24 de febrer 2021

LES GOLFES

Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618 - a  RELATS CONJUNTS

Avorrida d'estar a casa amb el maleït confinament, vaig pujar a les golfes. Allà hi havia moltes coses i segur que en trobaria una per entretenir-me una bona estona.  L'àvia hi guardava tota la seva joventut, des de roba fins a mobles que la mare no volia a casa. Vaig encendre la llum amb aquella claueta antiga i, de sobte, em vaig traslladar a una época molt llunyana. Davant el mirall me provava el seus grans capells i les seves faldilles bufades, xerrant com si fos una marquesa. L'àvia no era ni va ser mai una marquesa, ni a prop fer-s'hi!, però aquella roba ho semblava.  Fent molta força vaig obrir el canterano que estava just devora un peu de ribella, unes capses de cartró descolorit van ser el meu objectiu. De puntetes em vaig treure una i la vaig deixar a terra. Què hi trobaria dins?, un munt de papers que no sabia ben bé perquè els guardava. Em vaig tornar a posar de puntetes, traint-ne una altra. Oh, fotografies!, això si que m'agradava. M'assegué al balancí i, amb molta cura, em disposava a mirar-les una a una, quan vaig sentir un renou a l'escala... i desprès silenci. La primera, l'avi amb l'àvia del bracet passejant per una plaça, què maca era l'àvia!. Una altra de l'avi vestit de soldat. Aquesta, ella asseguda a terra, rodejada de mates... una excursió?. Sembla que aquesta és de la mare, què rossa i petitona era!. I aquesta foto? I aquests homes qui són? I què fan?  I... snif... ue, ue, ue... Què ha passat, nina?. La mare havia escoltat els meus plors i va pujar tot-d'una. M'aixecava la faldilla, me mirava les cames, les mans, l'esquena i no deixava de repetir, què et passa?. No podia gairebé respirar, només podia moure el cap negant i plorant sense parar. De l'enrenou pujà el pare i, entre l'un i l'altra,  no aconseguien aturar el plor. Què t'ha picat una abella?, digues... Quan em vaig assossegar una mica, vaig assenyalar amb un dit la foto que havia llançat a terra.  Es van mirar sense dir res. M'alçà el meu pare i em digué que aquells homes feien una comèdia, que no era real, mentre m'acaronava i em treia d'allà. Només tenia cinc anys.

36 comentaris :

  1. Tomeu Cerdà25.2.21

    Quants de records, sentiments i nostàlgia Lluneta. Saps?, jo sempre dic que visc del passat perquè és meu, ningú el me pot treure.Què m'espera del futur, no ho sé. Dues besadetes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Part de la història és un record que tinc de petita. Tens raó, només tenim els records i el dia d'avui... demà ja és futur i no sabem que ens pot portar.

      Aferradetes ben fortes, Tomeu.

      Suprimeix
  2. Unes golfes que amaguen un lleig secret. Diuen que hi ha coses que els nens no poden entendre. El que no es diu tant és que, sovint, aquestes coses són les que els grans no poden explicar.

    Has narrat molt bé l'ensurt de la jove protagonista. Felicitats!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que ho fem, sovint, per la vergonya que fa explicar aquestes coses, vergonya i el dolor que ens provoca.

      Gràcies, Mac!

      Suprimeix
  3. Tant de bó , els pares tinguin raó !. Has aconseguit una història molt maca , amb un element molt tràgic, ben aconseguit !. Felicitats :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No m'agradava la proposta d'aquest mes, però al final me'n he sortit. Gràcies!

      Aferradetes, Artur.

      Suprimeix
  4. Pobreta, amb només cinc anys veure segons quines imatges és impactant, sort que tot era una comèdia :)
    Una història plena de tendresa també, a mi m'agrada molt mirar fotos i m'has fet recordar imatges de les meves àvies, els besavis i més familiars que ja no hi són.
    Molt bonic relat i ben resolt, sa lluna!

