La mort té tot el temps del món... esperarà. Qui sap si t'atendrà avui o l'any vinent. Enmig de la foscor més negre, et reconeixerà en qualsevol instant... pot estar just al final del carrer. I tu vas somiant, viatgera solitària, sense sebre si arribaràs mai a casa.
Avui ens toca parlar de la mort, em tornat a conectar.
ResponEliminaLa mor ja ens envolta, no cal patir per cridar-la.
Petonets, sa lluna!
Potser més que cridar-la, la penso ara més sovint.
EliminaBeneïdes connexions!.😉
Aferradetes, Alfred.
No sabem mai quan durarem... la mort es presenta a vegades amb lentitud, a vegades amb rapidesa... hi ha morts lentes que es veuen a venir i n'hi ha de ràpides i sorprenents.
ResponEliminaMolt bona la foto, molt bo i molt apropiat el text que l'acompanya. Però fas pensar que amb carreró sense, ella sempre ens espera (o ens aguaita).
De fet, jo trobo que és per sort, ja que no soc dels que voldrien ser immortals. Jo no, gràcies, no pas en aquest món de merda... (amb perdó) una eternitat aguantant tanta "pudor" seria massa.
Aefrradetes Paula i disculpa'm, bonica!
El dol pels qui queden és el mateix en tots dos casos, tant si et sorprenen com si les veus venir. Tampoc vull ser immortal, per demanar vull una vida digna i sense sofriment... però sé molt bé que demano massa. La mort sempre és a prop, tot i que hi ha més instants que en som inconscients que no.
EliminaMoltes gràcies per les teves reflexions i no, no he de disculpar res de res.
Aferradetes, preciosa.
Buena diagonal, divide la sombra con la luz.
ResponEliminaBesos.
¡Muchísimas gracias, Antonia!.
EliminaAferradetes.
Bueno es lo único seguro...
ResponEliminaBesos
Así es, la única verdad irrefutable.
EliminaBesos
El que és segur és que vindrà.
ResponEliminaQuan i com?
Mai ho vol dir.
És molt discreta i també molt eficaç.
Petons.
Segurament en el moment que menys ens esperem. I de moment no hi ha marxa enrere...
EliminaPetonets, Xavi.
Sí, una paciència eterna, si bé et troba molt abans d'aquesta eternitat.
ResponEliminapodi-.
La meva pregunta seria, sí té molta paciència, però és just el moment triat?...
EliminaAferradetes, Carles.
A la majoria de casos, pensem que no és just. En alguns casos i per algunes persones, és com una injústica que no acabi d'arribar (quan el viure és incompatible amb el viure mateix) i en altres casos és que directament no toca.
Eliminapodi-.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDissimular-ho no ens eximeix del fet.
EliminaMoltíssimes gràcies!.
Aferradetes, Joan.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaUna cosa és preocupar-se i l'altra dissimular. Però sigui com sigui, ens arribarà.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaNo sé per on començar.
EliminaT'has explicat com un llibre obert, per tant crec que la que no vaig entendre la teva intenció vaig ser jo, encara que segueixo creient que preocupar-se i dissimular no volen dir el mateix. El fet de que escrigui sentiments, que no poesia (per això els anomeno poemets), no hi té res a veure que interpreti bé o malament un escrit.
Pel que fa a la mort, a tothom ens ha rondat, sigui al nostres familiars (la meva mare va estar quinze llargs anys amb Alzheimer), com molt més propera ( vaig patir un ictus en el 2010). Per tant, el meu escrit no era una negació de la mort, més bé l'afirmació de que sempre está present, facis el que facis.
Em disculpo per no haver-nos entès.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaMoltes gràcies per il·lustrar-me!.
EliminaAferradetes, Joan.
Morrer é como nascer. No nascer, acorda-se. No morrer, adormece-se.
ResponElimina.
Cumprimentos poéticos.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Molt poètic el teu comentari. Gràcies!.
EliminaAferradetes, Ricardo.
Lamentablement es tal com dius, per tant: Carpe Diem!
ResponEliminaAferradetes
Tot i que aprofitem l'ara, de la mort ningú se n'escapa, avui, demà o demà passat.
EliminaAferradetes, Josep.
Tot i ser cert, dit així, sense floritures...fa una mica de por i tot ! :)
ResponEliminaAferradetes i que puguis arribar a casa molt temps més !!
Tot i ser un procés natural, gairebé tothom li té pànic a la mort. Crec que més a les condicions en que succeeixi, que a la mort en si mateixa.
EliminaAvui no he sortit de casa, per tant no hi puc arribar.😅
Aferradetes, Artur.
De la mort no se'n lliura ningú, per sort! Jo , abans el dia de l'aniversari, deia mira, tinc un any més, ara ja he arribat al temps que dic , tinc un any menys!!!
