Asseguda a la taula d'un restaurant bulliciós, explorava amb delicadesa la seva bossa, buscant potser un record que la connectés amb el seu passat. Els comentaris i anècdotes dels comensals arribaven com murmuris llunyans. Ella responia amb un somriure subtil o arquejant una cella, mostrant així la seva connexió amb el moment present, participant sense paraules. Cada riure i xiuxiueig era un retall de la seva història entrellaçada amb la vida dels seus éssers estimats. La seva mirada, serena i nostàlgica, anava creixent amb el vaivé de les converses. Les hores passaven lentes, l'atmosfera s'impregnava de calidesa i complicitat familiar, encara que sabés que aquests moments cada vegada serien més escassos... Al final, després de gaudir d'aquell dinar, arribà l'hora dels comiats, emportant-se amb ella un raig de llum a la memòria, un adéu silenciós però ple d'amor...
Meravellosament empàtic observat!!!
ResponEliminaI quina alegria per a les meves orelles tornar a sentir la veu de la Mariza.. ;-)
Aferradetes, Paula.
Moltes gràcies!
EliminaTé una veu molt agradable.
Aferradetes, Sean.
No és gens fàcl gaudir del temps present i de la companyia i mantenir-se amb els propis setiments i la nostàlgia interior. M'has fet pensar, també que aquesta expressió "aquests moments serien cada vegada més escassos" diu moltes coses i fins i tot suggereix allò que diem, que normalment no sabemmai quan fem una cosa, que aquella vegada serà l'última. Quasi mai no ho sabem d'avançada.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
Crec que com més grans ens fem, més instants d'aquests ens acompanyen.
EliminaVaig ser molt conscient d'aquestes paraules, després de patir l'ictus. De llavors ençà, les tinc molt presents.
Aferradetes, nina!
Intensa reflexió, sobre el que representa la persona estimada, que es va desconnectant del grup familiar, encara que tingui alguna espurna de coneixement.
ResponEliminaMolt bo i trist, és clar.
Petonets, sa lluna!
Arriba a una edat on quedem molt desconnectats de tots els grups, fins i tot els familiars i tampoc és necessari que ja no tinguem coneixement, pot passar per molts factors i no físics o mentals precisament.
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Alfred.
Magnifica foto con una historia preciosa detrás. Me gusta cómo te acercaste para tomar la foto de lo que estaba sucediendo. Un encuadre formidable.
ResponEliminaAbrazo
¡Muchas gracias!
EliminaLa verdad es que estaba al final de esa mesa, aunque el zoom hace milagros. ;-)
Aferradetes, Luis.
Being with family is to be cherished. As the years go by, especially if memory fades, you have to make the best of the moments.
ResponEliminaPrecisament perquè queda poc temps, s'han de gaudir al màxim.
EliminaPetonets!
Tus palabras producen, al menos en mi caso, una gran sensación de tristeza... El paso del tiempo tiene siempre feroces resultados... Menos mal que sigue rodeada de amor.
ResponEliminaUn abrazo, amiga.
No era esa mi intención, más bien como observadora de esos instantes, no vi tristeza ni en ella, ni en los acompañantes. Era una celebración de vida.
EliminaAferradetes, amic.
Un relat breu però ple de sentiment. La manera com la protagonista s’endinsa en els records, conscient del pas del temps, però alhora també del present que continua bategant al seu voltant, és preciosa. Has sabut captar aquesta sensació d’una manera molt autèntica, transmetent una nostàlgia serena que arriba molt endins. M’ha encantat.
ResponEliminaAbraçades!
Potser l'escena tingui una mena de truc, jo també era en aquesta reunió, per tant no és cap desconeguda per a mi. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac!
Deu ser molt dur... no vull viure-ho.
ResponEliminaPetons.
Si tens amb qui compartir un dinar, una sortida o qualsevol cosa no és més dur que saber que passen els anys, per a ella com per a tothom. Lo fotut és quan no tens a ningú...
