VALORS . . . ?

A la nostra brillant societat, els valors són com un bufet lliure, tothom se serveix del que li ve de gust; semblen diluir-se entre el soroll del consumisme i la superficialitat.  L'honestedat és tan popular com un plat exòtic que ningú no s'atreveix a tastar, mentre que l'empatia s'eclipsa davant de l'individualisme.  Les xarxes socials promouen una imatge distorsionada de la realitat, on l'autenticitat és sacrificada en favor de l'aprovació efímera; el respecte el reservem per aquestes, on podem donar una "m'agrada" a distància.  I la solidaritat -aquesta bellesa efímera- desapareix ràpidament quan es tracta d'obrir la porta a un veí... Aquest deteriorament ètic no només afecta les relacions interpersonals, sinó que també soscava la cohesió social. Si no actuem per revalorar principis fonamentals, correm el risc de construir un futur desproveït d'humanitat.

-Val la pena veure'l-

COMiAT

Estimada gelera, companya de tantes dècades, avui m'acomiado de tu amb una barreja de tristesa i agraïment. Més de 33 anys juntes! Ets una vella guerrera, però no sense les teves virtuts... Recordo com et vaig transformar en un llenç, pintant aquella lluna somiadora que va il·luminar la meva cuina. Cada traç va ser un acte d'amor, cada estel una promesa d'amistat. Els teus ulls ho han vist tot: des de sopars familiars fins a experiments fallits. Vaig cuidar-te com si fossis un membre més de la família, mentre tu -en la teva senilitat- feies sorollets com a melodia recordatori del teu lleial servei; fins que vas decidir que només podria funcionar mitja part de tu, ara ja no congelaves, però encara podies refredar... Però què puc dir?, sempre vas estar aquí, conservant les meves sobres i els meus somnis pansits. T'estranyaré...

Gràcies per cada dia de frescor, per ser part de casa meva, per sempre ser la meva lluna amiga!!!

[Ep!!! No, no estic morta del tot.  El veí m'ha portat al camp, per refrescar els seus dies i un amic s'ha endut els calaixos del congelador per substituir-ne d'altres que estaven en mal estat a un congelador vellet com jo]

PASSES . . .

A mesura que la vida avança, una s'adona que aquestes passes, tot i que són solitàries, són les que realment compten. Ah, la llibertat de decidir on anar sense haver de preguntar! I què ens importen les mirades alienes? Pots ser l'ànima a la pista de ball o la reina del supermercat, tot mentre camines amb aquesta elegància de qui ha viscut prou per ignorar les opinions...

La crítica rau en la manera com la societat idealitza la independència, sense reconèixer el pes emocional d'avançar sense companyia. Cada passa que fem es torna significativa, carregada de reflexions i temors. La pressió per ser autosuficients ignora la necessitat de connexió humana...

Al final del dia, mentre les teves passes esdevenen més estratègiques, com si cadascuna fos un moviment d'escacs en un joc que ningú més entén; el més important és que, encara que estiguis sola, sempre podràs ensopegar amb estil!

MUDANCES

M'he mudat quatre vegades, de barri, de casa, de somnis que vaig creure eterns... La primera quan em vaig casar, vaig poder triar tranquil·lament que emportar-me o no: el meu piano, les meves càmeres, roba i poca cosa més, perquè m'havia de mudar a la meva primera casa i tot el que hi havia era nou, com la vida que començaria. Des de la primera a la segona passaran molts anys, gairebé una vida...

La segona va portar una sensació aclaparadora d'alliberament, desfer-se del que és innecessari és com treure's un pes de l'ànima. Tot i que no va ser tot or el que lluïa. Vaig passar d'una casa petiteta i coqueta al mig del camp a un pis enorme als afores de la ciutat. I ho vaig triar precisament per la llum, necessitava la llum com el pa de cada dia. D'aquest pis només utilitzava una habitació, un dels banys, la cuina i una altra petita habitació convertida en una mena de despatx. Em sobrava mitja casa i mig lloguer...

