyar-nos "lengua y literatura", ens va obrir el món de la lectura.... Estava pensant que, en aquells anys, vam fer tots els cursos en castellà i és una mica còmic que, qui ens donés les classes, fos precisament un home que portava un nom molt castellà, Pere Font.😉 També podria xerrar den Lacomba i la seva manera d'ensenyar-nos dibuix i art, quan un dia ens va dir que podíem fer el que volguéssim i jo vaig fer el meu primer quadre (no en tenia ni idea de dibuixar); quan el va recollir i em va preguntar què havia volgut expresar, li vaig dir: què no ho veus? és un abstracte! i me vaig quedar tan ample. O l'esbroncada del senyor Homar, per donar voltes al camp d'esports amb roba de carrer. El professor de química tenia tota la atenció per part de les noies, quan en Cerdà entrava a l'aula no ens perdíem ni un sol detall del seu look! i tot i així... l'assignatura anava bé.😉 En Tomeu Català, fundador i president del Projecte Home, va ser el nostre "pater", amb ell vam mirar la religió d'una altra manera, menys rància, més participativa, més oberta als problemes de la societat que estàvem vivint. Àngel Olid, Senyor San Martín, Lidia Méndez, Pascual Comín, Francesc Aguiló, Joana Gordillo, Paula Mulet i, segurament, se'n queden alguns que la memòria no recorda. 

Enguany ho havíem de celebrar, però degut a la pandèmia no ens queda més remei que fer-ho des de casa. Des de l'any passat en Pep Servera va posar en marxa un blog per anar plasmant tots els actes, trobades, fotos, participacions i tot allò que tingues relació amb el professorat i els alumnes que han passat per l'institut. En el 2019 vam escalfar motors, amb dues trobades. Només vaig poder anar a la segona que es va fer a Sa Pobla,  trobar-se amb tanta gent que feia anys i anys que no ens havíem vist va ser molt emotiu...

Molts són els records que han tornat rondar pel meu cap i, avui, vos volia fer cómplices d'alguns d'ells. Esperem que ho puguem celebrar l'any vinent, amb salut i alegria.

* Les paraules en grog vos portaran a punts interessants.

22 comentaris :

  1. Una maravella, ànims i endevant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pep! Tots t'agraim sa feinada que has fet.
      Una aferradeta.🤗

      Elimina
  2. Hola lluneta, m'ha fet molta il·lusió tornar-te a trobar per aquesta casa virtual...
    Gràcies per compartir el 50 aniversari de l'institut! M'he estat mirant les fotos i m'han fet gràcia perquè he recordat com anava vestida jo de jove, dons jo per aquelles dates estava a la flor de la joventut... Sembla mentida com passa el temps!
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, passa ràpid quan miram cap enrera. Vaig començar molt petita i, per a mi, tot era nou i diferent. Sembla mentida que ja hagin passat 50 anys!
      Aferradetes, nina.🤗 😘

      Elimina
  3. M has fet fer memoria i els meus records no son massa diferents...
    petonets Paula !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tinc uns quants buits, però encara aquests records balluguen per la meva memòria.
      Petonets, ninona.♥

      Elimina
  4. Fa 50 anys que em vaig casar. No feia gaires mesos que havia acabat l’Institut... quant temps i quants records...
    M'agrada que els comparteixis, perquè ens ajudes a tornar enrere a tots i a esprémer una mica la memòria. S'ha de fer per mantenir frescos els records... reconec que ho faig poc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig començar amb dotze anys, a segon de batxiller. El primer el vaig fer lliure a Palma, ja que a Inca no hi havia institut.
      Els records van i venen, la majoria de vegades es queden perduts per sempre més.
      Aferradetes, Carme.❤️

      Elimina
  5. Jo sóc uns any més jove però els records de l'institut no són gaire diferent. M'has fet pensar en moltes coses, en els mestres que tenia (jo no recordo el nom gairebé de cap, tu tens una memòria prodigiosa) i en moltes anècdotes viscudes en aquells moments, els companys d'aventures d'aquella època, per a mi una molt dolça època... quins temps aquells, amb tota la força i la màgia de la juventut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser una època molt feliç per a mi, per molts motius. Recordo anècdotes amb gairebé tots els mestres, supòs que n'he oblidat alguns per motius que no recordo.🤭
      Eren temps molt diferents a ara, deu ser perquè érem joves.
      Petonets, bonica.😘

