Lletres i Fils de la Núria // Febrer-2021
Em sorprengué a l'aixecar-me veure tota la neu que havia caigut a la nit. Feia molts anys que no ho feia i vaig anar a la cuina a fer-me una xocolata ben calenta. Amb la xicra a les mans em vaig asseure al banc sota la finestra, com havia fet altres vegades per llegir, comptar niguls o tancar els ulls i pensar en el no res. Em vaig apropar una manta, posant-la damunt les cames, el dia s'endevinava molt fred. No hi havia ningú a casa i estava disposada a no fer res més que mirar per la finestra aquell magnífic espectacle, mirant lluny cap al bosc que estava preciós, com una postal de Nadal. Vaig tancar els ulls, un instant, com si volgués quedar-me amb aquesta imatge gravada al cor. "Has de viure el moment i l'has de portar amb tu", em deia un bon amic quan agafava la càmera per immortalitzar un paisatge. Un somriure seu va fer que somrigués. Recreant-me en la seva imatge, van passar pel cap alguns moments viscuts amb ell. Era tan seu! Podrien passar mil anys i seguiria rebent notícies d'ell, de tant en tant, molt de tant en tant, però seguia en el seu record com ell en el meu. Obrí els ulls i em va semblar veure uns ulls tancats a la neu, en aquell precís instant vaig pensar que no era casualitat, "No existeixen les casualitats, més bé les causalitats", deia ell. Això em va treure un altre somriure interromput pel so del mòbil, el vaig obrir i se'm va il·luminar la cara. Hola, amiga!...
Això si que és una "bona connexió"!.
ResponEliminaFelicitats !
Gairebé telepatia. 😉
EliminaGràcies, Artur.
Potser sí.
ResponEliminaPotser hi ha connexions que ni tan sols imaginem.
Potser els pensaments viatgen per altres mons i tenen vida pròpia.
Petons.
Jo hi crec amb aquestes connexions, no són freqüents però quan passa és preciós. I crec que no passa més perquè no volem.
EliminaAferradetes, Xavi.
Que bonic. M'encanten aquestes connexions tan precises i precioses... ja sé que és un relat, però el que tenen de bo els relats és que sempre contenen veritats amagades.
ResponEliminaUn aplaudiment!
Cert Carme, sempre hi ha grans veritats en els relats. 😉
EliminaMoltes gràcies!
Tarda de pluja, que sigui molt bona per a tu.
Aferradetes.
M'ha agradat aquest relat i per sobre de tot això de "tancar els ulls i pensar en el no res", una cosa que hauriem de fer més sovint.
ResponEliminaUna forta abraçada i bona setmana
Aquesta és una activitat impossible per a mi, llevat que dormi i ni així. Admiro la gent que pot deixar la ment en blanc. Gràcies!
EliminaAferradetes i bon vespre, Josep.
Oh, preciós relat!
ResponEliminaEn primer lloc deixa'm dir-te que m'agrada que hi hagis posat les paraules "xicra" i "niguls", les trobo boniques.
I tot el relat una delícia, les descripcions i aquestes "causalitats" que quan es viuen ens arriben ben endins, ens queden gravades al cor ;)
Moltes gràcies per participar, aferradetes nina
Per aquí ho diem així, són mots que ja deia la meva padrina Paula. Estic contenta de que t'agradin aquestes causalitats, ben cert que queden gravades al cor.
EliminaGràcies a tu per deixar-nos volar.
Aferradetes, Núria.
Amb els ulls ben oberts, i el cor encara més.
ResponEliminaTambé se pot estar amb els ulls tancats i el cor ben obert.
EliminaAferradetes, Xavier.
Si, a mi també m'agradat aixó de tancar el ulls i pensar en no res. La pandemia (alguna cosa positiva en té) ens ha donat mes moments d'oci, fins i tot, d'avorriment ... que no és mala cosa, de tant en tant
ResponEliminaTot i passar moltes hores a casa, en poques ocasions estic avorrida. El no fer res, no és necessàriament avorrir-se. A mi em costa molt deixar la ment en blanc, però ho segueixo intentant. 😉
EliminaAferradetes, Manel.
Preciós relat... Si, jo també crec que hi ha eixes connexions, casuals o no, però que apareixen en el moment oportú i són capaces de pintar-nos un somriure a la cara i a l'ànima
ResponEliminaSegurament tots tenim aquestes connexions, més o menys fortes, i sempre ens alegren. Moltes gràcies!
