iNTiMiTAT

La gent pensa que la intimitat 

té a veure amb el sexe.

Però té a veure amb la veritat.

Quan t'adones de que li pots 

explicar la teva veritat a algú,

quan pots mostrar-te a algú,

quan et despulles davant d'algú

i la seva resposta és

«amb mi estàs fora de perill».

Això és intimitat.

- Taylor Jenkins Reid - 

(Traducció pròpia)

DE BONA GANA

De bona gana tornaria enrere

i aniria a Mallorca a recollir el «Blau d'Or»,

ara que fa uns captards melangiosos

i encara els bàrbars són a casa seva.

Passejaria vora mar, a l'hora

en que les noies tenen la pell tendra,

i escriuria sonets damunt les taules

de marbre dels cafès, si encara en queden.

Darrerament, aquest ponent tan tebi

m'ha estovat les arrels. Poseu-me falques

i cintes a les mans, amb cascavells:

que em senti viure, almenys, que em senti viure.

Tal vegada quan baixi la marea

podré collir petxines per les roques

i caragols amb tot el mar a dintre.

Ara no puc, m'habita un bou enorme

i visc a trenc de solc del matí al vespre

consirós com un bou, com un bou tendre.

- Miquel Martí i Pol _

De vegades et quedes muda, 

no saps com dir el teu sentir i 

cerques, entre les paraules dels grans, 

tot allò que et fa trontollar, ho trobes i 

certa pau et conhorta . . .

PETONS

Hi ha petons que pronuncien per si sols 

la sentència d'amor condemnatòria.

Hi ha petons que es donen amb la mirada,

hi ha petons que es donen amb la memòria. 

 

Hi ha petons silenciosos, petons nobles,

hi ha petons enigmàtics, sincers,

hi ha petons que es donen només les ànimes,

hi ha petons per prohibits, veritables.

Hi ha petons que calcinen i que fereixen.

Hi ha petons que arrabassen els sentits.

Hi ha petons misteriosos que han deixat

mil somnis errants i perduts.

Hi ha petons problemàtics que enclouen

una clau que ningú ha desxifrat.

Hi ha petons que engendren la tragèdia,

quantes roses en fermall han desfullat.

Hi ha petons perfumats, petons tebis

que bateguen en íntims anhels.

Hi ha petons que en els llavis deixen empremtes

com un camp de sol entre dos gels.

Hi ha petons que semblen lliris

per sublims, ingenus i per purs.

Hi ha petons traïdors i covards,

hi ha petons maleïts i perjurs.

Judes fa un petó a Jesús i deixa impresa

a la cara de Déu, la traïció;

mentre, la Magdalena amb els seus petons,

fortifica piadosa la seva agonia.

Des de llavors en els petons batega

l'amor, la traïció i els dolors.

En els casaments humans s'assemblen

a la brisa que juga amb les flors.

Hi ha petons que produeixen deliris

d'amorosa passió ardent i boja,

tu els coneixes bé, són petons meus,

inventats per mi, per a la teva boca.

Petons de flama que en rastre imprès

porten els solcs d'un amor vetat.

Petons de tempesta, salvatges petons

que només els nostres llavis han provat.

Te'n recordes del primer...? indefinible;

cobrí la teva cara de lívids rubors

i en els espasmes d'emoció terrible,

omplint-se de llàgrimes els teus ulls.

Recordes que una tarda en boig excés

et vaig veure gelós imaginant greuges,

et vaig suspendre als meus braços... vibrà un petó,

i què vas veure després...?  Sang als meus llavis.

Jo et vaig ensenyar a besar: els petons freds

són de impassible cor de roca.

Jo et vaig ensenyar a besar amb petons meus,

inventats per mi, per a la teva boca. 

 

-Gabriela Mistral- 

[Traducció pròpia]

PREGUNTAR MASSA

Vull que em parlis sobre totes les persones de qui t'has enamorat. 

Digues-me per què les vas estimar, i per què elles et van estimar?.

Explica'm sobre un dia a la teva vida que vas pensar que no superaries.

Digues-me què significa per tu la paraula “llar”?

I descriu-me la teva habitació de quan tenies 8 anys, d'una manera que pugui endevinar el nom de la teva mare.

