L'amor ens unifica encara que sigui amor per un instant i, tot i així, mai no em sé d'aquest món. La dissociació entre el món interior i el món exterior és tot un abisme. A fora pinta i esborra les essències, dins m'acarona suaument la tendresa. Quan la violència més gran és sentir que ningú et podrà entendre mai, l'únic símbol de superioritat que conec és la bondat...
Com més coses s'entenen, menys entenc el món.
Uf...mare meva...el món interior i exterior...potser es troben en un punt, no? Ens expliquem perquè algú ens entengui...o ens ajudi a entendre'ns...jo què sé.
ResponEliminaDe cada cop més aquest punt és més llunyà... i una s'arriba a cansar d'explicar-se i no trobar respostes a allò que expliques...
EliminaAferradetes, nina.
Ben certa la frase que tanca el relat !
ResponEliminaCom diu el poeta... "es quan tanco els ulls, que hi veig clar!".
Salut !!
Massa palla hi ha allà fora.
EliminaAferradetes, Artur.
Es que el mundo esta patas arriba y no hay quien lo entienda.
ResponEliminaBesos
Este mundo lo conformamos todos, unos con más banalidades que otros.
EliminaBesos
Your tale seems to tell a story of domestic violence. It is rather sad
ResponEliminaCrec que el traductor t'ha jugat una mala passada.🤔
EliminaAferradetes, roentare.
Bona reflexió, tal vegada el més important és ser fidel a hom mateix, als propis sentiments i el que sentim per dins... Estimar-se i no trair-se! (en el bon sentit de la paraula..)
ResponEliminaAferradetes, Paula!
I si l'opció ja hi és... potser només et queda ficar-te en una cova i no tornar a sortir mai més.
EliminaGràcies!.
Aferradetes, Joan.
És que costa molt sentir-se d'aquest món.
ResponEliminaJo crec que no m'hi he sentit mai i cada vegada menys.
Entendre els dins de les persones, és difícil, però m'importa.
Entendre el fora, ja se m'està fent com impossible i ja ni ho intento
Mai no podem renunciar a la bondat, és l'única cosa que ens queda...
Aferradetes, bonica!
Totalment d'acord amb tu.
EliminaDesprés de més de mig segle escoltant i intentant entendre els altres, se'm fa molt pesat, vull dir que és complicat i tampoc és recíproc... gairebé tots tenim coses importants per explicar... i això és l'únic de món que m'interessa.
Aferradetes dolcetes, nina.
I el món interior pot arribar a ser tant o més gran que l'exterior.
ResponEliminapodi-.
Per a mi és més important i molt més gran.
EliminaAferradetes, Carles.
Dos mundos, el interior y el externo condenados a entenderse para que cada cosa esté siempre en su lugar. No deberían notarse tanto las fronteras. En realidad, es un único mundo.
ResponElimina"No deberían notarse las fronteras", pero en realidad las hay y muchas insalvables.
EliminaAferradetes, Luis.
Who am I? And if so, how many? ;-)
ResponEliminaPhoto, words, music: all fitting.
Good to see and hear Cabral again, for a change.
De moment et vaig coneixent... Qui ets?, encara no ho sé.🤷♀️
EliminaMoltes gràcies, Sean!.
Aferradetes.
Em mon interior i el exterior son la mateixa finestra. Nosaltres l'obrim i tanquem.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
De vegades penso que estic en una altra casa, on les finestres fetes mal bé, no es poden obrir.
EliminaAferradetes, Alfred.
M'han agradat molt les teves paraules.
ResponEliminaUna reflexió per tenir en compte.
Gràcies.
Petons.
Agraïda per les teves paraules.
EliminaPetonets, Xavi.