EliminaAferradetes, Alfred.
Bonico relat Paula. A vegades ens passen coses difícils d'explicar, connexions sorprenents, pensaments coincidents, casualitats i causalitats. En fi successos imprevistos que ens poden alegrar la nostra solitud.
ResponEliminaPetons i aferradetes Salluna.
Això mateix, coses difícils d'explicar o que, almenys, se'ns escapen a l'enteniment. Una simple trucada o un missatge et poden canviar el dia.
EliminaQuina alegria trobar-te per aquí, gràcies!
Aferradetes i petonets, Alfons.
Un relat molt descriptiu com si haguessis fet mil fotos, però lo que més m'ha agradat és que hagis submergit amorosament relat i fotogrames dins una mar romàntica i nostàlgica
EliminaSe'm dóna més o menys bé, això de lligar imatges amb textos. 😉
EliminaGràcies, Tomeu.
El fill d'un amic es dedicà a la fotografia, i una de les seves especialitats era el retrat. Arribà un moment en que s'avorria, dit per ell, i llavors es dedicà a entrevistar els fotografiats o fotografiar els entrevistats.
ResponEliminaTenc una amiga pintora que publicà una sèrie de gravats amb uns poemes d'una amiga.
I tu vens a fer lo mateix. A partir de la imatge ets capaç de fer un bell relat. Diuen que la santíssima trinitat són tres persones i un sol deu. Tu ets un duet on es confonen la imatge i el relat, a vegades en forma de prosa poètica.
Només sóc una aprenent de tot, de vegades en més encert que altres. Des de que tinc record m'ha agradat la fotografia i escriure, però no hi he viscut.
EliminaSort que encara no arribo a tan alt. 😉
Gràcies per les teves paraules.
Aferradetes, Tomeu.
👀 ⛄️
ResponEliminaGràcies, Joan!
EliminaAferradetes. 😉
Missatges en la natura que no s'equivoquen, que esdevenen senyals.
ResponEliminaEstic segura que la natura no s'equivoca mai. 😉
EliminaAferradetes, Xexu.
Com les habitacions buides, el telèfon també pot resultar mut. Però cau la neu, vesteix el paisatge i llavors es presenten algunes figures que estimem o que estimàvem... com la que mostres aquí. I el somni pot ser llarg, llarg...
ResponEliminaUna abraçada, Lluna.
Si hi ha casa i és buida, si tens telèfon però no sona... només el paisatge, amb els seus canvis, ens pot mostrar tot allò que vam estimar i podem allargar el somni tant com vulguem.
EliminaAferradetes, Olga.
Sa lluna, venia a donar-te les gràcies per haver vingut al nostre blog sense saber com ni de quina manera. Has vingut i per mi és una joia. Això mateix que expliques, i tant en fa que sigui o no un relat és justament el que em va passar un dia. Feia molt temps que desitjava fer un voluntariat, no jugar al parxís, fer un voluntariat de veritat amb persones que ho necessitessin com ho necessitava jo. Ells per discapacitat intel·lectual (com així va ser), jo per malaltia. Una tarda estava a la biblioteca, s'acosta una noia i em pregunta si conec algú del poble que tingués ganes d'ensenyar a persones amb discapacitat intel·lectual a llegir, i posar en marxa un club de lectura per a ells. Vaig dir que si, clar. Amb aquesta noia no l'he vist mai més ni ser res.
ResponEliminaAixò va ser a finals del 2014. La maleïda pandèmia ho ha espatllat tot.
Com sempre és un plaer està en el teu raconet. Un petó, i moltes gràcies.
Doncs vaig arribar al blog veient un comentari que em vas deixar al blog de Vivències, que deia més o menys això:
EliminaJosep ha dit...
Sa lluna, tenia moltes ganes de tornar-te a llegir. Soc jo que en aquest blog no hi soc gaire bé gens.
Fa anys que vaig començar un Club de Lectura per persones amb discapacitació intel·lectual i al cap del temps vaig obrir un blog per ells.
Aquí te'l deixo. https://vivenciesjosep.wordpress.com/
I vaig entrar al blog, però ja veig que la pandèmia arriba molt més lluny del que m'hagués imaginat. Tant de bo que aviat puguem tornar a tenir una vida més o menys normal.
Gràcies per venir!
Aferradetes i petons.