Volia formular el desig que les emocions es tornessin fermes i fixes, però m'he adonat que si es complís ja no serien emocions. Així doncs, que segueixin surant igual o més i, encara millor, que arribin a volar. Aferradetes, sa lluna!
Potser el dia o el lloc quan i on comenci aquest cel que dius, no ens n'adonarem. No ho sabrem fins al cap de molt temps. A vegades les coses que no has vist mai costen de reconèixer.
Floten, els sentiments, emocions, pensaments, desitjos, enveges, llàgrimes. Només s'enfonsa el que pesa, el dolor, la malaltia, l'enveja, i totes les merdes que solen arrossegar l'ésser humà a la seva pròpia perdició.
Les ones dibuixen un ritme cadenciós que el meu cos ja porta endins. Els pensaments naveguen enmig l'escuma, amb la mirada a l'infinit blau on m'acompanya el record del meu germà. Ell forjava la vida cara mar, obstinadament.
Les seves petjades no s'esborren amb l'aigua, rauen marcades dins el meu sorral, com les canyes que clavava per pescar. L'horitzó somriu a la fidelitat de l'amor retrobat. En algun port, límits enllà, s'abracen arrecerats, en aigües calmades.
T’envolta el blau càlid d’un cel que neix en els teus ulls, i et sosté el blau humit d’una mar que recull la filla del teu alè trist navegant per l’aire net de les teves emocions. Et preguntes on començarà, i jo veient-te crec no equivocar-me si et dic que seràs alhora principi i fi del viatge de la llàgrima eixida. En un cercle repetit fins l’infinit, el cel i la mar, tu i la salobre gota, sereu un únic instant.
Belles i escollides paraules per significar la necessitat d'expressar les emocions com a antídode contra el buit interior, encara que sigui tan difícil trobar aquests "ulls que no jutgen", bonica metàfora per a un espai segur i sense prejudicis on poder expressar-les. El teu blog és un bon lloc per això!! Aferradetes, Paula!!🤗😘
Potser sí que és difícil, però no impossible, trobar qui no et jutgi. Aquest blog va ser un regal d'uns amics i mai les hi podré agrair prou. Aquí hi cap gairebé tot, des de sentiments a vivències, els vostres i els meus.
🤦♂️🙏No cal parar mai de nedar per evitar enfonsar-se al mar, igual que tots hauríem de saber expressar els nostres sentiments per no acabar ofegats per ells!!😉😘
Volia formular el desig que les emocions es tornessin fermes i fixes, però m'he adonat que si es complís ja no serien emocions. Així doncs, que segueixin surant igual o més i, encara millor, que arribin a volar.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Així és, que segueixin surant entre el mar i el cel.
EliminaAferradetes, Teresa.
Uns ulls que no jutgen: m'encanta! Besadetes😘😘
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaBesadetes, nina.😘
Surar, cal fer-ho a diari per sobreviure!
ResponEliminaAferradetes
Cada dia i fins i tot cada hora.
EliminaAferradetes, Josep.
Potser el dia o el lloc quan i on comenci aquest cel que dius, no ens n'adonarem. No ho sabrem fins al cap de molt temps. A vegades les coses que no has vist mai costen de reconèixer.
ResponEliminaMolt profund el teu poema.
Aferradetes, bonica!
Parlava del cel d'aquí baix, on hi ha l'aire que eixugui les llàgrimes vessades i on es pugui respirar... L'altre cel, no sé jo...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, preciosa.
Y flotando, flotando terminaran por perder entre las estrellas.
ResponEliminaBesos
¿Las emociones?... alguna habrá perdida por las estrellas.
EliminaBeso
We are so small in the ocean!
ResponEliminaI tant!. Des d'on jo era, gairebé es veia un punt enmig de tota l'aigua.
EliminaAferradetes, roentare.
Floten, els sentiments, emocions,
ResponEliminapensaments, desitjos, enveges,
llàgrimes.
Només s'enfonsa el que pesa,
el dolor, la malaltia, l'enveja,
i totes les merdes que solen
arrossegar l'ésser humà
a la seva pròpia perdició.
Aferradetes, sa lluna!
Si només existís l'AMOR (i els sentiments i les emocions que comporta), no ens enfonsaríem mai...
