Jugar és salut

"¿Jugamos con la letra "E"? en  

 Mi pluma de cristal

La meva participació amb la "e":

Esperando en el espacio enriquecido... expectante entre erróneos equívocos... eché en el envase, el entrañable elfo... el escenario era embarazoso... el enfado estimuló el evidente estruendo en el entorno... expongo el enredo.

I un altre amb la "m":

Mujeres modositas merodeaban memorias malditas. Memos meciendo medallas mejorables. Melancolías milenarias, militantes migrados, machismo mojigato... moribundo.

Na María, del blog "Mi pluma de cristal", ens va proposar un joc, que a la vegada l'havia vist al blog "El Demiurgo de Hurlingham". Com heu vist, ella ho va proposar amb la lletra "e" i ell ho va fer  amb la "a". 

Vos animeu a fer un Tautograma (Text, en vers o prosa, on les paraules comencen amb la mateixa lletra)? Ho podeu fer amb la lletra que trieu vosaltres mateixos (de la A a la Z) i ho podeu deixar als comentaris. Gràcies!

Aquí vos deixo el meu amb la "d": 

Dídac dormia de dia, dos dofins dansaven davant, deixà defora dentats dinosaures. Delerós despertà decebut.  Demostrà dependències deficients.

María (l)- La luna lagrimeaba luminiscencia... luciendo los luceros... logrando lomos de láminas lunares... lámparas luciendo libros... lápices logrando linear letras lustradas... láminas lila lustrosas... Luminosidad lozana...  

Xavier (b)- Bells bordegassos bocamolls blastomaven brutícia bestialment.

Bravo brètols: beneïu bubotes barroerament.

Mac (u)- Urpades unionistes, usualment uniformadores. Udols ultradretans, últimament ufanosos, usurpen utensilis útils. Urnes ultratjades. Ultimàtum universal.

Carme (e)- Els estels espurnejaven. Entre envans envernissats, ells estimaven efusius. Encerts encesos encaixaven engelosits. Encantats, ells endevinaven encontres encisadors. Eren equilibristes enjogassats escrivint epílegs essencials.

Teresa (t)- Ta tieta totxa tocacampanes tolera tostemps tractar toscos toreros tronats torejant toros turmentats, torturas, tortejats. Terrible, tremebunda, terrorífica, trista taral·lirot!

Núria (f)- Ferotges fogueres fumegen, famolenques flames fiten flors fredoliques. Fatídic foc... fereix febles fades frisoses.

Mac (n)- Neocolonialistes necis narcotitzen nacions narrant negocios netament nauseabunds. Nostàlgia neofeixista notòriament nociva nodreix nefasts nigromants nerviosos. Netegem neguits, neguem neutralitat ... només necessitem no negligir.

*Aquest deixat a ca na Carme

Alfred (f) - Frondosos flocs florejats farcien fissures fines fent fèrtils fragoses fraus. Facilitat fictícia: feia falta força fe, fixar-hi ferms fonaments fins fer florir feraçment freturoses fenedures. Flors fugaces, fonedisses --flairosos fanals fidels, falsament fràgils-- forniran futurs fecunds, foragitant finalment fondes, funestes foscors. Fortuna favorable, felicitat fent-se fruit.

Carme (t)- Transcrius treballats tautogrames tossudament terapèutics. Tanmateix, traçut, tastes temes titànics tombant temors i tabús. Tècnicament tanta tàctica tàcita trasbalsa totalment.

*Deixat a ca l'AlfredRussel 

Alfonso (l)- La lloba lluïa lleu la lànguida llum lunar. Lentament les llàgrimes llepaven làbils la lacerant lesió, limitant la llarga lluita, llimant la llàstima llegendària, latent la literària licantropia, lleugera, lúcidament lliure, libant lentament les llàgrimes llançades.

*Deixat al meu MeWe

50 ANYS, mitja vida

Fa 50 anys, a l'octubre de 1970, es va inaugurar un institut a Inca. Per a mi va ser un canvi importantíssim, passar d'estudiar en un col·legi de monges, a fer-ho en un col·legi mixt. Sentia una mica de tot, nervis pel desconegut, il·lusió per les coses noves i ... va arribar el dia d'entrar en aquelles aules que em van acollir durant sis anys. L'INEM d'Inca, ara anomenat Berenguer d'Anoia, se'm presentava com un enorme edifici, amb grans finestrals, aules espaioses i una gran pissarra. L'únic que mancava eren els "pupitres" pels alumnes... recordo que vam passar uns dies asseguts a terra fins que arribaren. Què vos puc explicar de tots aquests anys? Se faria molt llarg, però vull destacar principalment la feina del professorat, amb tots ells vaig aprendre a adquirir un hàbit d'estudi, a treballar en grup i ser responsable de cercar tot allò que em servis per les matèries donades. 

