RESCATATS . . . [ XLIII ]

Petxines silents,

fòssils d'un mar distant.

Misteri marí.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Fora del mar,

petxines esdevenen

luxe en venda.

(McAbeu) 

  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Olor de mar

collarets que regales

Ones al coll.

(Carme)

BEURATGE

—Has provat ja el beuratge que preparen a les noves instal·lacions?— va preguntar ella, amb veu baixa i to tallant. 

—Sí, ho vaig provar ahir a la nit. Té un aroma fumat, com si portés anys guardat en una bóta de fusta. A mi em va semblar més fort del que esperava, gairebé em picà a la gola —va respondre ell, mirant cap a l'horitzó tenyit d'un color crepuscle oceànic, com el de les marees ocultes sota la lluna. 

—No és qualsevol barreja. Només els que tenen un coneixement genuí saben manipular aquests ingredients. El greix que sura a la superfície li dóna aquest toc més fort, gairebé perillós. 

—Perillós o no, aquest món sempre busca alguna cosa que alteri la calma, una espurna que desperti allò  que està amagat. 

—I aquí estem!, atrapats en aquesta dansa invisible, on res no és tan simple com sembla i cada glop explica una història oculta sota capes de fum i misteri. 

—De vegades, enmig de la rutina, petites coses com aquesta ens connecten amb allò essencial...

—Brindem llavors, per allò insondable i allò prohibit! 

*Proposta a River 

RESCATATS . . . [ XLII ]

Liles floreixen,

ballen sobre la terra,

llum i silenci.

(Març ~ 2026)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Petita flor

arrelada al roc

es manté ferma.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Silenci lila

Perfum sobre la roca

Atreu mirades.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Olor d'espígol

s'alça damunt la roca.

Arreu s'escampa.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Verbenes liles

que remouen l'ànima,

afloren records.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Aquest sòl ens te

a les dones liles lliures

com valor segur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Damunt la dura roca

s'eleven flors silvestres

que perfumen la vida.

(Risto) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Quan menys t'ho esperes

floreix la primavera

entre les pedres.

(Helena)

L'AiGUA MÀGiCA

La font al centre de la plaça semblava tenir vida pròpia. El seu murmuri hipnòtic atreia nens i adults per igual, com si un encanteri invisible els cridés. Els nens amb ulls brillants s'acostaven tímids, estenent les mans per tocar aquelles gotes que dansaven a l'aire. Els grans, relaxats en els bancs propers o compartint converses animades, recordaven històries d'estiu i jocs infantils. L'aigua es convertia en un imant, no només refrescava, sinó que semblava xiuxiuejar secrets ocults, misteris que només els qui s'aturaven a escoltar podien percebre. En aquest cercle al voltant de la font, temps i realitat es desdibuixaven, la quotidianitat cedia davant d'un magnetisme antic i profund. Tota la plaça semblava respirar al ritme de l'aigua, un vincle invisible entre generacions que també aportava calma i benestar; atrapats tots,  grans i petits, en aquell instant de fascinació eterna. 

EL RAMAT

El crepuscle oceànic projectava ombres allargades sobre el corriol, on un grup de joves s'aventuraven a recórrer el bosc. Rialles i patates fregides cruixien a les mans mentre caminaven. Tot i així, l'aire alegre aviat canviaria. Un xiuxiueig glaçat va emergir de la muntanya, van albirar de lluny un ramat d'ovelles que semblava guiar-los cap a una clariana. A mesura que s'acostaven a la foscor, un crit esquinçador va trencar el silenci. Tot va quedar subjectat en un instant. El formatge, fonent-se a les mans d'un d'ells, es convertí en un símbol de terror imminent. Una ombra fosca va lliscar entre els arbres i ja res no seria igual. El camí cap a la llum s'esvaí... De sobte, un silenci aclaparador els deixà immòbils, mentre uns ulls els miraven fixament. Els segons semblaren hores... Un gos d'atura negre sortí de darrere un arbre bordant-los i els pobres sortiren per cames del lloc. Tal fou l'ensurt que no en tornaren a parlar mai més.

*Proposta de River

PiCAPORTA

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

a  RELATS CONJUNTS

Imaginem per un moment que el picaporta de la nostra porta és, en realitat, un drac en miniatura. Alguna vegada t'hi has fixat? Aquesta peça... oh, és molt més que una peça!, té la forma d'un drac, les escates brillen amb el reflex de la llum... Cada cop que el toquem, sentim la història mateixa de la seva existència. Aquest artefacte, més que un mer objecte funcional, simbolitza un guardià de secrets i somnis. La fragilitat del disseny contrasta amb la fortalesa que la seva figura evoca. Un picaporta drac no només és un accés físic, sinó també una invitació a la imaginació, o dit altrament, trobar el que és màgic en allò mundà. 

