Per sobre dels cims, (sempre imponents, com deia la cançó que cantàvem d’escoltes) hi passa la boira que els embelleixen, els amaga i els descobreix al seu caprici. Però al final retornen sempre a la nostra vista, clars i nítids, com per retornar-nos la confiança en el món. Alguna cosa persisteix, en la muntanya que sempre torna encara que s’amagui.
Els silencis feixucs no sempre s’esvaeixen, però potser la por sí, potser ens pot donar treva. Has escrit un poema colpidor, bell com la muntanya i la boira.
Tota la natura és així, s'amaga i torna a aparèixer o és mor i tornen a sortir nous brots; això ens hauria de bastar per tenir confiança en aquest món, tot i el mal que li estem fent. Del silencis feixucs i de la por en saben molt els niguls.
Les nuvolades ( o niguls) sempre m’han atret. Són molt fotogèniques, i porten un gran tresor: Aigua!! Però a part són captivadores de pensaments i vagueries... Quan algú fa el badoc, moltes vegades li diuen si està als núvols i m’agradaria remenar-hi per dins per palpar el garbuix de múltiples imaginacions... Estimable poema!! Aferradetes!!
Quan un badoca no vol dir que no faci res, al contrari té la ment on badoca. Per sort, encara que ens agradaria, no hi podem entrar ni tan sols remanar-hi.😉
Impressionant visió de la muntanya amb el cim cobert de niguls!!👏 És bonic veure passar els niguls i fantasiejar amb les seves formes, encara que el més bonic és veure aparèixer el cel blau darrere d'ells. Hauria de ploure sempre de nit!!😅Aferradetes fortes, Paula!!🤗😘
Moltes gràcies!. És la nostra serra.😉 Pràcticament estic tot el dia als niguls, tot i que he de dir que m'agrada veure'ls passar entre el blau del cel. Sóc del teu parer, només hauria de ploure a les nits i deixar-nos gaudir del dia tranquil·lament, però sembla que encara no s'ha inventat l'aixeta per fer-ho.😅
La muntanya i els núvols , s'estimen i no es volen separar del tot; si almenys fessin una bona regada...Per cert, jo també vaig a escampar la boira, de tant en tant !!! Petonets, bonica.
Els núvols se'n van
ResponEliminadeixant la pedra nua
de la muntanya
ben neta a la vista
per la nostra admiració.
Petons, sa lluna!
Els niguls van jugant amb la muntanya i tot el seu voltant. La seva imatge sempre és diferent, els instants són irrepetibles.
EliminaAferradetes, Alfred.
Aquest espectacle és pura màgia.
ResponEliminaLa més meravellosa de totes les màgies.
Petons.
Ben cert, no n'hi ha d'altra més bona.
EliminaPetonets, Xavi.
La grandiosidad de la montaña y la naturaleza en plena acción. Me encanta la foto y el poemita, además de ese bonito tema de Silvio.
ResponEliminaUn abrazo
Parece como si todo se conjuntara para dejarnos boquiabiertos.
Elimina¡Muchas gracias, Fernando!.
Aferradetes.
La Naturaleza mostrándose en su esplendor máximo.
ResponEliminaNada más hermoso que su belleza inimitable.
EliminaAferradetes, Luis.
Els teus niguls sempre m'han semblat d'allò més atractiu!!
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies!.
EliminaPotser és perquè sempre hi sóc.🤦♀️
Aferradetes, Josep.
Una imatge preciosa captada en el moment precís.
ResponEliminaI que aquests niguls que van tan depressa esvaeixin totes les boires.
Aniré tornant per aquí després d'un temps "fora d'òrbita".
Aferradetes, nina.
Moltes gràcies!. Els niguls són molt generosos amb mi.
EliminaHe intentat obrir el teu blog i em diu que necessito el teu permís, no hi ha manera d'entrar-hi.🤷♀️
Aferradetes, bonica.
Me encanta mirar las nubes, hoy había unos cirros preciosos.
ResponEliminaBeso
También me paso la mitad del día mirando al cielo.😉
EliminaBesos
No hay límites para la belleza, que nos obsequia la Naturaleza.
ResponEliminaBesos.
Cada momento es diferente, quizás de ahí nuestra admiración.
EliminaBesos, Antonia.
Me encanta "Rabo de nube".
ResponEliminaEl nuevo más salvaje, seguramente es así.
Abrazos con cariño.
Es una canción muy bella.
Elimina¡Ojalá las nubes hagan desaparecer los miedos (las nieblas) más salvajes!.