En el prólogo de la canción, se nos da las claves, de la interactuación entre uno mismo y el mundo que nos rodea, y quizás debamos entender que no podemos anhelar que los demás nos entiendan, quizás debamos de retroceder en el tiempo, irnos a la antigua Grecia, al templo de Delfos, y leer en el frontis del templo de Apolo la inscripción con la que el Dios recibía a sus visitantes "Conócete a tí mismo", una ardua tarea, pues nunca debemos olvidar que estamos en constante evolución.
ResponEliminaSa Lluneta, siempre proponiéndonos pensamientos intrincados en los que reflexionar.
El fet de conèixer-nos a nosaltres mateixos, no implica que puguem entendre els altres o, més ben dit, la manera com es comporten fora del seu propi món. Sé que vam venir sols i marxarem d'igual manera, però entre i entre (a més de l'àrdua tasca que suposa conèixer-nos) hi ha d'haver una relació amb els altres, que se'm fa cada cop més difícil en aquest món de tantes presses, tan materialista , tan de postureig... i una llista molt més llarga. Cada cop em fa més por l'evolució.
EliminaCon sempre, agraïda per compartir les teves reflexions.
Aferradetes, Jota.
Dice en un refrán "que las apariencias engañan". Hay personas que exteriormente son encantadoras y sin embargo son más falsas que algunas monedas. Toda esa amabilidad es fingida y solo la manifiesta para lograr algo de ti....muy buena reeflexión.
ResponEliminaFeliz domingo. Besos.
Cierto, hay todo tipo de personas. Lo peor viene cuando una es transparente y se niega a ser hipócrita... seguramente es la que más golpes recibe.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Antonia.
El cantautor Facundo Cabral que poses com a música de fons de les teves reflexions sobrepassà totes les metàfores: un home de pau assassinat. Com el Lennon, com el Gandhi, com tants i tants d'altres.
ResponEliminaMalauradament, tots els bons homes se'n van d'una manera absurda... però ens queda el bon judici, prudència i maduresa en els seus actes i decisions.
EliminaAferradetes, Xavier.
Molt difícil compaginar l'interior amb l'exterior. Cal ser fidel a un mateix, i si els altres no t'entenen... no passa res.
ResponEliminaAferradetes
I tant!, és molt complicat ser un mateix en aquest món.
EliminaAferradetes, Josep.
Entendre els altres sovint és més facil que entendres un mateix i potser és molt difícil que ens entenguin els altres, perquè no ens veun com realment som, sinó el què aparentem ser, només la bondad pot demostrar la nostra veritat.
ResponEliminaPetonets, bonica.
Vols dir que anem amb caretes davant els altres?
EliminaAferradetes, Roser.
Ah, la bondad en los corazones... Que cosa tan bella, amiga.
ResponEliminaUn abrazo
Supera con creces cualquier poder.
EliminaAferradetes, amic.
Interessant reflexió. La bondat i l'amor podríem dir que són complementaris. Una persona bondadosa és plena d'amor, i una persona que estima de debò és bondadosa. Però és cert que la relació entre el món interior i el món exterior és complexa, sovint contraposada, i per això tendim a protegir-nos de l'agressivitat exterior amb una cuirassa, com la carpa de la teva fotografia. Aquesta mateixa cuirassa que evita que ens fereixin, també ens fa desconfiar i amagar els nostres veritables sentiments i emocions. Una pena. Aferradetes i petonets, Paula!!🤗😘
ResponEliminaSí, és una pena. Titlla'm d'innocent, però què maco seria que tots fóssim bons i anéssim sense cuirassa pel món. T'imagines?. Desapareixeria la por, la desconfiança, les traïcions i podríem mostrar ben clars els nostres sentiments... un món a la meva mida.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Alfons.😘🤗
Así es Paula. este mundo cada día lo entendemos menos.
ResponEliminaMuy buena reflexión y tu mirada.
Un abrazo.
Y por desgracia, tenemos que vivir en él.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Laura.
Una professora que tenia deia que la bondat no està de moda...
ResponEliminaDoncs una pena, perquè jo considero que no és cap moda, o se és bo o no.
EliminaAferradetes, Helena.