Una amiga em va dir que estaven mirant (ella amb una amiga seva) un pis de lloguer que era enorme, amb dues plantes i que necessitaven algú més per llogar-lo. I aquí va començar la meva tercera mudança. Tant la segona com aquesta, carregant gairebé tots els mobles de la primera casa. Era un pis preciós, enorme, tant que em vaig quedar amb el que era el menjador per muntar-me el meu petit "loft",  amb un balcó a la part del dormitori, separat per uns mobles de la resta i una finestra a l'altra banda. Tenia dret a cuina i tenia un bany propi. A més era una experiència nova compartir pis, com si estigués a la universitat... Fins que se'n va anar la meva amiga i l'ambient del pis va canviar totalment, llavors vaig decidir buscar pis i marxar jo també...

La quarta mudança va començar a meitat de juliol de 2010, treballant i carregant el cotxe al matí, al migdia el descarregava al pis i tornada a casa a tornar a carregar, per anar a la feina i a la sortida descarregar... Un autèntica bogeria! El dia 31 de juliol vaig dormir al nou pis, amb un matalàs a terra davant del balcó. Un pis on gairebé no hi havia parets, amb llum per tot arreu. Tenia tots els mobles sense armar, però els deixaria tal qual fins començar les meves vacances a l'agost... Unes vacances que començarien amb un ictus...

Les quatre mudances han marcat un cicle emocional intens. Cada pas reflecteix un viatge cap a noves oportunitats i un autodescobriment molt essencial. Finalment, l'assentament a la quarta mudança és molt gratificant; sento un renovat sentit de pertinença en organitzar cada racó. He deixat enrere allò que no em servia... i sé que res no és veritablement meu, potser per això m'agrada compartir-ho...

CONVERSES

Les relacions humanes semblen estar marcades per una bretxa generacional insalvable. Els joves, immersos en un món digital, creen vincles efímers però intensos entre ells, troben en els seus semblants un refugi que els permet compartir experiències i emocions. Tanmateix aquest entorn tecnològic sembla marginar les generacions dels més grans (on les seves experiències i saviesa són sovint ignorades) que es veuen atrapats en la solitud i l'aïllament. La manca d'empatia cap a les necessitats i la desconnexió intergeneracional es tradueixen en un debilitament del teixit social, aprofundint la bretxa generacional, on els joves semblen viure en una bombolla social, aliens a les necessitats emocionals de la gent gran. Aquesta desconnexió no només reflecteix un problema intergeneracional, revela una crítica profunda. L'avenç de la tecnologia no només transforma la manera com ens comuniquem, sinó que també erosiona les connexions més essencials entre les persones de diferents edats. Es tracta doncs de cultivar relacions humanes més inclusives i significatives, on cada veu, sense importar l'edat, sigui valorada i escoltada.

— Dóna'm un "m'agrada"! 👍

(Per què parlar quan es pot simplement donar un "m'agrada"?) 

— Interactuar entre ells és tan fàcil com fer lliscar un dit. 👉📲

(((Sarcasme))) 

EMBÚS

Ah, el plaer de la vida moderna! Dos dies sense poder dutxar-me i només cal agrair a aquestes canonades valentes que van decidir organitzar una festa d'embussos. Imagina't viure dos dies en una sauna a 38ºC, mentre els teus intents per desembussar aquests misteriosos tubs són tan efectius com intentar aturar un tsunami amb un didal. Desembussador? Una utopia... I, per si no n'hi hagués prou, l'aigua decideix emprendre una aventura pròpia, fluint alegrement cap a la botiga de sota, com si fos un relaxat espectacle aquàtic. El lampista, amb la millor cara de "no puc fer res", m'informa que és un embús general. Genial!  Només faltava un camió d'emergències, ideal per portar la meva dignitat i sentit de l'humor al lloc de descans final. A esperar un camió!... Mentrestant, em converteixo en una mena de criatura mítica, invocant els déus de l'aigua. Qui necessita aigua potable quan es té un jacuzzi improvisat?

DEL SUD AL NORD

 

[Foto feta per na Maria]

Era el mes d'agost de 1979, un dia ennigulat, quan totes dues vam pujar a l'antic tren de Bilbao. El sotragueig del tren de fusta ressonava mentre na Maria i jo creuàvem les muntanyes cap a Eibar. La llum il·luminava l'escena, alguna cosa a l'aire se sentia diferent. A cada corba, el paisatge dansava: muntanyes verdes, rius i petits pobles que semblaven sortits d'un conte. Estàvem molt cansades, el nostre viatge estava arribant al seu final: Mallorca, Màlaga, Dos Hermanas, Sevilla, Madrid, Aranjuez, Madrid, Bilbao i ara cap a Eibar, ja quedaven només tres dies per tornar a Bilbao, agafar un avió destí Barcelona i des d'allà fins a Mallorca.