Anècdotes mil i una, com la dissecció d'un colom que va bollir a casa (hores i hores) i que em va fer avorrir, tot animal de ploma, fins ja molt grandeta. El laboratori era un espai amb màgia, allà férem molts experiments amb la senyora Gelabert. Un altre tipus de sensacions vam viure amb en Pere, que a més d'ensenyar-nos "lengua y literatura", ens va obrir el món de la lectura.... Estava pensant que, en aquells anys, vam fer tots els cursos en castellà i és una mica còmic que, qui ens donés les classes, fos precisament un home que portava un nom molt castellà, Pere Font.😉 També podria xerrar den Lacomba i la seva manera d'ensenyar-nos dibuix i art, quan un dia ens va dir que podíem fer el que volguéssim i jo vaig fer el meu primer quadre (no en tenia ni idea de dibuixar); quan el va recollir i em va preguntar què havia volgut expresar, li vaig dir: què no ho veus? és un abstracte! i me vaig quedar tan ample. O l'esbroncada del senyor Homar, per donar voltes al camp d'esports amb roba de carrer. El professor de química tenia tota la atenció per part de les noies, quan en Cerdà entrava a l'aula no ens perdíem ni un sol detall del seu look! i tot i així... l'assignatura anava bé.😉 En Tomeu Català, fundador i president del Projecte Home, va ser el nostre "pater", amb ell vam mirar la religió d'una altra manera, menys rància, més participativa, més oberta als problemes de la societat que estàvem vivint. Àngel Olid, Senyor San Martín, Lidia Méndez, Pascual Comín, Francesc Aguiló, Joana Gordillo, Paula Mulet i, segurament, se'n queden alguns que la memòria no recorda. 

Enguany ho havíem de celebrar, però degut a la pandèmia no ens queda més remei que fer-ho des de casa. Des de l'any passat en Pep Servera va posar en marxa un blog per anar plasmant tots els actes, trobades, fotos, participacions i tot allò que tingues relació amb el professorat i els alumnes que han passat per l'institut. En el 2019 vam escalfar motors, amb dues trobades. Només vaig poder anar a la segona que es va fer a Sa Pobla,  trobar-se amb tanta gent que feia anys i anys que no ens havíem vist va ser molt emotiu...

Molts són els records que han tornat rondar pel meu cap i, avui, vos volia fer cómplices d'alguns d'ells. Esperem que ho puguem celebrar l'any vinent, amb salut i alegria.

* Les paraules en groc vos portaran a punts interessants.

Trobada a --> RODA EL MÓN I TORNA AL BLOG

Els fets no deixen d'existir només perquè siguin ignorats

Thomas Henry Huxley

Se li va trencar el fil d'unió entre els sentiments i les paraules. Embolcallada en un món fosc que no la deixava expressar tot el que li estava passant. Des que van tancar l'empresa, els obstacles anaven apareixent un darrere l'altre com lloses aclaparadores. La seva situació va passar de suportable a ser crítica en molt poc temps.

De cop, totes les persones que tenia al seu voltant van desaparèixer. Ni de coneguts, ni d'amics, ni tan sols de la familia va obtenir comprensió ni ajuda ...

Cada vegada que iniciava la pujada pel carrer cap al menjador social, un tremolor recorria el seu cos i se li tancava l'estómac ... o era el cor que deixava de bategar? Van passar mesos i la sensació era la mateixa del primer dia. Es diluïen les idees, acceptava tot com venia, sense discutir res (ni si era poc, ni si no era bo, ni si...), per si li treien l'única ajuda que havia aconseguit. No entenia ni com, ni quan, ni el perquè del que vivia. Vella per trobar feina, massa jove per a jubilar-se.  Es trobava en aquests buits legals que no tenen sortida i que es perden entre la hipocresia i la deshumanització.

Els atemptats a Catalunya, la situació política, les injustícies judicials, anaven produint-li un gran dolor, enfonsant-la més en el silenci. Només li quedava la fotografia, l'únic mitjà per poder parlar sense paraules i així ho va fer, imatges que per si soles mostraven tot allò que no podia dir i que tant costava de trobar la llum.

Traspuava dolor i silenci.

Em fa molt feliç retrobar-vos un altre cop. Gràcies, CARME!

