Perdura encara,
un tímid somriure als llavis.
La veu menuda,
amable, lleugera.
Als ulls una mirada trista
del que et toca viure ara.
La roba, eixugada al vent,
posada com a mortalla.
I no goses dir que sents
a qui et mira amb desig.
[Novembre ~ 2025]
Sentido poema, Paula.
ResponEliminaAbrazos, amiga de Inca.
Moltíssimes gràcies, Ernest!
EliminaAferradetes.
..." quién tuvo, retuvo !", diu la cita : )
ResponEliminaBon diumenge, salluna !!.
Això diuen... encara que la bellesa hi és sempre que la vulguis veure. ;-)
EliminaBon diumenge, Artur!
Bello!!!
ResponEliminaBesos
Gràcies, Toni!
EliminaPetons,
Un retrato realmente exquisito.
ResponEliminaAbrazo
¡Muchas gracias!
EliminaAferradetes, Luis.
Una mirada amb molta vida interior, la del poema que en saps extreure.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaAferradetes.
Boniques paraules, nostalgia, reflexió d'un passat,...
ResponEliminapodi-.
...o no tan passat...
EliminaAferradetes, Carles.
Un poema entranyable i colpidor... marca de la casa.
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
Bonic poema, i bonica persona.
ResponEliminaGràcies per la part que em toca! ;-)
EliminaBon vespre, Xavi.
Quan els sentiments es remouen és quan surten els millors poemes. D’admirable exquisidesa.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Agraïda amb les teves paraules, Joan.
EliminaAferradetes!!
La noia ens mira als ulls.
ResponEliminaBona fotografia i bon poema.
I, ja posats, també és bona la cançó amb què acompanyes aquest post.
No sóc gaire seguidor de la Rosalia. Després d'escoltar aquest preciós fado, d'ara endavant l'escoltaré amb més bones oïdes.
Moltes gràcies!
EliminaEl darrer àlbum m'ha sorprès gratament, com sempre no totes les cançons, però n'hi ha de molt bones.
Aferradetes, Xavier.
Un retrat perfecte i un poema commovedor que supera la lletra de Rosalia.
ResponEliminaPetonets, estimada. ;-)
Moltes gràcies! tot i que no crec que la superi. ;-)
EliminaKisses, dear!
Una fotografia preciosa i colpidora. I un poema amb molt de sentiment i més colpidor, encara.
ResponEliminaAferradetes, poetessa!
Moltes gràcies, Carme!
EliminaAixò de poetessa em queda una mica gran.
Aferradetes, preciosa.
A portrait of sorrow wrapped in dignity and restraint
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaSalutacions, James.
There's a beautiful sadness here, in the poem and the photo.
ResponEliminaCierto, se respira de ese modo.
EliminaBona nit, Mimi!
Toda la composición hermosa y muy original.
ResponEliminaAbrazos.
¡Muchas gracias!
EliminaEspero que el traductor ya funcione.
Besos, Sara.
Els anys passen i se'n van.
ResponEliminaEls sentiments, no.
Petons.
Hi ha sentiments que es queden ben arrelats.
EliminaPetonets, Xavi.
Un poemet deliciós!
ResponEliminaI la cançó, 3/4!
Petonets, sa lluna!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAra no sé si la cançó t'ha agradat tant com el poema o menys. ;-)
Petonets, Alfred!
Sa Lluneta, un poema molt intens, amb una mescla molt equilibrada d'enyorança, melangia, tristor, i una mica de desencant.
ResponEliminaCrec que tots d'alguna manera, i en algú instant ens hem sentim una mica identificats, el temps quan passa, deixa aquesta pàtina que tan bé has aconseguit descriure.
No sé, si m'he allunyat de l'esperit d'aquesta publicació, tant sòl, he expressat, allò que m'ha suggerit.
Sa Lluneta, com sempre, fent-nos pensar.
Una forta abraçada.
Quan et vas fent gran, el desencant és el que trobes en gairebé tot...
EliminaI no, no t'has fet molt lluny del que volia dir.
Moltes gràcies!
Una aferradeta de tornada, Jota.
Emocionante la fotografía y el breve poema, una joya
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchísimas gracias!
EliminaUn abrazo, Stella.
Guau, que pedazo de retrato... Has captado el alma de la chica... Impresionante... Y bellisimo y muy profundo el poema.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
¡Muchas gracias!
Elimina¿Estás seguro que era su alma?...
Aferradetes, amic.
Un retrat que has sabut captar molt bé, amb la càmera i després amb les paraules plenes de sentiments. Malgrat la tristesa d'ara, hi ha trets que sempre perduren, com el somriure tímid als llavis i la veu menuda i lleugera.
ResponEliminaI com ha comentat en Xavier més amunt, a mi també m'ha sorprès la cançó de la Rosalía. No en soc fan, però aquesta peça i la veu que té m'han arribat.
Aferradetes, nina.
Moltes gràcies!
EliminaLa tristesa pot anar i venir, però aquests trets que dius sempre han estat amb mi. ;-)
Doncs en aquest mateix àlbum hi ha una cançó en alemany titulada "Berghain" on mostra la seva magnífica veu.
Aferradetes, preciosa.
La fotografia és una obra d'art. Diu tant. És expressiva i commou.
ResponEliminaI les paraules amb que l'acompanyes son d'una dolcesa i sentiment que fan tremolar els dins.
(Com tornis a dir que les meves et fan enveja...)
Una abraçada enorme, Paula.
Moltes gràcies!
EliminaDes de que et conec sempre t'ho he dit i és així, els teus poemes (tots) són magnífics, per això lo de l'enveja... enveja sana, perquè no saps com m'agradaria saber escriure la meitat de bé de com ho fas tu...
Aferradetes dolces, Miquel Àngel.
Bravíssimo
ResponEliminaLindo.
Adorei vir aqui hoje.
Bjins
CatiahôAlc.
Moltes gràcies!
EliminaUn plaer tenir-te aquí.
Aferradetes, Catiahô.
Impresionante esa mirada. Fotaza bien acompañada con mucho sentimiento.
ResponEliminaBuena noche Paula. Gracias.
Un abrazo.
¡Muchas gracias a ti, Laura!
EliminaFeliz miércoles.
Aferradetes!
Y es que la mirada habla por sí sola, Paula y con esa leve sonrisa, no la veo muy contenta. Parece que la fotografía habla. Y tus versos así lo expresan. Me ha encantado.
ResponEliminaBesos.
Cierto, no se la ve muy contenta, aunque hay personas que tienen ese gesto en su cara y no por ello están enfadadas. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, María.