"Va ser la meva mare qui em va donar a conèixer l'esperit meridional en els seus més íntims i delicats aspectes. La meva mare creia que també les flors i els animals somiaven. Quan érem petits, a l'arribar la nit, abans d'anar a dormir, adoptava la seva veu de narradora per explicar-nos que els salmons somiaven amb congostos i amb foscos rostres d'ós bru que planaven sobre l'aigua cristal·lina dels ràpids. Les guineus, deia, somiaven que s'enfonsaven els seus ullals en els barbs dels caçadors. Mentre dormien, les àguiles pescadores es veien llançant els seus emplomats cossos en llargues caigudes en picat, a càmera lenta, sobre els bancs d'arengades. Hi havia amenaçadores ales de mussol en els malsons dels erminis, llops de bosc acostant contra el vent al repòs nocturn dels ants. Però mai arribem a saber amb què somiava ella, doncs la meva mare ens va mantenir sempre al marge de la seva vida interior. Sabíem que les abelles somiaven amb roses, que les roses somiaven amb les pàl·lides mans de les floristes i que les aranyes somiaven amb arnes atrapades en les seves teles platejades. Com a fills seus, vam ser dipositaris dels enlluernadors càntics de la seva imaginació, però no sabíem que les mares somiessin."
Pat Conroy, llibre The Prince of Tides
Els somnis, la vida interior són molt importants per escriure. Encara que no ens els mostrin.
ResponEliminaEl somnis, la vida interior, fins i tot la que tenim cap els altres, tot serveix per escriure i per explicar històries.
EliminaAferradetes, Helena.
Una foto excel·lent per a un magnífic text.
ResponEliminaUna abraçada
Moltes gràcies, Josep.
EliminaAferradetes ben fortes.
Preciosa imatge molt ben acompanyada per un text molt bonic.
ResponEliminaI quants somnis de flors i animals! Els nostres, de somnis, ens costa més de confessar, però ens poden ser molt útils per conèixer-nos i potser, en forma d'històries, expressar-los.
Aferradetes, nina
És tan important somiar com alenar. Em va agradar el text perquè em vaig sorprendre per un vent quan vaig pensar amb ma mare i, per l'altre, pensant en quants somnis he confessat jo com a mare.
EliminaContenta de que t'agradi també la foto.
Aferradetes, Núria.
Quin text més bonic!!! "No sabíem que les mare somiessin"
ResponEliminaLes mares, ja són, en general una mica així.
Somien, i tant! Però es reserven moltes coses per a elles soles.
Gràcies per compartir, bonica!
I que segurament no explicaran mai. Cap als fills crec que més que somiar, tenen molta imaginació. Gràcies a tu, Carme.
EliminaAferradetes, nina.
La mare, les mares ens han donat la vida amb els seus somnis, la seva mirada, el seu somriure, la seva veu...
ResponEliminai els seus silencis, també. Com més gran em faig, més l'enyoro...
EliminaAferradetes, Xavier.
Que bonic aquest text...I una gran sort tenir una mare que us expliqués els somnis dels éssers de la natura, encara que els seus no. Segur que les mares somnien, la meva somniava desperta, perquè ens recitava uns poemes molt llargs del llibre amb el qual ella havia après a llegir als 14 anys!!!
ResponEliminaPetonets, bonica.
La meva, malauradament, no va tenir temps d'explicar grans coses (feia feina gairebé tot el dia). Tot i que moltes vegades, sense paraules, només mirant-nos ja ens enteníem. Molt maco el record de la mare recitant poemes, segur que vos deixava embadalits.
EliminaAferradetes, Roser.
Les mares...
ResponEliminaFars de carn i ossos que il·luminen vides, les acaronen i les deixen anar.
M'ha agradat molt aquest text.
Petons.
Com a mare et diré que el que em va costar més, no va ser ni parir-lo ni acaronar-lo, més bé deixar-lo anar, deixar que volés lluny...
EliminaAferradetes, Xavi.
Cuanto daría por saber con qué soñaba la mía... Preciosas letras.
ResponEliminaBuen fin de semana. Cuídate.
Un abrazo
Yo con tener mi mano en la suya y ver su sonrisa...