FESTA GRAN a Col·lecció de moments!! 🎂🍸📖

Aquests dies he estat rumiant que vos podria explicar d'aquests anys de blogs compartits. Crec que és just, i així ho sento, retre un merescut homenatge a l'home que -juntament amb la nostra estimada companya sargantana- em va donar l'oportunitat de ser aquí amb tots vosaltres. El follet ara no ens pot explicar les seves anècdotes blocaires, però per a tots els que el vam conèixer de ben segur que estarà lluint un gran somriure,  des d'un lloc màgic molt a prop de la lluna.

En una de tantes converses que manteníem, vam estar parlant dels blogs de Google i d'aquesta colla. Els vaig dir que ho pensaria perquè no estava molt segura de saber-ho fer, tot i que era una idea que sempre m'havia seduït. 
El dia 24 de desembre de 2011, la Sargantana em va preguntar si havia posat un mitjó al Pare Noël. Li vaig dir,  -per a què, si no arribarà res!. Va insistir,  -tu posa un mitjó que mai se sap!.  El dia 25, en obrir el correu,  em vaig trobar un gran regal, aquest blog!!. Era preciós i venia amb un conte a la barra lateral fet pels meus amics i amb el desig que el gaudís molt i molt.

Em va costar una miqueta entrar a casa vostra, un mes llarg. La Sargantana m'anava donant instruccions, fins que va aparèixer un comentari del Senyor Gasull, poc després un de na CARME,  que la seguia pels seus dibuixos. Per això sempre dic que són el padrins del blog de Sa Lluna. I així, poc a poc va anar creixent la família.

Per no allargar-me més, només una anècdota, la de la foto que té na Carme al seu blog i que he portat fins aquí.

Foto feta per na Carme

Després d'un matí molt entranyable i un dinar divertit i distès, on per primera vegada ens vèiem les cares i estava complint un dels meus somnis, una trobada real!!; vam decidir anar a prendre el penúltim cafè al Zurich. Es va apropar el cambrer per prendre nota del que volíem. Quan em va tocar a mi, li vaig dir que volia un tallat, en got de vidre, descafeïnat de màquina, curtet de cafè, amb la llet tèbia i sucre morè.  Crec que li va entrar un no sé què, em va mirar amb estranyesa i, abans que pogués dir res, en Fra Miquel li va dir, -deixa'ns el bloc de notes que nosaltres ja anirem anotant els nostres gustos. Va respirar alleujat mentre marxava i les rialles del grup omplien tot l'espai. En el moment de la foto, li passava la meva comanda a Fra Miquel (que va escriure una bona estona). ◠‿◠

Segurament podríem omplir moltes pàgines amb totes les anècdotes,  de moment vos deixo amb aquesta.

Gràcies CARME per sempre ser a prop meu, 

gràcies  a tots i a totes,  per tots els moments que m'heu regalat.

* Si cliqueu damunt les paraules escrites en groc, vos portaran als meus tresors.😉

Blackout poetry

Exposició d'Alexandra Cabrer

A la nit dels museus, Inca va celebrar la X edició d'IncArt. Des del 20 de maig al 3 de juny, es van disposar diversos espais de la ciutat per presentar a tots els artistes.

He de dir que vaig gaudir molt del conjunt, però si alguna cosa em va impactar va ser el Blackout, desconegut fins al moment per mi. També he de reconèixer que vaig tenir sentiments contraris. El primer impacte va ser de rebuig, seguidament vaig pensar que havia d'obrir la ment i finalment, en acceptar la invitació de l'artista Alexandra Cabrer per fer-ho, em va semblar molt interessant. Tots els que passàvem, teníem a la nostra disposició fulls amb textos i retoladors negres. Cadascun podia fer la seva blackout poetry (poesia apagada, o amagada diria jo). És curiós com d'un mateix text puguin sortir tantes coses diferents.

Us proposo un joc : jo poso un text i vosaltres feu el vostre blackout, que podeu enganxar als comentaris, si us ve de gust. Si ho podeu fer al Word i copiar-ho ratllat, millor.

