Causa melancolía toda esa felicidad pasada y luego nuestra mente que siempre busca el mejor lado de las cosas, la transforma en alegría por haber tenido la suerte de que haya sido una infancia feliz. Besos de anís.
Amb el teu permís, em permeto participar en el joc.
Amb l'arribada de la boira, van obtenir un regal imprevist, van poder creuar el riu sense ser vistos i van entrar al seu paradís perdut, burlant els guàrdies de fronteres.
Quan es viatja a la infantesa inevitablement apareix la melangia, la nostàlgia d'uns records viscuts. La boira té aquesta màgia de desdibuixar i dur-nos a altres paisatges.
Te n'has sortit molt bé, Paula, un poema molt ben aconseguit.
Com pots veure, tots els elements de la natura ens poden portar al altres paisatges viscuts... la boira, la pluja, el sol, les flors... Moltes gràcies a tu!.
Caminant per un paisatge de boira, dibuixo en el mantell blanc les figures estimades d’un ahir que enyoro de tant en tant, i com un regal en faig de cada bafarada el cos dels essers que m’estimaren. Cauen llàgrimes dolces galtes avall recordant veus i espais que ja no tornaran.
Paula, molt encertat aquest petit poema. És veritat que, quan la boira ens blanqueja el dia, la nostra ment viatja per l'enyorança i s'apodera de nosaltres un ambient malenconiós, que de vegades és agradable. A Almeria, rarament ens visita la boira, però a Topares que sí que ens visita a vegades, són dies que no em desagraden, és clar si només és un dia de tant en tant, aquest ambient serè i calmat no m'és violent. Petonets i aferradets
Per aquí tampoc la veiem molt, per això m'agrada. Com desdibuixa totalment un paisatge és el que m'atreu més... és com si et conduís a formar-ne un de nou, dins o fora teu.
Sí, la boira té un efecte misteriós i evocador als nostres records. És interessant com la memòria i els sentits poden ser influenciats per elements externs com el clima i el paisatge, fins i tot per les olors. De tota manera, sempre he pensat que tendim a sobrevalorar els records de la infància, perquè vista amb la perspectiva del temps, comparada amb les servituds i responsabilitats que tenim d'adults, la infància ens sembla un temps de llibertat, però dubto que aleshores tinguéssim aquesta mateixa sensació. Tant de bo tinguéssim una segona oportunitat per poder comprovar-ho!!😒Aferradetes ben fortes, Paula!!😉🤗😘
Quan era petita no pensava en el futur, ni en el passat, sols vivia el present: jugava amb els veïns, llegia i anava a costura (antigament anar a l'escola d'infants petits) per aprendre, dormia i somiava; no és que ho vulgui valorar massa, és que simplement era feliç.😊
Ben superat el repte.
ResponEliminaEl poema ho trobo molt meu també...
Petons.
Ara que ho dius, sí, també és molt teu.😉
EliminaGràcies!.
Petonets, Xavi.
Causa melancolía toda esa felicidad pasada y luego nuestra mente que siempre busca el mejor lado de las cosas, la transforma en alegría por haber tenido la suerte de que haya sido una infancia feliz.
ResponEliminaBesos de anís.
Lo fue... quizás la mejor.
EliminaBesos, Sara.
Es que la niebla tiene estas cosas.
ResponEliminaBesos
Y cuando la niebla no suele ser frecuente, la intensidad es más fuerte.
EliminaBesos
Fascinante de ler. O meu elogio
ResponElimina.
Saudações poéticas.
.
Moltes gràcies, Ricardo!.
EliminaAferradetes.
Què ràpida, salluna! :) Sembla que la boira, com la pluja ens transporta sovint al passat ... Ben trobat !.
ResponEliminaSalut !!.
Em van visitar els "musos".🤭
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Artur.
Està molt bé deixar-se endur pels records d'infantesa. Jo trobo que ho faig massa poc... hauré d'aprofitar els dies de boira, a veure s' m'hi ajuden.
ResponEliminaUn poema preciós, Paula!
Aferradetes, bonica!
Suposo que va ser una de les millors etapes de la meva vida, per la innocència i la inconsciència de tot el que m'envoltava...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, nina.
La niebla es una gran aliada, para la toma de fotografías.
ResponEliminaBesos.
Cierto, aunque por donde yo vivo apenas se da.
EliminaBesos, Antonia.
T'has sortit molt bé del repte i amb art.
ResponEliminaAmb el teu permís, em permeto participar en el joc.
Amb l'arribada de la boira,
van obtenir un regal imprevist,
van poder creuar el riu sense ser vistos
i van entrar al seu paradís perdut,
burlant els guàrdies de fronteres.
Aferradetes, sa lluna
En aquest cas la boira va ser una gran aliada per poder arribar sense ser vistos.