ResponEliminaBeonets, bonica.
És com veure el got mig ple o mig buit, oi?. Però jo no ho veig així, cada any anem atresorant més coneixements, més records, més vida al capdavall.
EliminaAferradetes, nina.
Great minimalism and effective lighting
ResponEliminaMoltes gràcies, roentare!.
EliminaAferradetes.
De este modo comienza todo y solo nos queda un camino. La aceptación de lo inevitable.
ResponEliminaLa vida es como un gran círculo, mientras unos nacen, otros mueren. Aceptamos lo que no está en nuestras manos... no nos queda otra.
EliminaAferradetes, Luis.
Buena imagen, amiga, con unos claros y oscuros tremendos... Con respecto a la muerte, acabo de decirle que se largue por un buen tiempo, y ha dicho que sí...
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias!.
EliminaDeberías compartir el truco... al menos conmigo.😉
Aferradetes, amic.
La mort és com l'ombra d'aquesta fotografia de contrastos qamb que encapçales aquest post.
ResponEliminaA vegades l'anomeno "la companya inesperada".
Doncs sí, sembla que l'ombra l'engolirà.
EliminaMolt bona definició, sempre a prop tot i que no l'esperes.
Aferradetes, Xavier.
Em sembla que no hi ha dia que no hi pensi. Sobretot a l'hora d'anar a dormir. Per sort són petits instants. Sempre és present. Tanmateix, cal intentar viure el present de la millor manera i quan hagi d'arribar, que sigui ràpida i indolora. I ja.
ResponEliminaÉs el que deia més amunt, no temem a la mort, més bé a com morim.
EliminaSalut!.
Aferradetes, Risto.
Això és l'única cosa certa. La vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda, com el blanc i el negre de la teva fotografia. És una partida d'escacs que acabarem perdent tots, per això, mentres arriba, és important no deixar de banda els nostres somnis. Al final, el que importa és com vivim les nostres vides, no quant de temps visquem. Aferradetes fortes, Paula, i molt feliç nit!!🤗😘✨🌠
ResponEliminaUna partida que volem guanyar, tot i saber que està ben perduda. Tot i així, la vida (curta o llarga) és per viure-la de la manera més dolça possible.
EliminaAferradetes i petonets, Alfons.😘🤗
Una foto intrigante.
ResponEliminaMorir puede ser terrible.
¿Pero la muerte?
Muerte, ¿dónde está tu aguijón?
La mort és el final d'una vida, dit així sembla que és el que ens toca i res més. Encara no s'ha trobat cap remei en absolut i potser mai n'hi hagi. No entro en valoracions religioses, tan sols és un procés natural, com passa amb tots els éssers vius.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Sean.
Todo muere un poco cada día, es la esencia de nuestra naturaleza, todo muere un poco a cada instante, ya sean ilusiones, amores, sensaciones, o nosotros mismos, incluso el mismo universo tiene fecha de caducidad, todo cuanto veamos, sintamos, notemos, se desliza inevitablemente a su fin, es lo irremediable, por lo tanto si somos capaces de aceptar esta condición, solo nos queda como opción, disfrutar del momento que nos ha sido dado, dejar de lado la necedad de sentir angustia por un inexorable final, y........ que cada cual ponga su epílogo.
ResponEliminaSa Lluneta, como siempre subiendo el listón en cuanto a pensamientos se refiere.
"L'angoixa" (parlo per mi) no és per la mort en si mateixa, més bé per la manera com moriré. El fet de la meva mort el tinc ben assumit, només cal mirar tot el que ens envolta, fins i tot a una mateixa... cada dia una mica més a prop...
EliminaAvui, a un blog amic, he deixat una frase que no em desagrada gens pel meu epíleg i diu així:
"Saps el meu nom, però no la meva història. Has sentit allò que he fet, però no com ho he passat. Saps on sóc, però no d'on vinc. Em veus rient, però no saps el que he patit. Deixa de jutjar-me!. Saber el meu nom, no implica conèixer-me".
Sempre agraïda amb tu.
Aferradetes suaus, Jota.
Que bien lo has planteado. Siempre está presente.
ResponEliminaBesos.
Ahí está... merodeando siempre.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Sara.
Jo no voldria ser immortal, però sí que m'agradaria de viure molts anys, perquè ho tinc tot però em falta temps per gaudir-ne.
ResponEliminaEstic d'acord en tot el que dius, amb tan sols un petit matís: viure molt d'anys sent autosuficient física i mentalment.
EliminaAferradetes, Helena.
Así es Paula. Solo sabemos que llegará... que tarde mucho amiga.
ResponEliminaUn abrazo
Siempre que las condiciones de vida sean favorables, puede tardar un montón.
EliminaAferradetes, Laura.