MISSATGES NO TAN SUBTILS

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

(Tret  d’aquí : http://relatsencatala.cat/relat/quatre-contes-curts/240041)

Aquí teniu el meu, per començar:

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva

Sa lluna - El dia gris li va semblar insistentment empipador. La vida el va mirar, desaprovant la gris monotonia de la rutina.
Xavier Pujol - X guaitava una passió desfermada entre les paraules. Va mirar aquell esclat de bogeria, llegia com havia decidit viure.
Joan Gasull - Insistentment remenant la cua, esclat de bogeria sobtada. Monotonia de l'existència.
Elfreelang - Des de l'autobús guaitava un somriure pintat entre dos, va mirar de reüll amb un interrogant, la vida, desfermada, entre les paraules. Va mirar un instant, sobtada, l'existència, sense la rutina. Així era viure...ser.
Alfonso Robles - "Aquell dia gris, gairebé insultant, duia un vestit negre. Quan es va creuar amb un músic, el va mirar un instant. Li molestava que pertorbés la gris monotonia de l'existència i feia que era mort."
Francesc Pujol - El Sr. X, menut i grassonet,  duia un vestit negre i estava tranquil•lament assegut a la butaca. No semblava reivindicar res. Seguia la rutina d'una ruta prefixada; ja feia temps que era mort. 
Carme Rosanas - Se li reflectia a la cara. Un somriure enorme entre dos arbres del parc. Ell se'l va mirar de reüll  tranquil·lament assegut a la butaca. Es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". El va mirar un instant, aprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava la gris monotonia de l'existència.  Llegia, veia missatges i així era com havia decidit viure...
Consol - "Aquell gos blanc va mirar de reüll un músic ambulant. Incomodat, desaprovant qualsevol cosa que pertorbés la rutina." 
M. Roser - Aquell dia gris un somriure d'un fúcsia intens, li va semblar gairebé insultant. Un gos menut el va seguir remenant la cua; l'animaló duia un vestit negre, que li va semblar ridícul. Mentre, es va creuar amb un músic que cantava "contempla la vida"...Ficava passió entre les paraules. Va mirar un instant aquell esclat de bogeria ... Seguia una ruta prefixada, havia decidit viure!!! 
Assumpta - El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd, menut i grassonet vestit de punt blanc, mentre cantava acompanyat d'una guitarra. Ficava una passió desfermada, donant forma a un esclat de bogeria metòdicament prefixada; així era com havia decidit viure...
Montse - El Sr. X guaitava aquell dia  gris. Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra,  només el va mirar un instant. Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada.
Glòria Bosch - L'autobús pintat d'un fúcsia insultant va seguir. Ell se'l va mirar de reüll, li va resultar ridícul i empipador. Mentre ignorava la seva irritant presència només llegia missatges, decidit.
Mari Català - Destacava entre dos arbres del parc. Duia un vestit negre que li va resultar ridícul. La irritant presència, cantava "avui pots morir, contempla la vida",  Incomodat per aquell  personatge, el va mirar un instant. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència. Seguia una ruta prefixada. Ja feia temps que era mort.
McAbeu - Aquell dia rebé una carta força absurda. La va mirar sense bellugar el cap ni l'espatlla. Li va resultar ridícul aquell truc per vendre assegurances de vida. "Avui pots morir" interpretà entre les paraules. Incomodat per aquella nota, no llegí més... ja feia temps que era mort.
Novesflors - El dia gris li reflectia a la cara un somriure pintat d'un fúcsia intens. Al bell mig, aquell esclat de color gairebé insultant mentre ignorava la seva presència -avui pots morir, contempla la vida donant forma als sentiments entre paraules. El va mirar un instant, aquell esclat li molestava la gris monotonia de l'existència.

Baules de poesia.

m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd 

aquest pètal 

allò 

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell, 

aquell melic,

com la primera dent d’un infant. 

- Vicent Andrés Estellés

Gràssis, Albert! ***

Qualsevol pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i del mode correcte, això, certament, no resulta tant senzill. 

- Aristòtiol ( Ètica a Nicònam)

Gràssis, Gerònima! ***

Puntall de lluna
fendit per altres llunes.
Agut, dardeges.

- Jordi Dorca

La lluna amiga

mai no se'n va 

sempre retorna

i refà el camí.

Ens acompanya

des d'allà dalt

moments de sol

moments de dol.

- Carme Rosanas

Gràssis, Carme! ***

Saber-te en totes les aromes
que hem viscut
i que guardo
com engrunes d’estels que,
un cop,
em vagarejaren el cos.

- Miquel Àngel Vich

Gràssis, Barbollaire! ***

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades

a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol

i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat
prou per tu.
Cor seduït,
renúncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
- Gabriel Ferrater

Gràssis, Elfreelang!

Tot va començar amb un mail que vaig rebre d'en Jordi Dorca, on em convidava a seguir una cadena amb el fi de compartir poesia o, millor dit, aquelles paraules que un dia ens van "marcar" d'alguna manera. 

Aquestes són les paraules que m'han arribat fins ara. També han arribat altres mails d'amics blocaires que per motius personals no l'han poguda seguir. 

Vos ho agraeixo moltíssim a tots!