Veuràs, vull saber la primera vegada que vas sentir el pes de l'odi, i si aquell dia encara ressona a través dels teus ossos?

Prefereixes xipollejar a la pluja o fer boles de neu?

I si fossis a fabricar un ninot de neu, trencaries dues branques de l'arbre per fabricar braços al teu ninot?

O deixaries el teu ninot de neu manc per no veure l'arbre sense braços? 

I si ho fessis, t'adonaries que l'arbre plora per tu des que sap que el teu ninot de neu no té braços per abraçar-te cada vegada que el beses a la galta?

Beses als teus amics a la galta?

Dorms al seu costat quan estan tristos, encara que això enfadi a la teva estimada?

Penses que l'enuig és una emoció sincera, o només la resposta tímida d'un cor fràgil en un intent d'allunyar el dolor?

Vull saber què penses sobre el teu nom?.

I si mai et despertes a la nit i imagines l'alegria de la teva mare en pronunciar-ho per primera vegada.

Vull que m'expliquis totes les maneres en què has estat desagradable.

Totes les formes en que has estat cruel.

Explica-m'ho!  -sabent que sovint m'imagino Gandhi amb deu anys, maltractant els seus companys d'escola-.

Si caminessis per una planta química, on el fum es filtra cap a l'exterior i omple el cel amb foscos, negres núvols, cridaries “verí” realment fort, o xiuxiuejaries, “aquest núvol sembla un peix, aquell una fada”?

Creus que la Maria era realment verge?

I que Moisès realment va dividir el mar?

I si no creus en els miracles, com m'explicaries el miracle de la meva vida?

Vull saber si creus en algun déu, o en diversos déus. O millor encara, quins déus creuen en tu.

I totes les vegades que t'has agenollat ​​sobre el temple de la teva persona, les teves pregàries han esdevingut realitat?

I per contra, no et vas sentir rebutjat? I… rebutjat per qui?

Vull saber què veus al mirall un dia que et sentis bé.

Vull saber què veus al mirall un dia que et sentis malament.

Vull conèixer la primera persona que et va ensenyar que la teva bellesa mai no podria quedar reflectida en una bruta copa de vidre.

I si mai aconseguissis una gran cultura, recordaries com somriure?

Alguna vegada has estat una cançó?

Pensaries pitjor de mi si et digués que he viscut tota la meva vida fora de to, i no sóc tan intel·ligent com la meva poesia? Acabo plagiant els pensaments de la gent al meu voltant que ha après la saviesa del silenci.

Creus que el formigó perpetua la violència?

I si no, vull que em diguis d'un prat on el meu monopatí s'enlairaria.

Vull saber més que el que fas per guanyar-te la vida.

Vull saber quina part de la teva vida gastes només per donar.

I si t'estimes prou per permetre't rebre, també, algunes vegades.

Vull saber si mai sagnes a través de les ferides d'altra gent?.

I si somies, de vegades, que la vida és només un globus que pots fer explotar cada cop que ho desitgis  -però és una cosa que mai faries perquè no vols que mai deixi de seguir-.

Si un arbre caigués al bosc, i fossis l'únic a sentir-lo, si la seva caiguda a terra no fes cap so, dubtaries de la certesa de la teva pròpia existència, o prendries el sol a la felicitat del teu no res?

I finalment, deixa'm preguntar-te això:

Si tu i jo donéssim un passeig, i no parléssim en tot el camí, creus que ens besaríem eventualment?

No, espera. Això és preguntar massa  -després de tot, és només la nostra primera cita-.

— Andrea Gibson — (traducció pròpia)

LA PELL

La pell, de no fregar-la amb la pell,

es va esquerdant.

Els llavis, de no tocar-los amb els llavis,

es van assecant.

Els ulls, de no creuar-los amb els ulls,

es van tancant.

El cos, de no sentir-lo amb el cos,

es va oblidant.

L'ànima, de no lliurar-la amb l'ànima,

es va morint.

Bertolt Brecht

Baules de poesia.

m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd 

aquest pètal 

allò 

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell, 

aquell melic,

com la primera dent d’un infant. 

- Vicent Andrés Estellés

Gràssis, Albert! ***

Qualsevol pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i del mode correcte, això, certament, no resulta tant senzill. 