— T'imagines arribar a Eibar pel túnel del temps?

La vaig mirar i vaig somriure, sense contestar-li. Els meus ulls s'anaven tancant amb el sotragueig del tren. Quinze dies de vacances meravellosos, on van passar moltes coses i gairebé totes molt bones. 

Decidirem tastar la "cuina" del viatger: una bossa de pipes i una ampolla d'aigua, mentre ens quedaven pocs quilòmetres per retrobar-nos amb els nostres vells amics.

A l'arribada vam haver de comprar roba d'abric, havíem passat de la calor més asfixiant de Dos Hermanas (48ºC a l'ombra), a la pluja i el fred d'Eibar (15ºC) gairebé en un no res.

Els veritables tresors eren a les històries compartides que floriren en cada racó.

TÈCNiQUES DE VENDA

 

Ahir al matí em van trucar d'una empresa, dient-me el meu nom amb una familiaritat com si em coneguessin de tota la vida. Quan vaig preguntar qui em trucava, em digué el seu nom i a qui representava.  Em vaig espantar que tinguessin les meves dades i amb una rialla em digué que estàvem TOTS controlats. 

La trucada, en principi, era per parlar de salut, de teràpies pel dolor i m'oferia que vingués una noia a casa per donar-me un tractament totalment gratuït. Quedàrem que a les 11:30 seria a casa. Una quart d'hora més tard em trucà de nou per dir-me el nom de la noia que venia, perquè em quedés tranquil·la.

Per començar, arribà tard. Quan vaig obrir, una noia d'uns trenta i pocs anys, ben vestida i perfumada es va presentar. Li vaig donar pas cap a la cadira i la primera pregunta va ser sobre els medicaments que prenia. Tragué d'una bossa de marca, un aparell que em col·locà a l'espatlla, arran de coll, dient-me que em trauria el dolor. No es cansava de repetir que no curava, però que ajudava molt... Després em preguntà si podia veure el llit on dormia. La vaig portar a l'habitació i s'assegué damunt del llit, comentant que era molt baix i que necessitava que el matalàs fos més dur. En sortir tragué de la bossa uns desplegables amb fotos de llits, matalassos i somiers. Tot això mentre jo la mirava sense dir res. Em digué totes les "meravelles" dels aparells, que em convenia canviar-ho tot pel meu benestar. Vaig començar a moure el cap d'una banda a l'altra i es va començar a posar nerviosa. 

Ella xerrava i xerrava fins que li vagi dir que em digués l'import de tot el que me mostrava. 

— Esperi que encara no li he mostrat tot, va seguir explicant-me que ella no era una venedora, que estava mostrant-me una oferta especial...  La vaig interrompre 

— Vull saber el preu final.

— Són 6.000 euros...

— No puc pagar aquesta quantitat.

— És que no em deixa xerrar... com a oferta li quedarà en un 40%...

— Tinc altres prioritats en aquests moments, com anar a les cites dels metges, intentar posar-me bé i arreglar-me la boca...

— Tothom es vol arreglar la boca ara... deixant de banda les coses importants...

— Escolti, per a mi ho és molt, perquè no menjo bé, ni tampoc digereixo els aliments com toca.

Cada cop s'anava posant més nerviosa i la seva amabilitat s'esfumava per segons.

— Vol dir que no pot pagar 40€ al mes?

— De vegades sí, d'altres no.

— El finançament ha de ser cada mes...

— Sí, ho sé, per això li dic que no puc.

S'aixecà de la cadira, recollí tota la paperassa i de mala manera em tragué l'aparell de l'espatlla. En dos segons va ser fora de casa.

Em direu dolenta, però en certa manera em vaig divertir una estona. Persona gran, de 67 anys, sense marit, prenent medicaments, possiblement ximple i bona candidata per ser condicionada.

Desprès vaig caure en que així em devien veure, perquè sinó, com no em va fer l'oferta la noia que em va trucar?,  ja li hagués dit que no estava interessada directament... Per què s'esverà tant, si jo només m'havia compromès a deixar entrar la noia, per fer-me un tractament gratuït?...

Encara avui em treu un somriure...

