He escoltat la cançó de la Maria del Mar fins el final. Això m'ha permès llegir el teu bell poema. Dolça remor de cada Pa(ra)ula.
Quan era molt jove, el meu germà gran va portar a casa un disc petit, (d'aquells de 4 cançons a 45 rpm) dels Rolling Stones. Una de les cançons era «As Tears Go By». Em va agradar de seguida. La versió que ha fet la gran Bonet, és tan bona i l'ha portat tant al seu camp, que sembla escrita per ella mateixa.
Em va sorprendre a mi aquesta versió, quan cercava una cançó pel meu poema. Penso com tu, la cançó en la veu de la Bonet i l'acompanyament d'en Manel Camp al piano, és molt i molt bona.
El rumor de tu poema, me lleva a la letra de una canción, sus acordes vibran mientras leo de nuevo el poema, sí, Simón & Garfunkel, y "los sonidos del silencio", recrean un onírico instante de lucidez, quizás incluso me siento algo confundido y me vienen a la mente frases inconexas del soliloquio de Hamlet, "Ser, o no ser", o acaso "Morir, dormir… ¿dormir? Tal vez soñar.“. Sí, cuando el rumor del ondulante Mediterráneo nos deja en una silenciosa calma, a solas con nosotros mismos.
Sa Lluneta, hoy sin palabras para describir las sensaciones.
Viatjar per les teves sensacions, fins i tot per les teves confusions, m'han apropat molt i molt als teus silencis... silencis que ho diuen tot. Com sempre, encantada em deixes.
Preciós poema. Molt adecuada la cançó de Maria del Mar Bonet amb referència a la remor del Mediterrani i el teva pòesia, però no sé perquè, però la referència al cel trencat m'ha recordat una bella cançó (que m'agrada molt) d'un altre mallorquí: Tomeu Penya i la seva "Plou". Aferradetes, Paula!
A vegades sembla que ens ho hem begut tot i que arrasem massa coses... però la mar amb la seva remor i el seu silenci, com diu el teu poema, al menys ens ajuda i ens empeny a retrobar la pau interior.
"La remor d'un Mediterrani ondulant inunda de soroll el silenci." Malgrat tot el poema és bonic, aquest dos versos m'han encisat!!! Bon diumenge, bonica.
Hola Paula Ya estoy de vuelta visitando tu blog y como siempre disfrutanto de tus versos y de las fotos. Me encanta ese rumor... Y felicidades por los 65 y nueve meses, me ha parecido preciosa la entrada, foto y lo que cuentas. Un abrazo y nos vamos viendo
Cert, anem massa de pressa a tot, no sols físicament, sinó amb la ment. Ens bevem el temps sense adonar-nos-en, com bé dius. És un tema recurrent a la majoria dels teus bells poemes. El pas del temps i el record. Només una petita objecció: jo no definiria el rumor del mar com a "soroll" ("ruido" en castellà, una mica molest per definició), sinó com a "calma" o "pau", encara que potser es degui a una mala interpretació per la meva part per desconeixement de l´idioma. En qualsevol cas, Aferradetes rumoroses des d'aquí, Paula!!😉🤗😘
La traducció en castellà és "ruido", tot i que no té res a veure amb la paraula. No té traducció (o almenys no la conec), però podria intentar donar-la d'alguna manera. Seria el renou que fan les ones a la mar, gairebé com un rumor... què òbviament et donen calma i no tenen res a veure amb el soroll.😅
Jo crec que ens hem begut l'enteniment.
ResponEliminaPetons.
Cert, ens hem begut moltes coses.
EliminaPetonets, Xavi.
Totalment d'acord: ens hem begut l'enteniment.
EliminaLa paraula "remor" es una de les que més m'agraden. El poema, com sempre, mervaellós.
ResponEliminaAferradetes
També és una de les que més m'agraden.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Josep.
He escoltat la cançó de la Maria del Mar fins el final. Això m'ha permès llegir el teu bell poema.
ResponEliminaDolça remor de cada Pa(ra)ula.
Quan era molt jove, el meu germà gran va portar a casa un disc petit, (d'aquells de 4 cançons a 45 rpm) dels Rolling Stones. Una de les cançons era «As Tears Go By». Em va agradar de seguida. La versió que ha fet la gran Bonet, és tan bona i l'ha portat tant al seu camp, que sembla escrita per ella mateixa.
Moltes gràcies per aquest joc de paraules!.
EliminaEm va sorprendre a mi aquesta versió, quan cercava una cançó pel meu poema. Penso com tu, la cançó en la veu de la Bonet i l'acompanyament d'en Manel Camp al piano, és molt i molt bona.
Aferradetes, Xavier.
Great looking sky
ResponEliminaUn cel que difícilment es pot oblidar.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, roentare.
El rumor de tu poema, me lleva a la letra de una canción, sus acordes vibran mientras leo de nuevo el poema, sí, Simón & Garfunkel, y "los sonidos del silencio", recrean un onírico instante de lucidez, quizás incluso me siento algo confundido y me vienen a la mente frases inconexas del soliloquio de Hamlet, "Ser, o no ser", o acaso "Morir, dormir… ¿dormir? Tal vez soñar.“. Sí, cuando el rumor del ondulante Mediterráneo nos deja en una silenciosa calma, a solas con nosotros mismos.
