En el poble de Felanitx, en Colau s'asseia a recordar històries antigues, aquelles que el seu avi havia encunyat en una llengua cada cop més morta. Mentre els núvols assotaven el cel, les seves paraules es traduïen en records viscuts entre els hereus del llegat. En un episodi etern, entre ombres i llums, un ressò existent ressonava: "El mort no mor del tot". Els hereus, aquells que sabien que allò que s'oblida no viu, trobaven consol en les històries traduïdes pel temps.
Un fet sempre el feia somriure: quan tots el nens jugaven a dir paraules, eren una gresca de sons divertits i cada vegada que un deia alguna cosa, calia traduir-ho al mallorquí, perquè els adults ho entenguessin. Existia també una taronja carbassa, símbol de renovació, que a la seva escorça s'amagava l'essència del que va ser i del que serà.
En explicar-ho, l'avi somreia, sabent que encara que molts no comprenien les arrels de la seva història, aquesta perduraria, florint a les ments dels que encara desitjaven escoltar. Així, a cada batec, la vida tornava a començar...
* Proposta de Jean Jeating, publicat a River
Quina bonica història! Que no se'ns oblidin ni les històries antigues ni la llengua amb la que s'expliquen.
ResponEliminaSort en tenim, tots plegats, de tot allò que ens han explicat els nostres pares i avis.
La nostra generació (en general, vull dir, en particular cadascú ha fet el que li ha semblat) hem explicat poc, hem transmés molt a mínims les arrels, ens hem equivocat, potser encara hi som una mica a temps.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies!
EliminaLa veritat és que depèn d'on, a les grans ciutats s'han perdut les arrels i la llengua, la transmissió d'històries per part dels avis s'està quedant en un no-res. Als pobles encara es conserven les tradicions, això sí, juntament amb les vingudes d'altres indrets, que fan més mal que bé... Algunes sembla que tenen acceptació entre les noves generacions, tot i que ja no són com les de sempre, de tota la vida...
Fem i farem el que puguem per conservar-les.
Aferradetes, nina.
Bonica i entranyable història la d'aquest avi de Felanitx.
ResponEliminaLa foto, magnífica.
Aferradetes Paula
Estaria content de llegir les teves paraules.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Pues no lo dejéis estar o terminareis como aquí que el castellano termino engullendo la lengua por completo.
ResponEliminaSalud.
Cada uno hace lo que buenamente puede, aunque las guerras políticas no hacen más que enturbiar el deseo de que cada uno hable su lengua materna i con ello proteger sus raíces...
EliminaBesos
It beautifully captures how language, memory, and storytelling keep the soul of a people alive across generations
ResponEliminaAixí hauria de ser sempre.
EliminaSalutacions, James.
Un gran retrato con una luz genial y una expresión muy bien capturada en el mejor momento.
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
I like to see the languages and stories passed on. Too often, it's lost and it's sad.
ResponEliminaLes històries, la llengua, l'essència d'un poble ha d'estar per damunt de tot...
EliminaBon dissabte, Mimi.
Ja ho va dir en Raimon: "Qui perd els orígens, per la identitat". Tenen un gran valor aquestes històries explicades d'avis a nets, perquè no són només simples contes més o menys entretinguts, sinó que transmeten allò que som com a poble (la nostra història, la nostra llengua...) de generació en generació.
ResponEliminaEstà molt bé que l'avi del teu conte ensenyi a la mainada aquestes paraules que s'han de traduir al mallorquí perquè els adults les entenguin. Així les aprenen petits i grans, i potser (amb una mica de sort) no s'acabaran perdent del tot. I, encara amb més sort, quan algun d'aquests nens ja tingui nets també els hi transmetrà. Tant de bo!
Un conte molt maco. Abraçades!!
Què important és la paraula!
EliminaTots estimem la nostra llengua, la nostra cultura i qui no ho ignora és pot sentir molt afortunat de sentir-se que és just d'allà d'on va néixer. I només es pot transmetre de pares a fills, és la font més directa per conèixer la nostra identitat, qui som i com som com a poble.
Sembla un conte, encara que tingui molt de real. ;-)
Aferradetes, Mac!
Llengua, tradicions, arrels... tot està en perill.
ResponEliminaA tall d'exemple avui gairebé tothom celebra Halloween!!!
Aviat celebrarem Acció de Gràcies...
Una vergonya tot plegat.
Petons.
Crec que, en aquest sentit, hi ha gent massa generosa. :-(
EliminaNomés celebro les festes nostres, les de la meva terrona.
Petonets, Xavi.
Igual que el Mc Cabeu, m'agrada fer menció dels clàssics, en aquest cas en Raimon: "Qui perd els orígens, per la identitat". És una frase (i una cançó) que sempre tinc present.
ResponEliminaI tant! És una frase per no oblidar-la en cap moment.
EliminaAferradetes, Xavier.
Tens una gran facilitat en crear relats enlluarnadors.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
Anem a mal borràs, sa lluna, amb la llengua, amb les arrels, amb tot allò que forma part de la nostra identitat. Jo recordo quan a Catalunya es va començar a retolar en català. Sense adonar-nos-en, tots els rètols ho eren. Avui he escoltat al TN que a Barcelona hi ha molts llocs que tots els rètols són en castellà o en anglès. I diuen els ajuntaments que no tenen mitjans per controlar-ho. Mitjans... Aquesta és l'excusa de moda, que no dubto que tinguin part de raó. Però em sembla que també és manca de voluntat, ves! No entenc com hem arribat on som, de veritat.
ResponEliminaApa, aferradetes i continuem sembrant com puguem!