EliminaAferradetes, Alfred.
Sort que a mi les emocions em deuen fer surar perquè sinó m'enfonsaria ràpidament, que no sé nedar, he, he...
ResponEliminaBona nit, Bonica.
Doncs ja en som dues.😉
EliminaAferradetes, nina.
Avui estava pesant en com és d'agradable algú que t'escolta i no et jutja...no és fàcil de trobar.
ResponEliminaBen cert!, molt poques, però n'hi ha.🍀
EliminaAferradetes, somnis.
No sé on comença el cel, però la música de Bach n'obre les portes.
ResponEliminaCrec que és de les poques emocions que m'hi porten.
EliminaAferradetes, Xavier.
El poema és molt bo.
ResponEliminaQuant a la pregunta...
No hi ha resposta.
De fet, no sé si existeix aquest cel.
Petons.
Un cel ben blau, on es respira pau en tots els sentits... de moment, només és un somni...
EliminaMoltes gràcies!.
Petonets, Xavi.
Les ones dibuixen un ritme cadenciós
ResponEliminaque el meu cos ja porta endins.
Els pensaments naveguen enmig l'escuma,
amb la mirada a l'infinit blau
on m'acompanya el record del meu germà.
Ell forjava la vida cara mar,
obstinadament.
Les seves petjades no s'esborren amb l'aigua,
rauen marcades dins el meu sorral,
com les canyes que clavava per pescar.
L'horitzó somriu a la fidelitat
de l'amor retrobat.
En algun port, límits enllà,
s'abracen arrecerats, en aigües calmades.
Moltes gràcies per aquest poema!,
EliminaAferradetes, Joan.
T’envolta el blau càlid
ResponEliminad’un cel que neix
en els teus ulls,
i et sosté el blau humit
d’una mar
que recull la filla
del teu alè trist navegant
per l’aire net
de les teves emocions.
Et preguntes on començarà,
i jo veient-te crec
no equivocar-me
si et dic que seràs alhora
principi i fi del viatge
de la llàgrima eixida.
En un cercle repetit fins l’infinit,
el cel i la mar,
tu i la salobre gota,
sereu un únic instant.
qui sap si
Què bonic!.
EliminaMoltes gràcies pel teu poema.
Aferradetes, qui sap si...
Flota en un inmenso mar y se hace fuerte, al vencer a las olas y al viento cuando sopla.
ResponEliminaBesos.
Se le veía muy pequeñito ahí abajo, rodeado del inmenso mar.
EliminaBesos, Antonia.
Bella creación sobre las emociones, amiga...
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias!.
EliminaAferradetes, amic.
Flotan en el mar, flotan en el aire, emociones que no cesan de surgir y entre unas que son feas y otras bellas, el milagro del equilibrio.
ResponEliminaBesos.
¡Quien pudiera ser dueño del equilibrio!.
EliminaBesos, Sara.
M'arriba molt aquest poema, sobretot aquest vers: "A l'aire vesses el teu aire trist". Un joc de paraules deliciós.
ResponEliminaSi t'ha arribat, ja em fas feliç.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Helena.
Precioso y la foto es fantástica, enhorabuena!!! Besos desde Cantabria.
ResponElimina¡Muchísimas gracias, Germán!.
EliminaAferradetes mallorquines.😉
Belles i escollides paraules per significar la necessitat d'expressar les emocions com a antídode contra el buit interior, encara que sigui tan difícil trobar aquests "ulls que no jutgen", bonica metàfora per a un espai segur i sense prejudicis on poder expressar-les. El teu blog és un bon lloc per això!! Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaPotser sí que és difícil, però no impossible, trobar qui no et jutgi.
EliminaAquest blog va ser un regal d'uns amics i mai les hi podré agrair prou. Aquí hi cap gairebé tot, des de sentiments a vivències, els vostres i els meus.
Aferradetes, Alfons.😘🤗
🤦♂️🙏No cal parar mai de nedar per evitar enfonsar-se al mar, igual que tots hauríem de saber expressar els nostres sentiments per no acabar ofegats per ells!!😉😘
ResponEliminaTens raó, però jo ho tinc més complicat surar al mar (no sé nedar)😅, que expressar els meus sentiments.
EliminaMés aferradetes, Alfons.😘🤗