Els dracs, a la mitologia, són criatures majestuoses que custodien tresors; així que representa el llindar entre la nostra vida quotidiana i els mons ocults que anhelem explorar. Cada cop que el toquem és com si estigués esperant una batalla èpica, on ens enfrontarem a la realitat. Simbolitza les nostres pors, els nostres anhels i allò que hem volgut evitar... però és part de nosaltres mateixos... No només és un drac de ferro, és un recordatori que encara que ens espanti, sempre hem de seguir caminant per avançar. 

CREPUSCLE

Tot i que avui els sucs del crepuscle

són corones d'espines, ira de llangardaix,

com quan era més jove a estones m'ompl

les butxaques de velluts i llunyanies.

Me les ompl de pensaments balsàmics,

d'intervals lírics, de cistelles de fruita,

de resplendors i ecos de la terra promesa:

rius i vinyes, mel i horts, coure i ferro.

Després, el buit total, ni un bri d'herba?

-Antoni Vidal Ferrando 

DiNGO

Al crepuscle oceànic, la costa australiana es vestia de colors vibrants, atraient turistes i fotògrafs. Tanmateix, la propietat d'aquestes vistes impressionants generava debat. En una reunió recent, es discutí la possibilitat de construir un complex turístic que utilitzaria barrils de fusta per dissenyar-los. Tot i les veus en contra, alguns defensors sostenien que la inversió podria revitalitzar l'economia local. A baix, a la sorra, un dingo rondava silenciós per la platja, mentre els vilatans expressaven el seu dubte sobre l'impacte ambiental del projecte. Es preguntaven si el mar continuaria sent generós o si algun canvi desconegut alteraria la rutina diària. La vida era simple aquí, sense complicacions ni lliçons per aprendre, només el vast oceà i els seus secrets. De sobte veieren com el dingo feia voltes al mateix lloc, emetent un lladruc sec i gratant en un mateix punt de la sorra. Tots baixaren a la platja per veure què li passava, després d'uns instants, el gos tragué un peu. Tothom quedà horroritzat... La bellesa del capvespre contrastava amb les inquietuds que aguaitaven en els seus pensaments, recordant-los que la vida és tan calmada com tibant... 

*Proposta de River

8M✔️

 

El silenci que prové de la por pot resultar incòmode. He arribat a entendre que m'he estès un parany, una veu interior tan antiga com la humanitat, que ens xiuxiueja a les dones que només hem d'actuar si ho fem de manera perfecta. Mentrestant, els homes se solen llançar a l'acció sense tenir habilitats, aprenent en el procés. Les dones, per contra, sentim que necessitem tenir-ho tot clar abans d'actuar i perdem oportunitats mentre el temps avança.

Per això he decidit escriure. No perquè tingui certesa, sinó precisament per aquesta inseguretat. Vull escriure i compartir els meus pensaments, sense importar-ne el resultat. La meva intenció és trencar amb aquest patró, encara que de manera modesta. El canvi no passa immediatament ni se soluciona fàcilment, però s'aconsegueix mitjançant accions petites i constants. És imprescindible que les dones deixem de buscar aprovació per existir en igualtat. Cada veu compta i cada acció suma. 

És un moment perfecte per reflexionar sobre els avenços que hem aconseguit però -també i sobretot- els que encara ens queden per fer.

RESCATATS . . . [ XLI ]

Infants juganers,

innocència del passat, 

jocs de somnis.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

  

Tarda d'estiu

ben plena de rialles

dos infants juguen.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Jocs molt ben trobats

a la mainada tot val

somnis de futur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Jocs càndids d'infants,

sobirans del gronxament,

temps sense destí.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

La tirolina

i un bocinet de tarda.

Jugant ben junts.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Ríen los niños,

y el mundo —por un instante—

aprende a jugar.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

  

Jocs d'infantesa

els fan estar alegres.

Per sempre nens. 

(Núria L.)

ENCAiXAR

Era un dia qualsevol quan vaig pujar al tren, ansiosa per escapar de la meva rutina observava el rellotge, sentint que el temps m'atrapava dins un bucle inacabable, cada segon era com un trencaclosques on una peça no encaixava a la meva ment, les paraules eren només soroll al cap. Ningú sabia si mai podria escapar-me d'aquest cicle aterridor o si romandria atrapada al meu propi laberint emocional, esperant a ser alliberada.  

De sobte, un crit esquinçador va interrompre els meus pensaments, una dona a l'estació havia deixat caure un bol ple de flors i els pètals de color rosa elèctric volaren en totes direccions, creant una imatge de colors vibrants a terra. Atrapada entre el desig d'ajudar i la por de perdre el tren, vaig mirar enrere cap a la dona que intentava recollir les flors... 

Just quan pensava que tot era un somni i qui sap si la clau per sortir d'aquest cicle estrany, el xiulet del tren va ressonar. Em vaig aixecar del seient i, en un instant, vaig prendre la decisió de enfrontar-me a allò desconegut, deixant enrere les ombres del passat.

*Proposta de Lissa