- Aristòtiol ( Ètica a Nicònam)

Gràssis, Gerònima! ***

Puntall de lluna
fendit per altres llunes.
Agut, dardeges.

- Jordi Dorca

La lluna amiga

mai no se'n va 

sempre retorna

i refà el camí.

Ens acompanya

des d'allà dalt

moments de sol

moments de dol.

- Carme Rosanas

Gràssis, Carme! ***

Saber-te en totes les aromes
que hem viscut
i que guardo
com engrunes d’estels que,
un cop,
em vagarejaren el cos.

- Miquel Àngel Vich

Gràssis, Barbollaire! ***

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades

a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol

i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat
prou per tu.
Cor seduït,
renúncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
- Gabriel Ferrater

Gràssis, Elfreelang!

Tot va començar amb un mail que vaig rebre d'en Jordi Dorca, on em convidava a seguir una cadena amb el fi de compartir poesia o, millor dit, aquelles paraules que un dia ens van "marcar" d'alguna manera. 

Aquestes són les paraules que m'han arribat fins ara. També han arribat altres mails d'amics blocaires que per motius personals no l'han poguda seguir. 

Vos ho agraeixo moltíssim a tots!

Homenatge blocaire a l'OLGA XIRINACS.

Amb aquests poemes que formen el Calendari de l'any de l'Olga, m'uneixo a l'homenatge que li fem des de casa, desitjant-li un any ple d'harmonia i pau. 

CALENDARI DE L’ANY  (16)

Follet de gener

groc de llessamí,

el sol et pregunta

si vols venir amb mi.

Carícia mimosa,

núvol de febrer,

de tan lluminosa

ets somni lleuger.

Buf del vent de març

porta un núvol fosc

amb pluja abundosa

i un llamp tremolós.

Abril, gota d’aigua

que d’una en fas mil,

els ulls veuen perles

i el sol va per dins.

Maig de l’aigua en raig, 

omple-me’n els ulls, 

que de tant plorar, 

ara els trobo buits. 

Juny de blat, cap altre 

toca l’infinit 

dels camps del Vallès 

quan hi cau la nit. 

Juliol cargola fulles 

al voltant dels albercocs, 

resina dels ametllers 

regalima a poc a poc.

Agost, llum torrada,

cap a la muntanya

creix una tempesta

de neu regalada.

Colors de setembre,

robins de magrana,

el raïm que esclata,

crec- crec d’avellanes.

L’octubre s’acosta

amb colors de mel,

s’amaga a la costa

i una barca el pren.

Novembre té capa

de núvols ponents: 

tots els mesos dormen

sota el cel rogent.

I arriba desembre

que s’encén el crit

de Nadal que esclata

al pic de la nit.

Olga Xirinacs-16

Dia de la POESiA CATALANA a Internet

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada 

com l'au dels temporals.

~ Miquel Costa i Llobera  (1854-1922) ~

NO ET RENDEiXiS

El meu petit homenatge 

a tots els músics rondaires 

i a totes les persones que, 

tot i tenint-ho molt difícil, 

no es rendeixen mai.

LES PEDRES

Les pedres, ah!, les pedres tenen un secret

dolor que es mostra com en carns vives

quan en el seu egoisme dolgut i discret

sembla que no fan de la vida cas

i davant el temps s'alcen sordament esquives,

com si volguessin impedir-li el pas.

Resignadament mudes davant el vent

i l'aigua, no coven altre pensament

que el de ser rebels a la seva pròpia sort

i patir altives el seu destí cec,

més enllà de l'aigua, del vent i del foc,

sense ànsies, sense forces, sense vida, sense mort.

És un prometéic  suplici sense nom,

més que el de ser bèstia o arbre, es diria

que són anteriors moments de l'home

i que pateixen una venjativa norma

- Preses en si mateixes -, potser perquè un dia

robaren al caos el do de les formes.

Amb la vana ostentació d'un símbol seriós

- Quan el vague rostre de la lluna treu el cap -,

se les veu esbrinant coses del Misteri,

i obren, davant el vent que audaç les colpeja,

les seves desesperades boques sense idioma,

o erigeixen la seva absurda testa sense idea.

-Alfonso Cortés-