ResponEliminaSa Lluneta, hoy sin palabras para describir las sensaciones.
Viatjar per les teves sensacions, fins i tot per les teves confusions, m'han apropat molt i molt als teus silencis... silencis que ho diuen tot.
EliminaCom sempre, encantada em deixes.
Aferradetes, Jota.
Me gusta el primer plano de esta foto. Ayuda a situarse y a dejar que la vista avance hacia el cielo y el mar.
ResponElimina¡Muchísimas gracias!.
EliminaAferradetes, Luis.
Maravilloso. No se podría decir mejor con más palabras.
ResponEliminaBeso
Sabes que soy mujer de pocas palabras...😅
Elimina¡Muchas gracias!.
Beso
Vaig xiuxiuejar al silenci inundat de soroll: Berührend.
ResponEliminaPreciós!.
EliminaDanke schön, Sean!
Aferradetes.
Muy bello todo, amiga Luna...
ResponEliminaTe deseo un domingo feliz
¡Muchísimas gracias!.
EliminaAferradetes, amic.
Som pobles germans banyats per un mateix mar, i les cançons de la Maria del Mar Bonet sempre ens ajuden a recordar-ho, i ens apropen.
ResponEliminaBen cert, aquest mar ens agermana com la llengua i moltes coses més.
EliminaAferradetes, Risto.
Me gusta escuchar ese rumor del mar, señal inequívoca, de que te encuentras ante su presencia, Él sabe escuchar, tus penas y alegrías.
ResponEliminaBesos.
El rumor de las olas nos mece, dejándonos a solas con nosotros mismos.
EliminaBesos, Antonia.
Això del "cel trencat", com el blanc trencat, és molt ben trobat. I la paradoxa, l'oxímoron de "inunda de soroll el silenci" també.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!.
EliminaAferradetes.
Preciós poema. Molt adecuada la cançó de Maria del Mar Bonet amb referència a la remor del Mediterrani i el teva pòesia, però no sé perquè, però la referència al cel trencat m'ha recordat una bella cançó (que m'agrada molt) d'un altre mallorquí: Tomeu Penya i la seva "Plou".
ResponEliminaAferradetes, Paula!
Moltes gràcies!.
EliminaVist així com ho dius, tot queda a casa.😉
Aferradetes, Joan.
A vegades sembla que ens ho hem begut tot i que arrasem massa coses... però la mar amb la seva remor i el seu silenci, com diu el teu poema, al menys ens ajuda i ens empeny a retrobar la pau interior.
ResponEliminaAbraçades dolces, nina!
Massa renou, massa anar de pressa, massa intolerància... n'estem fins al capdamunt. Necessitem de moments de silenci per retrobar-nos.
EliminaAferradetes silencioses, bonica.
La mar ofega les penes...
ResponEliminaUna abraçada ;)
És un element que pot fer-ho.
EliminaAferradetes, Artur.
"La remor d'un Mediterrani ondulant
ResponEliminainunda de soroll el silenci."
Malgrat tot el poema és bonic, aquest dos versos m'han encisat!!!
Bon diumenge, bonica.
Estic contenta que així hagi estat.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, nina.
Hola Paula
ResponEliminaYa estoy de vuelta visitando tu blog y como siempre disfrutanto de tus versos y de las fotos.
Me encanta ese rumor...
Y felicidades por los 65 y nueve meses, me ha parecido preciosa la entrada, foto y lo que cuentas.
Un abrazo y nos vamos viendo
Por fin!, te estaba echando de menos.😉
EliminaLos 65 empiezan a pesar más por los recuerdos...
¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Aún con el cielo roto, hay rumores que al escucharlos nos traen mucha paz. Me gusta el reflejo en el agua.
ResponEliminaBuena noche Paula.
Un abrazo.
¿Qué sería de nosotros sin esos instantes de paz?...
Elimina¡Muchas gracias, Laura!.
Aferradetes.
Los sonidos del Mediterráneo ondulante, hasta entrar en un estado de armonía que supongo ha de ser fantástico.
ResponEliminaAbrazo grande.
Paz, mucha paz es lo que nos ofrece el mar.
EliminaBesos, Sara.
Poema excels, per dir-nos que ens hem begut quelcom més, l'enteniment.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!!!
Ens ho hem begut tot... sort que ens queda el Mediterrani.🤷♀️
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Alfred.
Cert, anem massa de pressa a tot, no sols físicament, sinó amb la ment. Ens bevem el temps sense adonar-nos-en, com bé dius. És un tema recurrent a la majoria dels teus bells poemes. El pas del temps i el record. Només una petita objecció: jo no definiria el rumor del mar com a "soroll" ("ruido" en castellà, una mica molest per definició), sinó com a "calma" o "pau", encara que potser es degui a una mala interpretació per la meva part per desconeixement de l´idioma. En qualsevol cas, Aferradetes rumoroses des d'aquí, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaLa traducció en castellà és "ruido", tot i que no té res a veure amb la paraula. No té traducció (o almenys no la conec), però podria intentar donar-la d'alguna manera. Seria el renou que fan les ones a la mar, gairebé com un rumor... què òbviament et donen calma i no tenen res a veure amb el soroll.😅
EliminaAferradetes assolellades, Alfons.😘🤗