CONVERSA SiLENCiOSA

Era un matí assolellat a la ciutat, en Jaume travessava el carrer, la seva ombra dansant al seu costat semblava cobrar vida pròpia. De sobte, es va sentir obligat a parlar-li. 

— Alguna vegada has sentit que no t'escolten?. T'has preguntat què hi ha a l'altra banda? 

Era un hàbit estrany que havia cultivat des de feia mesos, però aquell dia les circumstàncies semblaven propícies per a una conversa. L'ombra es va allargar una mica més.

— On anem avui? 

— Enlloc, com sempre! (va respondre la seva ombra, amb un to burleta que ressonava a la seva ment). Sempre he estat aquí, però mai em preguntes el que penso. Només et segueixes a tu mateix, sense mirar enrere. 

— Tens raó! A vegades és més fàcil parlar amb tu que amb els altres. Per què serà?

— No ho sé, potser perquè jo no jutjo les teves pors ni els teus anhels. Aquí estic, sempre al teu costat, fins i tot en la foscor.

— I què és el que tems tu?

— Temo perdre'm a la llum. La gent creu que l'ombra és la representació del que és fosc, però oblida que també pertany a qui camina sota el sol. Sense llum, sóc només un ressò... Hauries de deixar de buscar respostes en llocs on només hi ha silenci.

— Hauríem de deixar d'amagar-nos...

— Potser el que busques és acceptar el que ets, no fugir

Aviat, les paraules van fluir entre ells. Cada resposta de la seva ombra ressonava en un lloc profund del seu ésser, revelant secrets que havia guardat per anys. En arribar a l'altra banda, en Jaume es va aturar. L'ombra havia deixat de parlar, però els ressons de la conversa el seguirien. Es va adonar que, de vegades, a les converses més inesperades es troben les respostes més profundes. Amb un somriure, va continuar el seu camí, sabent que la veritat sempre és a un pas, fins i tot a la penombra d'una ombra.

QUÈ ÉS AiXÒ ?

Avui dematí, com cada matí, he obert les persianes del balcó per veure quin temps feia, s'estava ennigulant força i la gent caminava de pressa per no mullar-se, després me n'he anat a netejar-me la cara i a pentinar-me, he tornat a sortir quan ja havia obert els ulls...

QUÈ???

M'he tornat a fregar els ulls, perquè potser no ho hagi llegit bé... i això com és menja?... Quina llengua és?... I ara ho hauré de veure fins dia 19 de juliol o més, penjat davant de casa, com si tingués una busca dins un ull...

Desprès de fer una recerca, l'única cosa que he tret en clar és que potser que sigui la publicitat d'un concert on l'esperit d'Ossifar ens faci ballar... I tot i no estar-ne segura, perquè el codi QR que surt al cartell no et dóna més informació, vos deixo amb una cançó del grup que es va fer molt popular als anys 90.

NO PEGAR ULL . . .

Al meu poble l'apagada general de llum no ens va afectar, a casa tampoc, tret de que l'aparell d'assistència a domicili es va tornar boig (la veritat és que no sé encara perquè el tinc). A mitja tarda es va posar a repetir una frase, cada sis segons (perquè després d'escoltar-lo tantes hores, vaig tenir temps de comptar el temps): "Vodafone- El número marcado no está disponible en este momento. Inténtelo más tarde". I això que jo no havia marcat cap número!!!. Davant això, vaig desendollar l'aparell, però com té una bateria que dura un munt, doncs a les onze de la nit vaig optar per posar-hi una manta i un coixí a sobre. Les parets del pis on visc són com a paper de fumar i em sabia greu pels veïns que han d'anar a treballar. Doncs res, que a la nit i tot en silenci es sentia molt més fort i... cada sis segons!.  A les tres de la matinada, desesperada, vaig trucar a la policia local,  pensant que ells se'n portarien l'aparell o em donarien una solució: "Senyora, nosaltres no hi podem fer res. Ha trucat a la companyia?".  Amb què?, perquè estava clar que ni l'aparell ni el telèfon de la companyia tampoc anaven bé. Els hi vaig explicar la situació, que no hi havia qui dormís i que els veïns s'havien d'aixecar per anar a treballar... "Senyora, aquí no ha trucat ningú per denunciar-la"... A FER PUNYETES!!. Com podeu imaginar, no vaig pegar ull en tota la nit i l'aparell va acabar la bateria a les 13:30h del dia següent. 

