17 de febrer 2023

SURAR

Emocions que suren trèmules i canviants,

només així evitaràs el buit d'enfonsar-te.

A l'aire vesses el teu aire trist,

davant d'uns ulls que no jutgen.

On començarà el cel 

que eixugarà la llàgrima lliurada?

[Febrer ~ 2023]

40 comentaris :

  1. Volia formular el desig que les emocions es tornessin fermes i fixes, però m'he adonat que si es complís ja no serien emocions. Així doncs, que segueixin surant igual o més i, encara millor, que arribin a volar.
    Aferradetes, sa lluna!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, que segueixin surant entre el mar i el cel.

      Aferradetes, Teresa.

      Elimina
  2. Anònim17.2.23

    Uns ulls que no jutgen: m'encanta! Besadetes😘😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!.

      Besadetes, nina.😘

      Elimina
  3. Surar, cal fer-ho a diari per sobreviure!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada dia i fins i tot cada hora.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  4. Potser el dia o el lloc quan i on comenci aquest cel que dius, no ens n'adonarem. No ho sabrem fins al cap de molt temps. A vegades les coses que no has vist mai costen de reconèixer.

    Molt profund el teu poema.

    Aferradetes, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parlava del cel d'aquí baix, on hi ha l'aire que eixugui les llàgrimes vessades i on es pugui respirar... L'altre cel, no sé jo...
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, preciosa.

      Elimina
  5. Y flotando, flotando terminaran por perder entre las estrellas.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Las emociones?... alguna habrá perdida por las estrellas.

      Beso

      Elimina
  6. We are so small in the ocean!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant!. Des d'on jo era, gairebé es veia un punt enmig de tota l'aigua.

      Aferradetes, roentare.

      Elimina
  7. Floten, els sentiments, emocions,
    pensaments, desitjos, enveges,
    llàgrimes.
    Només s'enfonsa el que pesa,
    el dolor, la malaltia, l'enveja,
    i totes les merdes que solen
    arrossegar l'ésser humà
    a la seva pròpia perdició.

    Aferradetes, sa lluna!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si només existís l'AMOR (i els sentiments i les emocions que comporta), no ens enfonsaríem mai...

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  8. Sort que a mi les emocions em deuen fer surar perquè sinó m'enfonsaria ràpidament, que no sé nedar, he, he...
    Bona nit, Bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja en som dues.😉

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  9. Avui estava pesant en com és d'agradable algú que t'escolta i no et jutja...no és fàcil de trobar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert!, molt poques, però n'hi ha.🍀

      Aferradetes, somnis.

      Elimina
  10. No sé on comença el cel, però la música de Bach n'obre les portes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que és de les poques emocions que m'hi porten.

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  11. El poema és molt bo.

    Quant a la pregunta...
    No hi ha resposta.
    De fet, no sé si existeix aquest cel.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cel ben blau, on es respira pau en tots els sentits... de moment, només és un somni...
      Moltes gràcies!.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  12. Les ones dibuixen un ritme cadenciós
    que el meu cos ja porta endins.
    Els pensaments naveguen enmig l'escuma,
    amb la mirada a l'infinit blau
    on m'acompanya el record del meu germà.
    Ell forjava la vida cara mar,
    obstinadament.

    Les seves petjades no s'esborren amb l'aigua,
    rauen marcades dins el meu sorral,
    com les canyes que clavava per pescar.
    L'horitzó somriu a la fidelitat
    de l'amor retrobat.
    En algun port, límits enllà,
    s'abracen arrecerats, en aigües calmades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquest poema!,

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  13. Anònim18.2.23

    T’envolta el blau càlid
    d’un cel que neix
    en els teus ulls,
    i et sosté el blau humit
    d’una mar
    que recull la filla
    del teu alè trist navegant
    per l’aire net
    de les teves emocions.
    Et preguntes on començarà,
    i jo veient-te crec
    no equivocar-me
    si et dic que seràs alhora
    principi i fi del viatge
    de la llàgrima eixida.
    En un cercle repetit fins l’infinit,
    el cel i la mar,
    tu i la salobre gota,
    sereu un únic instant.

    qui sap si

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bonic!.
      Moltes gràcies pel teu poema.

      Aferradetes, qui sap si...

      Elimina
  14. Flota en un inmenso mar y se hace fuerte, al vencer a las olas y al viento cuando sopla.
    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se le veía muy pequeñito ahí abajo, rodeado del inmenso mar.

      Besos, Antonia.

      Elimina
  15. Bella creación sobre las emociones, amiga...
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchísimas gracias!.

      Aferradetes, amic.

      Elimina
  16. Flotan en el mar, flotan en el aire, emociones que no cesan de surgir y entre unas que son feas y otras bellas, el milagro del equilibrio.
    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Quien pudiera ser dueño del equilibrio!.

      Besos, Sara.

      Elimina
  17. M'arriba molt aquest poema, sobretot aquest vers: "A l'aire vesses el teu aire trist". Un joc de paraules deliciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'ha arribat, ja em fas feliç.
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, Helena.

      Elimina
  18. Precioso y la foto es fantástica, enhorabuena!!! Besos desde Cantabria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchísimas gracias, Germán!.

      Aferradetes mallorquines.😉

      Elimina
  19. Belles i escollides paraules per significar la necessitat d'expressar les emocions com a antídode contra el buit interior, encara que sigui tan difícil trobar aquests "ulls que no jutgen", bonica metàfora per a un espai segur i sense prejudicis on poder expressar-les. El teu blog és un bon lloc per això!! Aferradetes, Paula!!🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que és difícil, però no impossible, trobar qui no et jutgi.
      Aquest blog va ser un regal d'uns amics i mai les hi podré agrair prou. Aquí hi cap gairebé tot, des de sentiments a vivències, els vostres i els meus.

      Aferradetes, Alfons.😘🤗

      Elimina
  20. 🤦‍♂️🙏No cal parar mai de nedar per evitar enfonsar-se al mar, igual que tots hauríem de saber expressar els nostres sentiments per no acabar ofegats per ells!!😉😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, però jo ho tinc més complicat surar al mar (no sé nedar)😅, que expressar els meus sentiments.

      Més aferradetes, Alfons.😘🤗

      Elimina

Benvinguts al racó!