 |
| Chris Chapman |
"El temps és un invent de l'home per a demostrar que les coses tenen moviment".
En Colau, mumpare, ja està fora de l'hospital. El temps a partir d'ara transcorrerà al seu ritme. Ell, o el seu cos, marcarà la pauta a seguir i tot el que l'envolta -tot i tots- ens mourem al seu ritme. Res serà igual. Mai res és igual, però és potser ara quan realment ens adonem que tot canvia, unes vegades gairebé inapreciable, altres de manera brutal.
"Sempre hi pot haver un moment de lucidesa dins del caos, el caos ho contempla
tot"
Moltes gràcies a tots, de part seva i meva.
Fora de l'hospital el temps passa més bé, segur. Me n'alegro que hagi sortit i que estiguis animada per guardar aquesta lucidesa dins el caos. Valenta, i valent ell! Petonets
ResponEliminaMe n'alegro molt, lluneta, que ja el torneu a tenir entre vosaltres, a casa. Cuideu-lo molt. Un potxó.
ResponEliminame n'alegro , sa lluna, que les coses hagin millorat
ResponEliminarep la meva abraçada de suport. Bonic post de reflexió sobre el temps i el seu valor
aferradetes
joan
molta força lluneta.....una abraçada
ResponEliminaHas trobat unes paraules ben adients, lluneta. Sobre el temps i sobre el caos que ens envolta.
ResponEliminaSaviesa en quatre mots. El ritme és important i voler forçar o aturar ritmes no acostuma a funcionar massa bé... Molta sort per ell i per tu!
Abraçades!!!
Anar fent, anar fent. Aprofitar aquest temps de la millor manera que es pugui, ja saps. Molt amor i paciència.
ResponEliminaEs bo que ja sigueu a casa, ara a buscar les ajudes que us calguin. Avui l'avi té recuperació. Fa set anys que cada dijous ve una fisioterapeuta maquíssima. A vegades entre per la Seguretat Social, altres (la majoria) ve pel nostre conte, però la veritat es que gràcies a ella l'avi es mou com es mou.
ResponEliminaUna forta abraçada i molts ànims per la reorganització.
Estic acostumada a cuidar els meus avis, ara tinc por de quan els toqui als meus pares. Però prefereixo d'haver de cuidar-los i que hi siguin! Jo també penso que ets molt valenta.
ResponEliminaÉs una bona notícia que ja el torneu a tenir a casa. pel que fa al canvi que això us comportarà serà dur i costarà adaptar-s'hi però no dubto que ho aconseguiràs. Mentrestant molts ànims i una forta abraçada!!
ResponEliminaCelebro la bona notícia Lluneta...Sigui quin sigui el seu estat actual, segur que alguna cosa haurà canviat, si més no aprendre a valorar molt més el dia a dia i les petites alegries que, ben segur n'hi hauran.
ResponEliminaAmb paciència i optimisme els entrebancs es fan més amables.
Petonets per a tu i pel pare.
M'alegro que hagi sortit. Això són segones oportunitats, tu ho saps bé. Reitero el que ja t'he dit diverses vegades: si em necessites, avisa, saps que som aquí aprop. Una abraçada molt forta!
ResponEliminaDeixem que Cronos descansi i li agafi el relleu Kairós amb més qualitat. Temps sense temps, doncs no cal comptar hores sinó gaudir d’aquest temps.
ResponEliminaMe n'alegro que ja estigui a casa, almenys una part de la rutina ja està recuperada! Petonets per tots!
ResponEliminaara comença un altre feina,
ResponEliminapero segur que us en sortireu...
jo t'envio petons per ajudar-hi
angie
(per fi avui he pogut comentar...el meu pc i les meves coenxions estan de pena)
Amiga, te digo lo mismo que a la Lagarta... Que te dejo dos o tres abrazos... Es que hoy, supongo que por culpa de la amenaza de lluvia, se me estropeó el traductor del Google...
ResponEliminaO el animo, que no se del todo cual es la culpa
Lo dicho, dos o tres abrazos, amiga
:)
ResponEliminaBones notícies!!!
Que es recuperi aviat.
Petons.
una bona notícia guapissima.
ResponEliminaUN petó
Ai Sargantana que he rigut i ho sento perquè no és el post més adient per fer-ho, però amb això de "Lagarta" no me n'he pogut estar...És que sona tan malament!
ResponEliminaQue bé, me n'alegro que sigui a casa, que el temps us sigui propici!!
ResponEliminaBessets amb quelytas, plàtan i xocolata :-)
Tot s'anirà fent. Contra el que no hi podem fer més, només ens queda la paciència.
ResponEliminaUna abraçada.
MUMPARE va fent, en la mesura que aquestes coses deixen fer. Ha recobrat la gana, ja podem fer passejades en la cadira de rodes, a poc a poc les converses són menys absurdes i descansa molt millor.
ResponEliminaGRÀCIES A TOTS per passar per aquest racó i omplir-lo de bones vibracions.
El temps no passa, ni s'espera, perquè no existeix. El que existeix és la vida i nosaltres hi passem. Hi ha èpoques de passos ferms i unes altres d'indecisos, però vivim...Això és per a mi el que importa.
ResponEliminaRep una abraçada molt forta, bonica.
Ostres,Lluna! no havia llegit el post anterior. Doncs sí, ja ho veus, la vida canvia per moments. Espero que el teu pare vagi rrecuperant, i és molt important la fisio!!!Conec molta gent que ha tingut ictus i amb fisio han guanyat molt,clar,tot depen de l'afectació,en fi...t'envio una abrçada ben grossa i ànims!!!
ResponElimina