A les nou del matí vaig trucar als Serveis Socials, preguntant per l'assistenta que em va dir que necessitava un servei com aquest (més una imposició que un suggeriment). Ui quina casualitat, estava reunida!!!.  La noia que em va atendre, em va dir que li deixava una nota i va ser quan li vagi explicar la situació. Es veu que va parlar amb ella per una altra línia interior i em va respondre que ja no ho portava ella i que truqués a la companyia, però que de totes maneres l'assistenta em trucaria en acabar la reunió. Esgotada i com una zombi vaig decidir no tornar a engegar l'aparell i fins avui ningú m'ha trucat, ni per saber què passa amb l'aparell, ni per saber si estic bé, tant per part dels Serveis Socials com per la companyia del maleït aparell. Avui m'ha dit una amiga que li havia d'haver tret la bateria, ha arribat tard!!... tot i que en aquells moments, angoixada, va ser en l'única solució que no vaig pensar.

OBLiDAR o PERDONAR❓

Sofrir una injustícia, sentir-se ferit o traït, quantes vegades ens ha passat? I el dolor és més greu quan es tracta d'una persona molt propera. Què podem fer? rebutjar-la, oblidar-la, perdonar-la... Aquesta situació pot durar un temps llarg o toda una vida. Hi ha fets que es perdonen aviat, però n'hi ha uns altres que deixen una gran ferida que sembla que no es pot tancar, per tant ni oblidar i molt menys perdonar... Et demanes per què ha passat?, per què a mi?, intentant treure ferro al fet, però és tan greu que no trobes respostes. Lluites amb tu mateix i, de vegades, amb la imatge de qui t'ho ha fet, que viu tant tranquil, com si no hagués fet res. La distància pot ser la cura de tot?, deixaràs de pensar en el fet?, te n'oblidaràs de la persona?, podràs perdonar-la?... o per contra, havent-hi persones molt estimades que tenen relació amb ambdues, serà gairebé impossible oblidar-te'n per sempre... 

CONFiADA

Caminava cap el forn de Ca'n Alba per recollir una panada de carn i pèsols, un cocarroi de verdura i colflori i una ensaïmada de crema amb nous; de tots els forns d'Inca és on fan les coses més semblants a les que feia el meu pare quan tenia el seu forn.  Anava amb una crossa a la mà dreta i una bossa a l'esquerra, la bossa de mà en bandolera quan em vaig aturar en sec i la vaig veure davant del mostrador. La tenia a un metro i menjava unes miques que hi havia a terra. Em va mirar i va seguir menjant. La dependenta quan em va veure, va treure la bossa amb les coses que ja havia deixat pagades, pensant que em costava entrar per l'esglaó que hi ha a la porta de la botiga, li vaig fer una senyal que no fes renou. M'estranyava que no prengués el vol i li vaig dir a la noia si em podia subjectar la bossa per treure el mòbil. Sense moure'm gaire, el vaig treure i es va deixar fotografiar com si res. Em feia peneta fer-li malbé el moment, així que les dues ens vam quedar aturades davant seu. Un noi baixava en direcció contrària i en adonar-se'n va emprendre el vol cap a l'arbre més proper... potser amb nosaltres es va sentir com a casa... qui sap! 😉

PASSAT BLAU

Somio en un passat blau, dolç, on la pell era jove, suau i brillant; on els desitjos eren clars, factibles i el camí era llarg, sense traves. Una paratge fascinant on descobrir, a cada pas, l'alegria de viure. 

Ara, en el present, la realitat és una altra, desdibuixada entre solcs i patologies misterioses em perdo, quedant-me en una trista temptativa de millora. 

I el futur?... presumptament fals... no es mostra... no és.

TENS CiTA ?

Fa anys, quan anaves a qualsevol administració, t'atenien al moment, tret que hi hagués gent i esperaves el teu torn. Després la cosa es complicà un poc, que si mancaven papers, que si això no és aquí... Arribà la pandèmia... i després d'aquesta es començà a donar cites, ja no només a les administracions, sinó a tot arreu. El personal va canviar, semblava com si portessin al damunt una càrrega, no eren capaços d'aixecar un boli o qualsevol eina sense demanar permís al cervell o vés-te a saber a qui! El més curiós és que, després de que et toqués la loteria quan trobaves una cita, et presentaves quinze minuts abans de l'hora i et feien esperar molt, molt passada l'hora i quan a la fi entraves, no hi havia ningú més que tu. Això si no deixaven passar a un "conegut" o algú "poderós" -sense cita- abans que tu. 