EliminaSi no et sap greu m'emporto el teu poema cap al meu blog.
Moltes gràcies per participar en el joc :)
La Núria se m'ha avançat!.😉 Et volia passar l'enllaç del seu blog perquè ho posessis allà, perquè el repte és seu.
EliminaM'ha encantat la teva participació.
Aferradetes, Alfred.
Núria, tot teu!.😉
EliminaJa ho dèiem l'altre dia, els records també ens ajuden a viure quan la vida present se'ns desdibuixa.
ResponEliminaBon cap de setmana!!
És com si ens poséssim un pegat per curar les ferides.
EliminaAferradetes, Mac.
"La boira desdibuixa" i al mateix temps crea una nova visió.
ResponEliminaMés o manco així com dius tu.
EliminaAferradetes, Xavier.
Quan es viatja a la infantesa inevitablement apareix la melangia, la nostàlgia d'uns records viscuts. La boira té aquesta màgia de desdibuixar i dur-nos a altres paisatges.
ResponEliminaTe n'has sortit molt bé, Paula, un poema molt ben aconseguit.
Moltes gràcies, nina, aferradetes.
Com pots veure, tots els elements de la natura ens poden portar al altres paisatges viscuts... la boira, la pluja, el sol, les flors...
EliminaMoltes gràcies a tu!.
Aferradetes, bonica.
Un text encertat i molt ben resol pel que es demanava.
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes.
Caminant per un paisatge
ResponEliminade boira,
dibuixo en el mantell blanc
les figures estimades
d’un ahir que enyoro
de tant en tant,
i com un regal en faig
de cada bafarada
el cos dels essers
que m’estimaren.
Cauen llàgrimes dolces
galtes avall
recordant veus i espais
que ja no tornaran.
qui sap si
Moltes gràcies per portar fins aquí el teu bell poema!.
EliminaAferradetes, qui sap si...
Un sensitiu poema que aconsegeix transmetre clarament els teus sentiments.
ResponEliminaAferradetes, Paula!
Si vos ha arribat així, em feu feliç.
EliminaAferradetes, Joan.
Fine take on the prompts, Paula.
ResponEliminaMy (tiny) contribution I left on Núria's blog. ;-)
Molt aguda la teva participació.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Sean.
De vegades, un aparent obstacle, com ben bé podria ser la boira, pot convertir-se en un inesperat regal.
ResponEliminapodi-.
Així és, gairebé tots els obstacles es converteixen en regals, si més no en ensenyances.
EliminaAferradetes, Carles.
Paula, molt encertat aquest petit poema. És veritat que, quan la boira ens blanqueja el dia, la nostra ment viatja per l'enyorança i s'apodera de nosaltres un ambient malenconiós, que de vegades és agradable. A Almeria, rarament ens visita la boira, però a Topares que sí que ens visita a vegades, són dies que no em desagraden, és clar si només és un dia de tant en tant, aquest ambient serè i calmat no m'és violent. Petonets i aferradets
ResponEliminaPer aquí tampoc la veiem molt, per això m'agrada. Com desdibuixa totalment un paisatge és el que m'atreu més... és com si et conduís a formar-ne un de nou, dins o fora teu.
EliminaMoltes gràcies!.💜
Aferradetes i petonets, Alfons.
La niebla es un regalo para las tomas
ResponElimina( fotografías).
Te ha quedado un bonito poema.
No he tingut la sort de fotografiar-la, però sí que l'he vista a altres fotògrafs i, sí, és tot un regal.
EliminaMoltes gràcies, Pere!.
Aferradetes.
Pensar en la meva infantesa també em genera melangia, hi vaig ser molt feliç.
ResponEliminaSort que tenim la memòria per recordar-la.
EliminaAferradetes, nina.
Sí, la boira té un efecte misteriós i evocador als nostres records. És interessant com la memòria i els sentits poden ser influenciats per elements externs com el clima i el paisatge, fins i tot per les olors. De tota manera, sempre he pensat que tendim a sobrevalorar els records de la infància, perquè vista amb la perspectiva del temps, comparada amb les servituds i responsabilitats que tenim d'adults, la infància ens sembla un temps de llibertat, però dubto que aleshores tinguéssim aquesta mateixa sensació. Tant de bo tinguéssim una segona oportunitat per poder comprovar-ho!!😒Aferradetes ben fortes, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaQuan era petita no pensava en el futur, ni en el passat, sols vivia el present: jugava amb els veïns, llegia i anava a costura (antigament anar a l'escola d'infants petits) per aprendre, dormia i somiava; no és que ho vulgui valorar massa, és que simplement era feliç.😊
EliminaAferradetes, Alfons.😘🤗
Poètic.
ResponEliminaAferradetes,
Moltes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.