    Aferradetes, nina

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquesta història em va passar a mi. De petita agafava els llibres dels meu germà més gran. M'asseia al portal del forn dels mues pares i m'hi passava una bona estona. Un dia em vaig posar a plorar i la mare em va mirar, de dalt a baix, per si m'havia picat cap bitxo, fins que vaig poder reaccionar i dir-li que m'havia fet pena "el hijo pródigo" quan va tornar a casa. Davant la meva comprensió lectora, la meva mare va prohibir al meu germà que em dónes cap llibre, fins que fos més grandeta.
      Gràcies!

      Aferradeta, Núria.

      Suprimeix
  5. M'agraden molt les fotografies antigues.
    No les de fa vint anys, no... les més antigues, en blanc i negre... gent que va viure, que es veuen fent mil coses i que ara ja no hi són...
    Les fotografies tenen quelcom de màgia.... de temps atrapat.

    Molt bon relat,


    Petons.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també m'agraden molt les fotos en blanc i negre, de totes les èpoques, però és cert que les antigues tenen un no sé què molt especial.
      Gràcies!

      Petonets, Xavier.

      Suprimeix
  6. Les fotografies en blanc i negre a vegades amaguen records acolorits de color de joia.I d'altres amaguen records roigs de sang o negres de dol.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quanta raó tens, Xavier! Hi ha imatges que et porten a instants dolços i tant se val que siguin en color o en blanc i negre. N'hi ha que no haurien de ser.

      Aferradetes, Xavier.

      Suprimeix
  7. M'ha agradat molt aquest relat, Paula! Sembla que aquesta imatge et costava, però te n'has sortit pel bon costat, donant forma de relat al teu rebuig inicial per aquesta imatge. Bravo, lluneta, un aplaudiment!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com he dit més amunt, és un record de la meva infantesa que me va venir al cap. Era qüestió de barrejar-la un poc i deixar enterrat el meu rebuig per aquesta imatge.

      Gràcies, Carme! Aferradetes ben fortes.

      Suprimeix
  8. ¿Sabes? me has trasladado a mi niñez, recuerdo el desván de mi casa, y cuando me encantaba probarme los camisones largos de mi madre, me vestía con ellos, me ponía sus tacones, me creía una princesa.

    Qué bonita tu entrada, cuántos recuerdos.

    Besos enormes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Me ha costado lo mío! La propuesta de "Relats Conjunts", de este mes, con esta imagen se me hacía muy complicada. El rechazo fue instantáneo, incluso pensé en no hacerla. Como ahora tenemos tanto tiempo, me vino ese recuerdo de pequeña y lo adapté (de alguna manera) a esa imagen tan cruel.
      En casa no teníamos desván, pero si tenía a mi abuelita que me contaba muchas historias de cuando era joven.
      Muchas gracias!

      Un cálido abrazo, María.

      Suprimeix
  9. Los desvanes son lugares oníricos llenos de historias atrapadas en el tiempo.

    Besos

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Es como entrar en otra dimensión.

      Un abrazo, Erik.

      Suprimeix
  10. Buen relato muy interesante. Te mando un beso
    Enamorada de las letras

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Muchas gracias.
      Bienvenida!😉

      Besos.

      Suprimeix
  11. Un relat molt maco. A més m'ha fet recordar unes vivències que vaig tenir, remenant un cantarano i m'hi vaig trobar unes fotos què me feren plorar. Però justament en aquells moments no hi hagué ningú a ca nostra que me pogués consolar. Però el cap d'un temps me va donar peu a poder fer preguntes...😍

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em sap greu que no hi hagués ningú, però si et va servir més tard per fer preguntes i hi va haver respostes... tot bé.
      Gràcies per venir fins aquí. 😉

      Aferradetes, Joana.

      Suprimeix
    2. Quan som petits la nostra percepció és sense filtres i tot ho magnificam, i fins que no va passar un temps, no me vaig atrevir a demanar. I tots aquests records havien quedat amagadets. Una abraçada

      Suprimeix
    3. Sí, moltes vegades sofrim per no dir res.
      Totes les persones tenim secrets, n'hi ha que s'aclareixen i altres es queden callats per a sempre.
      Gràcies, de nou. 💖

      Suprimeix
  12. Les golfes són un lloc molt misteriós, no saps mai que t'hi pots trobar, és clar que per la nena era com un país de fantasia, però de vegades em menys també passaríem...M'encanten les fotos en blanc i negre!
    Fa poc estava mirant la lluna gairebé plena i m'ha fet pensar amb tu!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que per a ella era un altre món. De petita pispava els llibres dels meus germans, per a mi això era un altre món. També m'encanta el blanc i negre, de fet, de cada foto en color en puc fer cinquanta en blanc i negre.
      Demà la podrem veure amb tota la seva màgia. 😉

      Aferradetes, Roser.