Des del 5 de maig del 2023 ja ha passat força temps i seguim igual o pitjor, les cites s'endarrereixen encara més. Ni a Hacienda, ni als Ajuntaments, ni a la Seguridad Social, fins i tot a la perruqueria no són capaços de respectar les cites. Sembla que no és gens complicat portar un horari i complir-ho, doncs no, no hi ha manera! I jo em pregunto, què passa amb l'organització? És que no té el mateix valor el seu temps que el meu?

QUiN ENSURT! 🤦‍♀️

 

Tornava de rehabilitació, quan s'aturà al davant de casa i aparcà en doble fila. Baixà el noi i obrí la porta,  ajudant-me a baixar de l'ambulància. Quan em vaig dirigir cap a la vorera, vaig pegar un crit en veure la sabata davall de la roda, només foren uns segons, però l'ensurt ja el portava al damunt... El noi s'espantà del meu crit i em preguntà si estava bé i si volia que m'acompanyés fins al pis... Llavors vaig reaccionar i li vaig demanar: Tu què creus, què ha arribat primer la sabata o el cotxe?" i ell rient em va dir "Vols que miri si hi ha algú a sota, potser aconsegueixo que arribi viu a l'hospital?"...

[ · · · ]

De vegades la vida et porta a moments on tot s'atura, sembla que totes les forces de l'Univers es confabulen perquè tot surti tort i quan creus que n'has sortit d'una, n'hi segueix una altra, no sé si més forta, però com que no n'has sortit encara de la primera, et sents més impotent. 

La setmana passada al meu poble va fer una ventada molt forta, tant que no es veia ningú pel carrer i el wifi on estic connectada va caure. S'avisà a la companyia i digueren que en dos dies estaria solucionat, que era una avaria d'una caixa del carrer. Han anat passant els dies i les explicacions que ens donaven no s'assemblaven als resultats. Per fi, al cap de vuit dies, ja ha tornat el wifi a les nostres cases!!!

Demano disculpes per no haver pogut dir-vos res tots aquest dies. Com podeu veure, no només és el Sr. Blogger qui ens fa la punyeta; quan tot es torça, per més que vulguis, no s'aconsegueixen solucions, si més no ràpidament... posant més exemples: a la sanitat, a les institucions, etc. etc. etc... De veritat saben el significat de treballar?...

ALONE . . .

Assegudes les ànimes tranquil·les, sense presses, gairebé sense desitjos, passant l'estona com aquell que ja ha acabat la feina (l'escola, el treball, la casa, la parella, els fills, els néts), tot està fet!... ja tot queda enrere pels bassals del record i encara sobra temps per veure la vida passar de llarg... El temps imprimeix a la pell es seu segell de foc, mentre la mort espera a l'aguait la solitud de la nit.

CEMENTiRiS

S'han quedat sols els difunts, envoltats d'un jardí ple de flors... Tret d'algú que faci poc que hagi marxat o potser qualque vidu o vídua, pare o mare que els importi tant, que no poden passar cap setmana i de vegades dia, sense anar a fer-li una visita. Passats uns dies, tot el jardí es marcirà, els seus carrers es quedaran buits i esperaran en un silenci etern, fins l'any que ve, la propera visita... 

Per qué tots els dies de l'any s'ha de celebrar un fet, un tipus de malaltia, una mort... i els altres dies ens oblidem del fet, de la malaltia, de la mort... com si no hagués passat mai?

Tot ho oblido,

per un instant

ho oblido tot.

 

Ni TANT . . . Ni TAN POC

Acaba l'estiu, els darrers banys a la platja o a la piscina, el temps de divertir-se gairebé tot el dia i comença el curs escolar. Tret de la roba nova, la motxilla d'última generació, l'estoig de  pintures on no hi manca un color, tot ben nou i... dura la il·lusió, el temps d'entrar al col·legi... els pot interessar res més als infants d'avui dia si ja ho tenen tot sense fer cap esforç? Com podem ensenyar-lis que s'ha de treballar per poder-ne tenir profit? Mentrestant, ells xapotegen a l'aigua, aliens a totes aquestes qüestions. 

~Ni tant ni tan poc~