Una oloreta em venia, filtrant-se per la cuina. Eren aromes d'unes herbes molt conegudes. Com més m'apropava a la finestra, més m'entrava pel nas fins arribar al meu cervell. Aquest es posà en marxa immediatament i sense pausa em vaig plantar a la taula dels meus pares. Caragolada!!!. Era com una festa cada cop que n'hi havia.
Semblava que el meu pare tenia un radar per localitzar-los, després els posava dins d'una caixa de fusta amb quatre potes, dues reixetes (una a dalt i una altra a baix), feta per ell i els hi donava lletuga fins uns quants dies abans de cuinar-los, que els hi posava farina. Arribat el dia, els netejava amb moltes aigües i, un per un, els anava traient la brutícia amb una pua de fasser per assegurar-se que eren vius. Tot a punt per entrar a la cuina, on la mare tenia una olla molt gran plena d'aigua, on hi bullia els caragols a foc molt lent. Després de llançar la primera aigua, tornava a carregar-la per afegir-li un bon manat d'herbes aromàtiques de totes classes (fonoll, moraduix, llorer...) i un bon sofrit de tomàtiga, ceba, botifarró, cancelada, peus de porc o costella baixa i sobrassada, sal al gust i pebres coents. I l'olla bullia i bullia fins que ja estaven fets. Asseguts a taula, acompanyats d'un bon vi i un allioli de patata, els anàvem assaborint d'un en un. Eren dinars d'hores de sobretaula, explicant entre els germans qui n'havia menjat més, fent broma de tot...
Avui només els puc olorar des de casa, però els records també poden omplir i molt.
I ja sabeu el refrany: "Qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc" 😉
M'és fàcil imaginar-vos caminar rastrejant el lloc d'origen de les aromes d'un guisat d'aquestes característiques. Jo també faria el meteix.
ResponEliminaNo havia sentit mai aquell refrany i això de menjar cargols en aquell dia assenyalat.
Aferradetes, sa lluna!!!
Tinc un bar-restaurant davant ca meva i, quan fan caragols, l'oloreta arriba a la meva finestra.
EliminaAquest refrany és molt conegut per aquí, de fet gairebé tots en mengem aquest dia.
Aferradetes, Alfred.
Sembla el aplec del cargol de Lleida.
Elimina;)
No hi he estat mai, però pel que he vist n'hi ha per regalar.😅
EliminaPassando, lendo, elogiando e deixando votos de um
ResponElimina.
Bom domingo … Feliz ano de 2023.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, Ricardo.
No, no m'han agrada mai. Bé; de fet no sé si m'agradarien si les tastés.
ResponEliminaLa mare també els feia i només que veia un drama, uns animalets - que ja de vius no és que hi simpatitcés - que intentaven fugir infructuosamente d'una olla que els escaldava vius. La resta d'animals que mengem els humans també pateixen, obviament, però aquests ho feien a la meva cuina.
podi-.
A mi m'agraden des de sempre. No és un menjar per fer cada dia, però si que quan en feien passava molt de gust. A més tenen un elevat contingut en greixos saludables (Omega 3), ferro i proteïnes. També vitamines A, B9, B3, B12 i E, i contenen magnesi, potassi i sodi.
EliminaEls animals (tots) pateixen si ho pensem bé, però crec que depenen els uns dels altres per alimentar-se.
Aferradetes, Carles.
Jo també en tinc un bon record de les cargolades familiars que fèiem en família quan jo era petit.
ResponEliminaDesprés d'una pluja d'estiu (quan encara plovia els estius) sortíem, pels camins de Cervelló, al capvespre a buscar cargols. O a la nit amb una llanterna.
La manera de dejunar-los i cuinar-los era semblant a la que descrius.
També recordo haver-hi anat a la nit amb el meu pare, un llum d'oli i un poal. Tot i que no m'hi va dur moltes vegades perquè les trepitjava sense voler.🤦♀️
EliminaAferradetes, Xavier.
No he comido muchos caracoles, mas bien solo los he probado. Pobres bichos.
