LA COVA

 

Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres

(datat entre 1841 i 1849)  a  RELATS CONJUNTS. 

Tret dels mercaders i la tropa ningú havia sortit mai de l'Acròpolis. Havia corregut de boca en boca que era molt perillós i als nens petits se'ls hi explicaven històries que deixaven els pèls de punta, per tal de que no sortissin més enllà de les muralles.

Akio era un noi molt inquiet i espavilat, ja feia temps que observava quan i com s'obria la porta de la muralla i havia planejat sortir-hi un dia. Els nois de la seva colla li deien que no ho fes, que era molt perillós. Però cada tarda, quan marxaven els mercaders, es quedava mirant vora la porta. Arribà a la conclusió de que trigaven més d'una hora en sortir tots i que la tropa més o manco el mateix. Li donava temps d'estar a fora i donar una ullada a tot el que hi havia i tornar.

Aquell migdia, Akio estava una mica neguitós, ja no podia esperar més i li contà al seu millor amic Labros que havia arribat el dia i si l'acompanyava. 

—No t'ho pots rumiar massa, aquesta tarda ho he de fer, sí o sí!

—Carai noi!, gairebé no em dones temps ni de respondre't.

—Puc confiar amb tu?

—... Està bé... sí... vindré!

—Si no hi ets, no t'espero.

Quan s'obriren les portes, els dos nois s'amagaren darrera un carro carregat de palla. Havien d'estar molt atents a que els guàrdies i els mercaders no els enxampessin, tot eren ulls i orelles, el cor els anava a mil i gairebé no respiraven. Una vegada passada la porta, van tirar cap un matollar que hi havia a l'esquerra, estirats a terra observaren el moment per anar-se'n d'aquell lloc. Caminaren turó avall on semblava que la terra no acabava mai. Per a no perdre's, pensaren envoltar el turó i descobrir món. Ben aviat es toparen amb dos grans forats, com a portes sense tancar. S'aproparen en silenci, era com un túnel molt fosc, on no hi havia ningú. 

—Això on portarà... què fem?

—Hi entrem, si veiem que triguem massa, tornem enrere.

—Agafa un tronc, posarem la samarreta i farà de torxa.

S'endinsaren dins la roca i caminaren una bona estona, el camí feia pujada i cada cop es respirava pitjor. Arribaren a una reixa on podien passar la mà per agafar la clau que la tancava. Els dos se miraren i la feren rodar. Un silenci fred els inundà, donaren tres passes endavant gairebé de puntetes... més silenci. En veure la primera claror, pegaren un crit a l'uníson... havien arribat al cementiri de la ciutat!. Es posaren a botar i a riure ben fort, ja no haurien de passar per la porta de la muralla cada cop que volguessin sortir d'allà. Era el seu secret i prometeren no explicar-ho a ningú més.