És cert, de vegades no sé on sóc, fins i tot ens segresten pobles sencers, aviat serem estranys a casa nostra... I per excuses, n'hi ha de tots colors...
EliminaContinuem sembrant!
Aferradetes, nina.
Un text preciós que posa en valor l'art de contar i transmetre històries, de fer perdurar les arrels, de mantenir viva la llengua. Tant de bo que tot això no es perdi, que hi hagi molts avis com aquest de Felanitx, i que la vida bategui amb cada història.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Moltes gràcies!
EliminaTant de bo que no es perdi, tot i que no està del tot en les nostres mans...
Aferradetes, preciosa.
Tinc la sensació que això d'escoltar velles històries i records d'algú més gran a la família es va perdent paulatinament. El jovent no està per a històries. Massa ocupats amb els mòbils.
ResponEliminaLa manca d'interès per part del joves és un tema que em preocupa moltíssim, per moltes històries que vulguem explicar si no ens volen escoltar, no hi ha res a fer...
EliminaBon vespre, Xavi.
Wouldn't I know you are from Mallorca I'd be sure you are a seannachie. ;-)
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Hi ha bons contadors d'històries a Mallorca. ;-)
EliminaAferradetes, Sean.
Yes, interestingly enough, you often find good storytellers on islands. I'm thinking of the Faroe Islands, Iceland, Ireland, and... ;-) ...Mallorca.
EliminaAnd as I earlier forgot to mention: A lovely photo of your Dad.
Aferradetes, Paula.
Segur que és degut a l'aïllament. :-)))
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Sean.
La tradició oral es va perdent, no tenim temps per escoltar velles històries d'avís, és més divertit els vídeos del TikTok.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Bona castanyada!
"Batalletes" les anomenen...
EliminaBona castanyada!
Petonets, Alfred.
El nostre Pare nascut a Felanitx, un forner de potada....una persona bona i molt feinera, com estaría de content, si pogués veure com el recordam. Paula bon retrat.
ResponEliminaNomés allò que no s'oblida es manté viu.
EliminaEn Colau, el nostre pare, era un home bo.
Moltes gràcies, germana!
Petonets. ;-)
Hermoses paraules. L'únic que mos durem quan arribi l'hora seran els records que també quedaran. Un record habita a dos indrets
ResponEliminaFins i tot els records queden aquí, però mentre puguem tenir-ne, podem gaudir-ne.
EliminaBon vespre, Tomeu.
Tinc un amic filòleg que es dedica a recollir paraules en desús entre persones que encara les parlen.
EliminaBona feina la que fa el tu amic,
EliminaEn tinc unes quantes que potser no tingui.
Xicra (tassa petita emprada especialment per a prendre xocolata desfeta).
Xibiu (lloc on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins).
Xubec (quan t'entren ganes de fer una becaina).
Ni més ni pus (ni més ni menys).
Pus! (mai més!).
A cobro (lloc on se salva, es guarda o s'assegura una cosa).
I així podría seguir una bona estona. ;-)
Aferradetes, nina.
Pena da ver como se va perdiendo la tradición de escuchar historias, lo hablado parece no interesar y sí otras formas de comunicarse, más entre los jóvenes.
ResponEliminaLa gorra llegó con una grata sorpresa, ya la contaré 😊
Buen noviembre Paula.
Un abrazo.
Los móviles nos quitan tiempo para comunicarnos, aunque parezca una paradoja es así.
EliminaEsperaremos esa gran sorpresa que te trajo tu gorra.;-)😉
Feliz mes, Laura.
Aferradetes!
Qué hermoso viaje, Paula.
ResponEliminaTu relato tiene esa manera tan suya de suspender el tiempo, de traer a la mesa lo que fue y lo que late todavía en quienes recuerdan. Ese pueblo, esas voces que sobreviven en la lengua de los abuelos, parecen resonar también en la mirada del retratado.
Porque sí, lo que se olvida deja de vivir... pero tú lo has vestido de palabras para que aún respire entre líneas.
Gracias por este trocito de memoria hecha luz y sombra.
Una petó, Paula
Van quedando menos, desgraciadamente. Pienso que si seguimos así, en unas generaciones más, todos mudos y sin recuerdos... ¡y qué importante es no olvidar!...
Elimina¡Muchas gracias por tu lectura!
Petonets, Gumer.
Preciosa publicación, Paula.
ResponEliminaYa todo te lo han dicho. Me encanta el comentario anterior (de Gumer).
Un fuerte abrazo.
¡Muchas gracias!
EliminaMe apunto a tu elección por el comentario de Gumer. ;-)
Besos, Sara.
Deberían los niños y jóvenes de hoy en día escuchar con atención a los abuelos, como lo hacíamos nosotros en aquellos tiempos cuando nos contaban las batallitas. Y cuánto respeto los teníamos. Se están perdiendo los valores, y también el detener el tiempo para poder escuchar más, porque están demasiado ocupados con las maquinitas que les pierden la noción del tiempo.
ResponEliminaMe ha gustado mucho la historia que has relatado, Paula.
Que tengas un feliz mes de noviembre.
Besos.
Como bien dices, antes escuchábamos con atención todo lo que nos contaban nuestros abuelos... mejor dicho, todo lo que contaban nuestros mayores con mucho respeto... Ahora ni se escuchan entre ellos.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos y feliz mes, María.
Que "allò que s'oblida no viu", és tan evident com que sovint ho oblidem.
ResponEliminaDe fet hi ha moltes coses importants que s'obliden i per això es van repetint en el temps, com les guerres... Però aquest oblit parla més de les persones o de les arrels que mai s'haurien d'oblidar.
EliminaAferradetes, nina.