03 de febrer 2023

BOiRA

 

Embadalida darrere els vidres,
veig com la boira desdibuixa
tots els paisatges de gran.
Com si fos un regal de Nadal,
envoltada dels éssers estimats,
viatjo per la meva infantesa...
mentre m'envaeix la melangia.
[Febrer - 2023]

44 comentaris :

  1. Ben superat el repte.
    El poema ho trobo molt meu també...

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, sí, també és molt teu.😉
      Gràcies!.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  2. Causa melancolía toda esa felicidad pasada y luego nuestra mente que siempre busca el mejor lado de las cosas, la transforma en alegría por haber tenido la suerte de que haya sido una infancia feliz.
    Besos de anís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo fue... quizás la mejor.

      Besos, Sara.

      Elimina
  3. Es que la niebla tiene estas cosas.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y cuando la niebla no suele ser frecuente, la intensidad es más fuerte.

      Besos

      Elimina
  4. Fascinante de ler. O meu elogio
    .
    Saudações poéticas.
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Ricardo!.

      Aferradetes.

      Elimina
  5. Què ràpida, salluna! :) Sembla que la boira, com la pluja ens transporta sovint al passat ... Ben trobat !.
    Salut !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em van visitar els "musos".🤭
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, Artur.

      Elimina
  6. Està molt bé deixar-se endur pels records d'infantesa. Jo trobo que ho faig massa poc... hauré d'aprofitar els dies de boira, a veure s' m'hi ajuden.

    Un poema preciós, Paula!
    Aferradetes, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que va ser una de les millors etapes de la meva vida, per la innocència i la inconsciència de tot el que m'envoltava...

      Moltes gràcies!.
      Aferradetes, nina.

      Elimina
  7. La niebla es una gran aliada, para la toma de fotografías.
    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, aunque por donde yo vivo apenas se da.

      Besos, Antonia.

      Elimina
  8. T'has sortit molt bé del repte i amb art.

    Amb el teu permís, em permeto participar en el joc.

    Amb l'arribada de la boira,
    van obtenir un regal imprevist,
    van poder creuar el riu sense ser vistos
    i van entrar al seu paradís perdut,
    burlant els guàrdies de fronteres.

    Aferradetes, sa lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas la boira va ser una gran aliada per poder arribar sense ser vistos.

      Si no et sap greu m'emporto el teu poema cap al meu blog.
      Moltes gràcies per participar en el joc :)

      Elimina
    2. La Núria se m'ha avançat!.😉 Et volia passar l'enllaç del seu blog perquè ho posessis allà, perquè el repte és seu.

      M'ha encantat la teva participació.
      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
    3. Núria, tot teu!.😉

      Elimina
  9. Ja ho dèiem l'altre dia, els records també ens ajuden a viure quan la vida present se'ns desdibuixa.

    Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com si ens poséssim un pegat per curar les ferides.

      Aferradetes, Mac.

      Elimina
  10. "La boira desdibuixa" i al mateix temps crea una nova visió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més o manco així com dius tu.

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  11. Quan es viatja a la infantesa inevitablement apareix la melangia, la nostàlgia d'uns records viscuts. La boira té aquesta màgia de desdibuixar i dur-nos a altres paisatges.

    Te n'has sortit molt bé, Paula, un poema molt ben aconseguit.

    Moltes gràcies, nina, aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com pots veure, tots els elements de la natura ens poden portar al altres paisatges viscuts... la boira, la pluja, el sol, les flors...
      Moltes gràcies a tu!.

      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  12. Un text encertat i molt ben resol pel que es demanava.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep!.

      Aferradetes.

      Elimina
  13. Anònim4.2.23

    Caminant per un paisatge
    de boira,
    dibuixo en el mantell blanc
    les figures estimades
    d’un ahir que enyoro
    de tant en tant,
    i com un regal en faig
    de cada bafarada
    el cos dels essers
    que m’estimaren.
    Cauen llàgrimes dolces
    galtes avall
    recordant veus i espais
    que ja no tornaran.

    qui sap si

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per portar fins aquí el teu bell poema!.

      Aferradetes, qui sap si...

      Elimina
  14. Un sensitiu poema que aconsegeix transmetre clarament els teus sentiments.
    Aferradetes, Paula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vos ha arribat així, em feu feliç.

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  15. Fine take on the prompts, Paula.
    My (tiny) contribution I left on Núria's blog. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt aguda la teva participació.😉

      Moltes gràcies!.
      Aferradetes, Sean.

      Elimina
  16. De vegades, un aparent obstacle, com ben bé podria ser la boira, pot convertir-se en un inesperat regal.

    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, gairebé tots els obstacles es converteixen en regals, si més no en ensenyances.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  17. Paula, molt encertat aquest petit poema. És veritat que, quan la boira ens blanqueja el dia, la nostra ment viatja per l'enyorança i s'apodera de nosaltres un ambient malenconiós, que de vegades és agradable. A Almeria, rarament ens visita la boira, però a Topares que sí que ens visita a vegades, són dies que no em desagraden, és clar si només és un dia de tant en tant, aquest ambient serè i calmat no m'és violent. Petonets i aferradets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per aquí tampoc la veiem molt, per això m'agrada. Com desdibuixa totalment un paisatge és el que m'atreu més... és com si et conduís a formar-ne un de nou, dins o fora teu.

      Moltes gràcies!.💜
      Aferradetes i petonets, Alfons.

      Elimina
  18. La niebla es un regalo para las tomas
    ( fotografías).
    Te ha quedado un bonito poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he tingut la sort de fotografiar-la, però sí que l'he vista a altres fotògrafs i, sí, és tot un regal.

      Moltes gràcies, Pere!.
      Aferradetes.

      Elimina
  19. Pensar en la meva infantesa també em genera melangia, hi vaig ser molt feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que tenim la memòria per recordar-la.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  20. Sí, la boira té un efecte misteriós i evocador als nostres records. És interessant com la memòria i els sentits poden ser influenciats per elements externs com el clima i el paisatge, fins i tot per les olors. De tota manera, sempre he pensat que tendim a sobrevalorar els records de la infància, perquè vista amb la perspectiva del temps, comparada amb les servituds i responsabilitats que tenim d'adults, la infància ens sembla un temps de llibertat, però dubto que aleshores tinguéssim aquesta mateixa sensació. Tant de bo tinguéssim una segona oportunitat per poder comprovar-ho!!😒Aferradetes ben fortes, Paula!!😉🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan era petita no pensava en el futur, ni en el passat, sols vivia el present: jugava amb els veïns, llegia i anava a costura (antigament anar a l'escola d'infants petits) per aprendre, dormia i somiava; no és que ho vulgui valorar massa, és que simplement era feliç.😊

      Aferradetes, Alfons.😘🤗

      Elimina
  21. Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan!
      Aferradetes.

      Elimina

Benvinguts al racó!