EliminaPetonets, Xavi.
Cálida y entrañable reunión familiar!
ResponEliminaAbrazos, Paula.
Muy cálida, ¡así fue! ;-)
EliminaAferradetes, Ernest.
Moltbone semblanza. Una forte aferrada estimada rosa🥰🥰
ResponEliminaNo sé qui ets, tot i que puc tenir-ne una idea, més que res per lo de rossa. ;-)
EliminaPetonets!
Una meravellosa història il·lustrada amb una magnífica foto.
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
La verdad es que no soy muy sociable en cuanto a estas reuniones, debe ser el presunto autista que llevo dentro, me cuesta aunque al final acabo entrando.
ResponEliminaVeo que no soy el unico que se dedica a observar en ciertos eventos o casos.
Beso.
No creo que sea problema de autismo, más bien que no te gustan esas reuniones y que te gusta más andar solo. ;-)
EliminaBeso
S'aferren als objectes quotidians, troben una certa seguretat en ells.
ResponEliminapodi-.
No tan sols la gent gran, a partir de certa edat també ho fem.
EliminaAferradetes, Carles.
Desconnectar dels que ens envolten perquè ens falla la memòria és una de les coses més tristes de l'existència.
ResponEliminaTens raó que és de lo pitjor que ens pot passar, però no és el cas.
EliminaBon vespre, Xavi.
Her quiet presence at the table seemed to hold the room together, turning fleeting conversations into lasting memories etched softly in the heart.
ResponEliminaPresència silenciosa però molt present a la taula.
EliminaSalutacions, James.
Com sempre, una bonica història d'uns sentiments tan humans! Esplèndida fotografia.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Molt agraïda per les teves paraules, Joan.
EliminaAferradetes!!
Aquest text m’ha transmès molta tendresa i nostàlgia. M’ha agradat com descriu amb delicadesa un moment familiar ple de silencis que parlen, de mirades que guarden records i de gestos petits però molt significatius. Tot plegat deixa una sensació dolça i alhora trista, com si el temps compartit fos cada vegada més valuós i fugisser. Una abrazadeta
ResponEliminaEl temps passa de pressa i no és a les nostres mans, per això s'han de valorar moltíssim aquestes reunions... més ben dit, cada minut que passem aquí...
EliminaAferradetes, Núria.
En la última etapa casi todos somos "islas"
ResponEliminaBesos, Paula.
Incluso en etapas anteriores nos podemos sentir "islas".
EliminaBesos, Sara.
Yo siempre he sido una isla. Me cuesta mucho esfuerzo caber en la mayoría de círculos. Soy muy directa y sincera y eso cae mal a la gente. No me soportan. Confunden franqueza con pedantería y pedante no soy.
EliminaBesos.
Ves, ya tenemos una cosa en común, somos islas desde siempre. ;-)
EliminaBesos dulces, Sara.
Molt bon relat a partir de la teva foto, Paula. La protagonista, asseguda enmig del bullici del restaurant, sembla buscar a la seva bossa no només un objecte, sinó un vincle amb la seva pròpia història, com si a l’interior hi pogués trobar una clau invisible d’un temps que ja ha quedat enrere, una mena d’ancoratge emocional, fins i tot quan el present avança de pressa i les hores compartides es tornen cada vegada més valuoses. Aferradetes, Paula!!🤗🤗
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaEls vincles són molt importants, sobretot per a la gent gran. De vegades són objectes, d'altres una paraula amable o una bona companyia.
Aferradetes fortes, Alfons! 😘🤗
Aquests petits moments li omplen la vida.
ResponEliminaCrec... segur que sí, Xavier!
EliminaAferradetes.
"We are islands/ but never too far" cantava la Bonnie Tyler. Tu també ens arribes amb aquesta entrada.
ResponEliminaNo, no massa lluny.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina.