Quan la pobresa entra per la porta, no sempre depèn de nosaltres. No la vol ningú. Veus com se'n va allunyant l'amor dels amics i, el que és pitjor, de la família. Et quedes aïllat en un món que no entens però que és la teva realitat. Realitat que es va formant segon a segon i que mai podràs endevinar. La gent que passa al teu costat no et veu, ni tan sols et mira. No vols anar enlloc amb les sabates trencades, ni amb la roba vella. La pobresa habita amb tu, però no vols perdre la dignitat... quina?. I així com passen els dies, la roda es va fent més grossa i te n'adones que per viure no calen gaire coses. Que la gent que està al teu costat, hi és perquè així ho vol, sense cap necessitat de demanar-ho... són pocs, molt pocs, realment els necessaris per seguir endavant. I d'alguna manera, et sents lliure.
No concebo que es pugui perdre l'amor d'amics i família en un cas així. M'explico. Estic d'acord que són molt poques les persones que necessites per seguir endavant i que quan passes un tràngol d'aquesta mena t'adones de seguida quines són les que realment importen i les que no, perquè aquestes últimes són les que primer desapareixen. Ara bé, aquests que hi eren quan tot anava bé, però ja no hi són quan la vida es complica jo no els anomenaria ni amics ni família, no passen de coneguts i parents... i encara gràcies.
ResponEliminaEntenc perfectament el teu raonament. Però pensa que el que els tenia com amics i família és la persona que ho passa malament i el cop és molt més fort. Quan penses que algú és el teu amic, ho sents tu així i no l'altre.
EliminaAferradetes, Mac.
És cert. Quan qui et decep són les persones que tu consideraves més properes i comproves com d'equivocat n'estaves de considerar-les així, el cop és molt més fort i fa molt més mal. És difícil superar que algú en qui confiaves resulta que no era gens de confiança i passa de tu quan realment el necessites. És difícil superar, com deia al meu primer comentari, que qui pensaves que era un amic no passava de ser un conegut (que no coneixies tan bé com et pensaves) i que la seva amistat era només superficial. I quan això passa en unes circumstàncies tan dolentes com les que expliques en el post, la bufetada que t'emportes és molt més gran, efectivament.
EliminaAbraçades!
Si passa això en un "ambient normal", segurament ho prens d'una altra manera. Sols el fet de sentir-te desemparat per totes les institucions i per la societat en general i no poder comptar amb els "teus", és un gran sofriment.
EliminaMés aferradetes, Mac.
Sí que els veiem els pobres. Des del balcó de la vergonya, de l'impotència. És la creu de la moneda de la societat que malgasta els recursos en foteses innecessàries. Són els pressupostos dels governs que gasten més en armament que en ajudes socials.
ResponEliminaLa pobresa, juntament amb les guerres és el fracàs de tota la història de la humanitat. l per ara, el segle XXI no sembla disposat a erradicar-la.
Molt encertada la cançó del Paco Ibáñez.
Mentre hi hagi per gastar en coses innecessàries, distreure al personal perquè no digui ni mu i mil historietes més, no s'arreglarà res ni que passin XXI segles més.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Xavier.
Magnífic post, amb una extraordinària foto a contrallum!
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes.
Los invisibles
ResponEliminaY mientras sigan siéndolo, como especie, dejaremos mucho, mucho que desear.
Besos
A los poderosos les interesa que siga siendo así y a otros muchos les va bien cerrar los ojos.
EliminaBesos
És tal com dius.
ResponEliminaQuan a algú li van malament les coses: perd la feina, el desnonen, o el que sigui... es queda sol.
I no només en aquests casos.
De cop i volta ets un empestat i no et volen ni veure.
Cada vegada hi ha més gent dormint al carrer.
I passem al seu costat com si fossin un trist decorat.
Petons.
No sols els que dormen al carrer són pobres. Quan hi pensem, sempre ens ve al cap aquestes persones, però no són els únics. Hi ha molta gent que ha de triar si pagar el lloguer o menjar (ni pensar en comprar-se unes sabates o roba). Però és cert que quan passem per davant un sense sostre, gairebé sempre no el veiem o mirem cap un altre costat.
EliminaQuina pena de societat!.
Petonets, Xavi.
Un tema delicat el que ens mostres, del qual incomoda fins i tot parlar. Els ascensors socials pugen i baixen ia mi em va tocar baixar-ho. Només puc dir-te que els amics de debò encara els conservo.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!!!
És un tema delicat, per això precisament en parlo. Fa mal escoltar, però més mal li fa al qui ho passa. Com més persones es tapin els ulls i les orelles, menys es podrà solucionar.
EliminaCom bé dius tu, l'ascensor puja i baixa, i mai pots saber quan baixarà i si tindràs una mà amiga per agafar-te. Sort vas tenir de tenir-los al teu costat.
Aferradetes, Alfred.
Foto fascinante em arte fotográfica. Belo texto que gostei de ler
ResponElimina.
Saudações cordiais e poéticas
.
Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, Ricardo.
Amb la pobresa i la malaltia passa el mateix.
ResponEliminaEl metge "li va dir" que al principi li visitaria molta gent però que en poc temps només estarien els que estarien sempre.
podi-.
Tens raó!.
EliminaMolta sort va tenir de que hi quedas algú... si és que hi van quedar.
Aferradetes, Carles
Bonica però trista fotografia, que s'adiu molt bé amb el text que tan bé has explicat, tot i que encara n'hi ha de més pobres potser no de més sols...Realment quan veiem algun pobre la gent sol passar de llarg i no encara que sigui per egoisme hem d'ajudar els que tenim a la vora, no sabem el dia de demà si necessitarem dels altres.
ResponEliminaPetonets, bonica.
La fotografía per si mateixa no és trista, un senyor que aprofita els raigs de sol per escalfar-se una mica. Això vist des d'un objectiu duna càmera. Si poguéssim investigar un poc, potser el senyor viu sol o no té amics o qui sap si té diners per prendre un cafè a la terrassa d'un bar... La pobresa i la solitud van de la mà i està a les nostres que ho puguem canviar, en que sigui una mica.
EliminaAferradetes, nina.
Un contraluz extraordinario que acompañas de un texto que invita a la reflexión t to diría que a tomar partido.
ResponEliminaSólo tiene una solución y está en cada poquito que ayudemos nosotros... a veces con sólo unas palabras amables, otras alzando la voz...
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Luis.
Not easy to maintain one's dignity in the face of poverty and illness.
ResponEliminaAnd obviously not easy for carelessly passers by to help a (unknown) poor person to keep his dignity.
Thanks for introducing Paco Ibañez to me.
Com et pots mantenir davant una societat de consum, de postureig, d'un món tan egoista i que t'aparta per no poder seguir el seu ritme... Qui diu que sigui fàcil?, res més lluny.
EliminaPaco Ibañez, enorme cantautor valencià que ha musicat i cantat als grans poetes espanyols.
Aferradetes, Sean.
No tendría tan buena familia y amigos, cuando te abandonan por el vil dinero. El amor y la amistad, se demuestra en estas duras situaciones, no en la opulencia y en los triunfos de las personas que se relacionan contigo.
ResponEliminaExcelente imagen a contraluz, con un texto que reflexiona sobre una cruda y triste realidad, de nuestros días.
Besos
“Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la ventana” y desgraciadamente es lo que ocurre en la mayoría de casos.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Antonia.
Molt bona combinació de llum i ombra en la fotografia. I un text que reflecteix el món salvatge (de la llei del més fort) on ens ha tocat sobreviure...
ResponEliminaAferradetes Paula.
Hi ha molta més gent de la que pensen que només sobreviu...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Joan.
No está funcionando el traductor.
ResponEliminaMil besitos.
Siempre tienes la opción de copiar el texto en tu traductor... ya sabes cómo va el Sr. Blogger.
EliminaBesos, Sara.
The more often I look at this photo, the more impressive it appears to me. Just excellent.
ResponEliminaAnd thanks for the music, Paula.
Moltíssimes gràcies per les teves paraules!.
EliminaAixò ajuda a seguir fent més coses.😉
Més aferradetes, Sean.
Una fotografia molt bonica i suggeridora i un text colpidor.
ResponEliminaL'espècie humana té moltes coses pendents i mai resoltes i moltes vergonyes per amagar. Aquesta n'és una, a vegades per una circumstància determinada que no depèn ni d'un mateix, tot s'ensorra al voltant i arriba aquesta situació que tant bé descrius, de pobresa i de solitud al mateix temps. Adonar-se que necessitem poc, molt poc per a viure, és una lliçó que tothom hauria d'aprendre.
Moltes gràcies, Paula.
Una abraçada, bonica.
Moltes gràcies, nina!.
EliminaCosta molt i molt aprendre aquesta lliçó, però quan hi ets de ple, tot és més senzill... Tot i que la solitud imposada és mala de pair i sempre et queden les ferides dels qui vas estimar, per molt que vulguis oblidar-les...
Aferradetes dolces, Carme.
L'amiga que ningú desitja i que es convida ella sola a la vida d'un. Trist, però molt real.
ResponEliminaSalut !.
I pot anar a cada casa, sense que ningú l'hagi convidat.
EliminaAferradetes, Artur.
Allò de "en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa" és tot el contrari del que passa.
ResponEliminaAixí és, ben poques persones que ho duguin al peu de la lletra.
EliminaAferradetes, nina.
wow. Fantástica Paula!
ResponEliminaPetons :)
Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, Gumer.😉