EliminaCuidaros mucho, buen finde!
Abrazos, Laura.
Riure i il·lusió costen poc...i és tan valorat!
ResponEliminaB.C.S. 210204
Són les coses que més valoro, les que no li donem importància fins que ens manquen.
EliminaGràcies, Tomeu!
Aferradetes.
🐝 👍
ResponEliminaMoltes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Quan se'n van els pares és quan t'adones de la poca comunicació íntima que tenien amb nosaltres. Les nostres angoixes les compartim mes amb els amics que entre pares i fills. Probablement sempre ha estat així ... no ho sé.
ResponEliminaEn el cas del meu pare ho puc dir així, però no amb la meva mare. Hi havia una connexió especial entre les dues, de vegades fins i tot sense parlar. Segurament tenia somnis que no em va explicar, però jo també en tinc que no he explicat mai a ningú.
EliminaAferradetes, Manel.
És veritat, Lluna. Però la teva Mare us explicava coses amb molt de sentit. Un relat molt maco.
ResponEliminaUna forta abraçada.
Tot i no ser un text meu, és cert, la mare m'explicava moltes coses.
EliminaAferradetes, Jordi.
Preciosa foto. I el text, preciós també, i quant a pensar...
ResponEliminaTambé em vaig quedar, molta estona, pensant quan vaig llegir-ho. És un text molt bonic. Gràcies!
EliminaAferradetes ben fortes.
Es curioso, en tu blog en catalan el texto me ocupa 18 lineas. Le pongo el traductor y me ocupa solo 8 lineas en castellano. Definitivamente el catalán y yo no nos llevamos bien, porque no quiero pensar que sea cosa de brujas, aunque creo que tu, un poco brujilla eres...
ResponEliminaUn abrazo, Luna
Ay amigo, que el traductor se ha comido más de la mitad del texto y tú queriendo dar la culpa al catalán! Puedo ser brujilla, pero nunca te privaria de leer un buen texto. 😉
EliminaAferradetes, amic.
Esto es lo que me sale al traducirlo:
ResponEliminaPero nunca llegamos a saber con que soñaba ella, pues mi madre nos mantuvo siempre al margen de su vida interior. Sabíamos que las abejas soñaban con rosas, que las rosas soñaban con las pálidas manos de las floristas y que las arañas soñaban con polillas atrapadas en sus telas plateadas. Como hijos suyos, fuimos depositarios de los deslumbrantes cánticos de su imaginación, pero no sabíamos que las madres soñaran. "
Pat Conroy, libro The Prince of Tides
Para que veas que no soy tan bruja, aquí te dejo la traducción TOTAL del texto:
Elimina"Fue mi madre quien me dio a conocer el espíritu meridional en sus más íntimos y delicados aspectos. Mi madre creía que también las flores y los animales soñaban. Cuando éramos pequeños, al llegar la noche, antes de acostarse, adoptaba su voz de narradora para explicarnos que los salmones soñaban con desfiladeros y con oscuros rostros de oso pardo que se cernían sobre el agua cristalina de los rápidos. los zorros, decía, soñaban que se 'hundían sus colmillos en las espinillas de los cazadores. Mientras dormían, las águilas pescadoras se veían lanzando sus emplomados cuerpos en largas caídas en picado, a cámara lenta, sobre los bancos de arenques. había amenazadoras alas de búho en las pesadillas los armiños, lobos de bosque acercando contra el viento al reposo nocturno de los alces. Pero nunca llegamos a saber con que soñaba ella, pues mi madre nos mantuvo siempre al margen de su vida interior. Sabíamos que las abejas soñaban con rosas, que las rosas soñaban con las pálidas ma ns de las floristas y que las arañas soñaban con polillas atrapadas en sus telas plateadas. Como hijos suyos, fuimos depositarios de los deslumbrantes cánticos de su imaginación, pero no sabíamos que las madres soñaran. "
Pat Conroy, libro The Prince of Tides
La próxima vez, deberías enfadarte con el traductor del señor Google, en lugar de llevarte mal con el catalán.
Un abrazo volando, que me voy con la escoba. 😉