      Suprimeix
  13. Ya no hay desvanes, al menos en las ciudades, y los misterios se van perdiendo... Ahora, los misterios que nos acosan son otros...
    Un abrazo, amiga

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En mi ciudad si hay, de hecho en nuestro piso hay cuatro, uno para cada inquilino. Gracias a ello, puedo tener una gran cantidad de recuerdos que (por el tamaño) en mi piso sería imposible guardar. De vez en cuando abro alguna caja y... la cierro de nuevo. Misterios que nos hacen mirar atrás, no como los de ahora. 😉

      Aferradetes, amic.

      Suprimeix
  14. Sí que fa feredat aquesta imatge. Els linxaments col·lectius no són bona cosa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quan la vaig veure em va produir rebuig, vaig estar a punt de no fer el relat. Tota forma de violència de fet m'ho provoca, però li vaig voler donar una altra visió.

      Aferradetes, Helena.

      Suprimeix
  15. No és el cas en la teva preciosa història de quan eres petita, però a les golfes sempre hi ha coses tapades. Sempre m'ha donat una certa esgarrifança veure les coses cobertes amb un llençol. De fet penso que és una forma encara més cruel d'abandonament, ve a ser com dir: "Estàs aquí, t'he arraconat, però no vull ni veure't".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vist d'aquesta manera, és normal que t'esgarrifi. Les coses que no vull, les llenço. Només guardo tot allò que em porta bons records i no estan tapades amb llençols. Les tinc a les golfes perquè, malauradament, no tinc espai al pis. Segurament hi ha espais plens d'objectes tapats, amb secrets per a molta gent.

      Aferradetes, Josep.

      Suprimeix
  16. Són les típiques coses que es diuen a la canalla perquè no quedin tan afectats... però em sembla que no fan comèdia, no...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I ella va creure tot el que va dir el pare, perquè era el pare, però el mal tràngol que passà no li treu ningú. No, no és cap comèdia.

      Aferradetes de diumenge, Xexu.

      Suprimeix
  17. Ara que ja tinc el meu relat, em passejo a veure els altres (si no ho faig així, sempre penso que els vostres m'influiran i no seré capaç de fer res original, ai!!)

    Pobreta petita!! Escrius tan bé, Lluna, que m'ho podia imaginar mentre llegia, la seva innocència jugant, mirant les fotos antigues i l'ensurt de veure com algú tan dolent podia tirar una persona per la finestra. Pobreta.

    ... I m'has recordat una amigueta que tenia a l'escola, quan era petita. Es deia Elena Ruiz, érem una mica més grandetes que la del teu relat, 7, 8 anys.
    A casa seva, la mare guardava roba de l'avia i ens encantava jugar a posar-nos aquells vestits. A més de ser "antics", tenia vestit complert, bo, ben fet, de catalana... i m'agradava posar-me'l ;-))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Assumpta!! Ho entenc, és més fàcil quan no n'has vist cap.

      M'agrada veure que t'ha portat bons records els meu relat. La veritat és que té part d'invenció i part de realitat. A mi em va passar quan tenia 4 o 5 anys, un estiu asseguda al portal del forn, amb un llibre del meu germà gran. Em vaig posar a plorar i la mare no sabia què em passava fins que vaig poder xerrar i explicar-li què trist que el fill pròdig se'n anés de casa i que llavors va tornar i els seus pares l'acolliren. Tot això entre plors i singlotades. Ja te pots imaginar a la meva mare!. Va prohibir al meu germà deixar els llibres per enmig.

      Aferradetes, nina.

      Suprimeix

Benvinguts al racó!