ResponEliminaBesos
Las verduras, hortalizas y las frutas también son seres vivos. Y también las hervimos y las troceamos.🤷♀️
EliminaBesos
Tot un festival !...menys pel cargolets ;) No n'he menjat mai, però tampoc hi tinc desfici per fer-ho. Bon profit a qui els hi agraden !.
ResponEliminaSalut ;)
"Si no els has tastat, no pots dir que no t'agradin", això em deia la meva mare. No et preocupis, ja em menjo els teus.🤭
EliminaAferradetes, Artur.
La meva també m'ho deia ! jejejej Que vagi de gust !! ;)
EliminaAi aquestes marones!!.😉
EliminaGràcies!
Cargol treu banya,
ResponEliminaPuja a la muntanya.
Cargol bover,
Jo també vindré!
A casa quan hi havia els avis també fèiem bones cargolades, però amb el temps s'ha anat perdent. A mi no m'agraden i la meva dona algunes vegades en fa per a ella i la seva germana i jo amb quatre comptats ja en tinc prou. Quan en fa, que són molt poques vegades, sempre en salva dos i els deixa pel pati, alguna vegada han criat i es mengen l'enciam de la tortuga però la tortuga no s'enfada.
Aferradetes,
També la cantàvem per aquí, però fèiem servir caragol enlloc de cargol.
EliminaTots dos, el caragol i la tortuga, tenen una bona casa per amagar-se, això els salva.😉
Aferradetes, Llorenç
Les olors ens poden transportar a molts records, fer-nos retornar a la nostra infantesa i a diferents vivències de la nostra vida, com el que descrius aquí, un record amable per a tu, i això és que el compta.
ResponEliminaA mi els cargols no m'agraden, però sí que recordo de petita que a casa també en feien. El que recordo de quan era petita era que, sempre que plovia, n'agafava algun i el posava en una capsa de cartró, hi feia forats i li donava enciam. Després el retornava al seu hàbitat.
Visca les olors i els records que ens venen.
Aferradetes, nina.
Sembla mentida com una olor et pot portar tan lluny, però és així.
EliminaPel que veig tenies un convidat a casa per un temps.😉
Aferradetes, nina.
Que bons!!!
ResponEliminaSi pogués els menjaria cada dia.
M'agraden tots.
Els de terra i els de mar.
Petons.
A mi també m'agraden molt, tot i haver estat més de dos anys sense tastar-los per un empatx. 🤦♀️
EliminaPetonets, Xavi.
Snails are natural vehicles for garlic
ResponEliminaDoncs per això casen tan bé amb l'allioli.😅
EliminaAferradetes, roentare.
Els records també alimenten una mica, al menys l'ànima.
ResponEliminaA la meva família no hi havia costum de menjar caragols, els vaig tastar ja de gran. Ja fa temps que, molt de tant en tant, fem una cargolada amb els amics. Abans era un cop a l'any, ara, fa molt que no la fem. No seria pas el meu menjar preferit, però sí que els gaudeixo quan en menjo... diria que han aconseguit agradar-me.
Aferradetes, bonica!
Sóc molt lenta a l'hora de menjar-ne (si són fets a casa), m'agrada tota la cerimònia, xuclar bé el suc un per un, treure'l i sucar-lo en l'allioli i posar-lo a la boca amb un trosset de pa moreno...mmm què bo!.😋 Se'm fa la boca aigua.
EliminaI sí, els records també m'alimenten i molt.
Aferradetes, nina.
A casa era la mare qui els plegava i la recepta potser no era la mateixa, però la caixa de fusta enreixada on es purgaven i els dinars més llargs del compte són records compartits. No és un dels meus plats preferits i no el demanaria mai en un restaurant, però sí que gaudia d'aquelles caragolades en família que el teu post m'ha fet evocar. És ben cert que els records també poden omplir, i tant.