Tot va començar aquí, bé no exactament, tot va començar a cada casa, a cada raconet dels 33 participants d'una proposta llançada per na Gemma i na Sílvia.

Agraïm a totes dues tota la tasca que han fet perquè el projecte arribés a bon port.

Després de patir una miqueta, vam aconseguir que Quorum Llibres donés vida al nostre somni amb el suport de tots els mecenes amics i amigues i la boníssima col·laboració de la família Valldeperas, propietaris del Cafè Zurich.

I arribà el dia de la presentació, tots i totes molt contents i amb ganes de ser-hi. 
Així com anàvem arribant, els somriures, els bessets i les aferradetes s'anaven intercanviant ... i les paraules ... i el "tu qui ets?" ... i l'ambient s'anava carregant de màgia.

El racó ens va quedar petit, érem molts i d'altres ens acompanyaven des de la distància en el pensament i des del cor. ♥

I va començar l'acte amb les veus de l'Eduard i en Rafel (qué bonic és posar veu i cara!!). 

Gemma, M.Roser, Elfree, Helena, Cantireta, Glòria, Carme, Sa lluna, continuarem amb les lectures.









Tothom estava molt pendent de cada paraula, de cada gest. Vaig veure molta lluentor en les mirades i els somriures seguien passejant-se de cadira a cadira.

I els nervis previs? ... També van estar presents, vos puc assegurar que molt presents!! Però també he de dir que vaig tenir el suport de tots en aquesta primera lectura en públic .... gairebé ni alenava!!

Podeu veure que ens ho passarem de conya, blocaires, acompanyants, representants de Quorum i del Zurich.

Quan vam acabar, vam brindar amb una copeta de cava, obsequi de la casa i seguirem xerrant una bona estona més.

Ens acomiadàrem amb més petons i abraçades, promeses i plans per una propera trobada.

Per acabar la nit, vaig fer una passejada amb na Glòria i vam acabar sopant juntes... 

I sa lluna on és??

En aquesta magnífica foto den Miquel Àngel m'hi podeu trobar 

O aquí, on Fra Miquel em va retratar llegint☻

HaPPY DaY

Tot va començar als comentaris de Roda el món i torna al bloc, mig en broma vam anar deixant idees per a una possible trobada real. Que si Mallorca, que si Barcelona i, al final, na Carme va agafar es bou per ses banyes i va començar a donar-li forma.

Quan va sortir es post "Veure'ns les cares" vaig començar a pensar en es detall que volia per a tots es que assistissin a s'esdeveniment i totduna vaig pensar que n'Assumpta era sa solució. Com en altres ocasions, entre totes dues vam triar tots es components des regal. Per diferents motius gairebé no arribà a temps, però s'Univers sencer es va confabular perquè tot sortís rodó. Estava a punt ja de començar es que havia de convertir-se en un dia inoblidable. Tot un ventall de sentiments al nostre abast!

A les 

D

O

T

Z

E 

hora prevista, mos vam trobar al Portal de l'Àngel, on posàrem cara als nostres blocs amb una forta abraçada i un munt de somriures de benvinguda. Després de ses presentacions vam començar la ruta. Primera parada Santa Anna (amb casori inclòs), on vam anar llegint es mots que havíem triat per a cadascun-a.

Llavors seguírem passejant pel barri gòtic entre somriures i confidències i més paraules

I seguírem i seguírem ... fins que va ser hora de posar miques a sa panxa

Foto de na Carme

Al restaurant ens esperaven n'Assumpta i en Josep Lluís. Vam tornar bojos als cambrers perquè mos col·loquessin ses taules per tal que tots mos veiéssim ses cares. Es dinar va ser fantàstic i sa tertúlia meravellosa. Just a s'hora des cafè va aparèixer na Rits, com mos havia promès. Acabàrem es joc començat als jardins de Santa Anna, "vam pagar religiosament" i tornàrem cap es punt de partida. Alguns es van acomiadar amb més aferradetes i més somriures i ets altres quedàrem per a prendre un altre cafè al Zurich

També vos vull mostrar es regalets que vaig rebre i es llibres que vaig adquirir des nostros estimats escriptors i poetes :   Marta, Jordi, Rafel i Alfons 

 Gràssis, 
 Miquel Àngel!!

NiNS, NiNES, un plaer haver compartit amb tots voltros!!

I això és tot, de moment, perquè molt aviat tenim una cita. 

Una cita que mos ha il·lusionat en aquests mesos d'espera : 

La presentació des nostro llibre ja és aquí, ben aviat!!  ﾂ

Foto  de  l' Alfons