Despertar-se amb tristesa és un fenomen que, malgrat la lluminositat del sol colant-se per les finestres, se sent com un pes que aixafa des de la pell fins al cor. Aquesta malenconia profunda roba les energies, fins i tot en diumenge, aquest dia suposadament dedicat al descans i a l'alegria. M'obligo a aixecar-me, a fer accions petites per espantar-la, esmorzar mirant al carrer, posar la rentadora per omplir el buit de moviment, respondre i agrair un missatge de disculpes d'un fet llunyà... Cada gest busca expulsar aquesta ombra interna... estendre la roba o intentar submergir-me en la lectura semblen remeis insuficients... A la cuina, preparant els ingredients per fer el dinar, sento com una llàgrima rebel llisca per la meva galta, seguida per una altra i una altra, aquestes traeixen la força i cauen sense poder aturar-les.
La raó d'aquest estat no està gens clara, sovint és una suma subtil d'esdeveniments. Potser és la de tots els silencis, la distància dels qui estimes, la sensació aclaparadora de solitud, l'absència d'un futur que sembla més un camí sense llum ni certeses què un espai on respirar. Així, la tristesa es converteix en un hoste silenciós que habita en mi, recordant-me la fragilitat humana davant del pas del temps i les absències. Aquesta s'ha instal·lat sense permís i, encara que el dia sigui lluminós, el meu món interior sembla envoltat d'ombres, com un còctel amarg que avui es nega a marxar...