ResponEliminaSuposo que hi ha moltes maneres de preparar-los, a casa sempre s'han fet d'aquesta manera, però els he provat a Catalunya i a Andalusia i també han estat bons; tot i que trobo que l'allioli amb patata és el puntet que ho arrodoneix.😉
EliminaCrec que els records voltant d'una taula, amb la gent que estimes, omplen molt.
Aferradetes, Mac.
Paula, igualet, igualet que a casa meva. Fins i tot, veig que en dius "caragols" que és com ho diem al meu poble i que jo pensava que devia ser la nostra forma de parlar perquè per sempre més ho he vist escrit "cargol". T'he de confessar que a mi, en aquella època, tot el que feia olor de sofregit no m'agradava i els caragols sempre me'ls menjava a la vinagreta, però l'aroma que has descrit, amb les herbes i tot, m'ha arribat sencer.
ResponEliminaAferradetes i Bon Any!
Doncs fixa't!, jo no els he provat a la vinagreta, però el caragol per si mateix no té cap gust i s'hi ha de posar condiments forts perquè siguin bons.
EliminaAquí sempre he sentit que es deia caragols, de fet ho vaig cercar i sí, almenys a Mallorca.
Aferradetes i bon any, preciosa.
Los solía comer, cundo los preparaba mi madre, veía el gran trabajo que tenía y ahora ya los consumo en algún reconocido bar, lo que es en Córdoba hay en la temporada de caracoles buenos sitios para una buena degustación.
ResponEliminaBesos.
Sí, llevan mucho trabajo.
EliminaLos comí en Córdoba en una ocasión.😉
Besos, Antonia.
Preciosa Paula. Bravo.
ResponElimina¡Muchísimas gracias!.
EliminaAferradetes, Luis.
Els cargols no em fan massa patxoca, ara bé les olors que et porten records m'encanten!
ResponEliminaAferradetes
Tots tenim les nostres olors preferides.😉
EliminaAferradetes, Josep.
Els records, sempre que siguin agradables són benvinguts, encara que a vegades facin flaire d'un enyor que mortifica...
ResponEliminaAferradetes, Paula!
Els olors ens porten a llocs que d'altra manera potser no hi arribaríem. Crec que siguin agradables o no, depèn de les experiències viscudes amb l'olor concreta.
EliminaAferradetes, Joan.
A mi no m'agraden els cargols, de fet a casa no n'hem fet mai, però un dia en vaig tastar i...no! les olors ens porten molts records, però de vegades molesten una mica; tinc uns veïs que fan uns sofregits que la seva olor m'omplen la casa; un dia els vaig dir que el dia que m'agradés l'olor, baixaria a dinar, he, he...
ResponEliminaBon vespre, lluneta.
No et preocupis, més per a mi.🤭
EliminaNo tinc per costum menjar coses sofregides, però no em disgusten, és per la salut. De tant en tant un capritxet com aquest, no li dic que no.
Aferradetes, nina.
Que bons els cargols. Ja siguin a la llauna, o amb salsa... El problema és que sóc una mica ansiós amb el menjar i quan tinc gana, el cargol no atipa ràpid... hehe
ResponEliminaSi en menges una dotzena, normal que et quedis amb gana. Si en menges més de vint, amb allioli de patata i pa, segurament t'ompliràs més. I si com a primer plat et fas un arrosset amb esclata-sangs i caragols, ja ni t'explico!.😋
EliminaAferradetes, Risto.
Estudis neurològics han constatat que l'olfacte està més i més ben connectat amb el sistema cerebral que gestiona les emocions i la memòria que els altres sentits. Les olors també ens porten records, en aquest cas molt agradables, no sols pel menjar durant la infància, sinó pel ritual comunitari en menjar, que ja s'ha perdut gairebé totalment. Enhorabona pel relat, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaBen cert tot el que dius, ara el toc a taula i el ritual ja no existeix. Cadascú menja quan vol i, el que és pitjor, s'aixequen de la taula tant si han acabat els altres com si no...
EliminaMoltes gràcies, Alfons!.
Aferradetes.😘🤗
Com la magdalena de Proust!
ResponEliminaTal qual, ni més ni pus.
EliminaAferradetes, nina.