      Elimina
  6. Aquests esdeveniments són explosions de felicitat. Trobades amb companys que no veies feia molts anys, records, enyorances, afectes ... Estan plens de sensacions i sentiments que flueixen des del teu interior per recrear la felicitat que vas viure.
    És clar que no tot és alegria, contemplant a aquells que recordaves joves i actius t'adones que tu també has complert anys, que el temps també va passar per tu. Però llavors és el moment de donar-te compte que és ara quan ets capaç de gaudir d'aquests petits instants, de gaudir de cada excusa que t'ofereix la vida per omplir-te d'il·lusió, de tornar a la joventut que un dia et oferia la vida.
    Felicitats Paula i a treballar en els cent anys. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, van ser unes quantes hores d'emocions fortes. Ho vaig gaudir molt, però sobretot tornar a veure als professors. És com si s'haguessin canviat les tornes. La tendresa que va fluir cap a ells, va ser com si volguéssim tornar-lis tot el que ens van donar a nosaltres...
      Pel que fa als anys, fa estona que sóc molt conscient de que ja queda molt poc del que jo era. Només et pot salvar una bona alimentació, gimnàstica, cremes, cirurgia plàstica i un llarg etcétera que avui en dia no em puc costejar, per això tot s'arronsa i penja.◠‿* Il·lusions ja poques, per no dir cap, només queden pocs instants com aquest que cal aprofitar tant com se puga.

      Gràcies, Alfons. Els cent ja no les veuré jo.
      Petonets i aferradetes ben fortes.💖

      Elimina
  7. M'has fet recordar el meu institut... ufffffffffffffffffff

    El temps vola...

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tots la raó, el temps vola i, de vegades, no hi som a temps.

      Petonets, Xavi♥

      Elimina
  8. Temps era temps, que es diu.... en actes així es quan ens adonem del temps passat i tants records ens tornen a visitar , eh !!
    Salut i felicitats !! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot comença quan sents els anys... penses un poc i ràpidament dius, no pot ser. Però no ho has acabat de dir, com poses cara de circumstàncies i vas pensant, sumant i restant, i és quan dius, ja fa 50 anys!!
      Uns quants dies li dónes voltes, barrejant amb records que van arribant d'uns i altres, fins i tot teus. T'hi gronxes una mica i és quan t'adones que ets gran.
      Felicitats a tots els que ho podem celebrar i un bonic record pels que ens han deixat.
      Aferradetes i salut.🌹

      Elimina
  9. Salluna Te deseo que célebres. Ésos maravilloso 50 Años de los buenos años qué se pasan con toda la ilusión.. los años pasan pero los buenos reuerdos permanecerán para siempre. Saludos Amiga. 🍾🍰🎂

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por tus buenos deseos. Espero que se cumplan para todos.
      Un abrazo.🤗

      Elimina
  10. Aquestes fotografies ens fan pensar (com alguns ja han comentat) en el temps.
    Quan era petit i el meu pare em deia que coneixia a tal o qual persona des de feia 35 anys, em semblava mentida poder recordar coses de tants anys anteriors. Ara en recordo de fa 60 anys com si res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, és al·lucinant la quantitat de coses que guarda el nostre cervell. Només cal activar un instant en les nostres vides i automàticament apareixen multitud de records, com si fos una pel·lícula.
      Aferradetes, Xavier.💖

      Elimina
  11. Aquestes paraules són un gran record i un gran agraïment als teus primers professors d'institut, sa lluna. Estarien molt contents si ho llegissin. Un bon professor és un tresor i no tots ho són.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no tinc Facebook però el meu amic Pep (del blog de l'institut) ho ha penjat allà. Per això sé que, els que encara hi són, ho han llegit. Estic totalment d'acord amb tu, un bon professor és un gran tresor.

      Gràcies, Teresa!💖

      Elimina

Benvinguts al racó!