Besos, Sara.
Intenso, profundo, fascinante de ver e ler.
ResponEliminaCumprimentos poéticos
Moltíssimes gràcies!.
EliminaAferradetes, Ricardo.
Feliç dia de la poesia Sa Lluna! Bona nit.
ResponEliminaQuè no ens manqui mai!.
EliminaAferradetes, Risto.
Per sobre dels cims, (sempre imponents, com deia la cançó que cantàvem d’escoltes) hi passa la boira que els embelleixen, els amaga i els descobreix al seu caprici. Però al final retornen sempre a la nostra vista, clars i nítids, com per retornar-nos la confiança en el món. Alguna cosa persisteix, en la muntanya que sempre torna encara que s’amagui.
ResponEliminaEls silencis feixucs no sempre s’esvaeixen, però potser la por sí, potser ens pot donar treva. Has escrit un poema colpidor, bell com la muntanya i la boira.
Aferradetes, bonica!
Tota la natura és així, s'amaga i torna a aparèixer o és mor i tornen a sortir nous brots; això ens hauria de bastar per tenir confiança en aquest món, tot i el mal que li estem fent.
EliminaDel silencis feixucs i de la por en saben molt els niguls.
Aferradetes, nina.
Les nuvolades ( o niguls) sempre m’han atret. Són molt fotogèniques, i porten un gran tresor: Aigua!! Però a part són captivadores de pensaments i vagueries... Quan algú fa el badoc, moltes vegades li diuen si està als núvols i m’agradaria remenar-hi per dins per palpar el garbuix de múltiples imaginacions...
ResponEliminaEstimable poema!!
Aferradetes!!
Quan un badoca no vol dir que no faci res, al contrari té la ment on badoca. Per sort, encara que ens agradaria, no hi podem entrar ni tan sols remanar-hi.😉
EliminaMoltes gràcies, Joan!.
Aferradetes.
Thank you for nice information. Please visit our web:
ResponEliminaMuhammad Al Aziiz
Muhammad Al Aziiz
Gràcies a tu per venir!.
EliminaAferradetes, Muhammad.
He mirat la foto, he llegit el teu poema i m'he quedat encantat, escolant la música.
ResponEliminaQuin capvespre, quina hora baixa més harmònica!
Em fa molt contenta que t'hagis sentit així.
EliminaGràcies!
Aferradetes, Xavier.
Impresionante mole rocosa, amiga. Una visión espectacular.
ResponEliminaUn abrazo.
Nuestra Serra de Tramuntana que es así de hermosa.😉
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, amic.
Al meu poble en diem "Anar a escampar la boira!" , per treure'ns les cabòries del cap i demés.... Una bona fotografia ;)
ResponEliminaSalut !.
Per aquí també es diu així.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Artur.
Linda imagem!
ResponEliminaA Natureza nos surpreende a cada dia!
Que lindo seu blog, amei estar aqui e já estou te seguindo!
Te espero na no meu blog!
Um abraço e bom fim de semana.
Moltes gràcies!.
EliminaJo diria que ens sorprèn a cada segon.😉
Benvinguda al raconet, Fatyma!
Aferradetes.
Cal que s'esvaeixin totes les boires "de la por més salvatge".
ResponEliminaGeneralment aquestes boires s'esvaeixen en silenci.
EliminaAferradetes, Helena.
Impressionant visió de la muntanya amb el cim cobert de niguls!!👏 És bonic veure passar els niguls i fantasiejar amb les seves formes, encara que el més bonic és veure aparèixer el cel blau darrere d'ells. Hauria de ploure sempre de nit!!😅Aferradetes fortes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!. És la nostra serra.😉
EliminaPràcticament estic tot el dia als niguls, tot i que he de dir que m'agrada veure'ls passar entre el blau del cel. Sóc del teu parer, només hauria de ploure a les nits i deixar-nos gaudir del dia tranquil·lament, però sembla que encara no s'ha inventat l'aixeta per fer-ho.😅
Aferradetes de tornada, Alfons.😘🤗
Mi querido Soller
ResponEliminaDeja huella en todos los que lo visitan.😉
EliminaAferradetes, Germán.
La muntanya i els núvols , s'estimen i no es volen separar del tot; si almenys fessin una bona regada...Per cert, jo també vaig a escampar la boira, de tant en tant !!!
ResponEliminaPetonets, bonica.
Està bé això d'escampar la boira, almenys després et sents molt millor.😉
EliminaPer aquí porta uns dies plovent.
Aferradetes, nina.