El temps passava lentament, mentre la Laia mirava el món des de la finestra, com si busqués una resposta a la seva existència, sense obtenir-ne cap que s'ajustés al que desitjava, deixà de fer preguntes i es va limitar a observar. Tot el cel blau es va presentar obert davant dels seus ulls i en veure un ocell, amb les grans ales esteses, es va sentir infinitament petita. Mirava el seu vol aparentment tranquil, quan se n'adonà que un altre ocell l'acompanyava en una deliciosa dansa que la va fer riure. Les seves preguntes desaparegueren quan tots els seus temors s'esvaïren. No tenia cap dubte, la vida era justament allò que veia per la seva finestra...
* Proposta de Sean Jeating, publicat a River
La vida és això, totes aquelles petites coses que passen al teu voltant i mai tens temps per fixar-te, fins que te n'ha adones, que és el millor que pots fer.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Estem massa enredats en mil històries i ens perdem allò que és vida.
EliminaPetonets, Alfred!
Tal com sovint trobem les coses que hem perdut just quan ja hem deixat de buscar-les, també pot passar que les respostes ens arribin quan parem de fer-nos preguntes... algunes respostes, almenys. ;-)
ResponEliminaBen trobat, te n'has tornat a sortir molt bé del repte.
Abraçades!
Molt cert això que dius! De vegades ho tenim tan a prop, que no ens donem compte. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac!
Magnífic relat i gran foto!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
A vegades no cal buscar tant i mirar i observar és sufucient.
ResponEliminaM'agrada molt aquesta història, de fons i de forma.
Aferradetes, preciosa!
Com més pau tenim al cap, és quan millor podem veure.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina!
Esos pequeños detalles que a veces pasan desapercibidos... Me encanta, un abrazo
ResponEliminaNormalment, aquests petits detalls, són els més grans.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Núria.
Què bona és na Mercedes Sosa
ResponEliminaSí que ho era, ens va deixar un llegat preciós.
EliminaMoltes gràcies, Tomeu!
Justamente allí está todo lo necesario para sentirnos felices. No hace falta más. A agradecerlo con gran emoción.
ResponEliminaUn abrazo muy grande!
Así es! Sólo nosotros nos complicamos la existencia.
EliminaAferradetes, Sara!
Bonitas siluetas de un vuelo envidiable con ese cielo impresionante.
ResponEliminaAbrazo
¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaAferradetes.
How wonderful when the thoughts are flying!
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Ben cert! Ho hauríem de fer més sovint. ;-)
EliminaPetonets, Sean.
In that quiet moment at the window, Laia discovers that the simple grace of two birds in flight can dissolve doubt and reveal life’s gentlest truths
ResponEliminaNo necessita més i d'això no en té cap dubte.
EliminaSalutacions, James.
I'm glad she smiled and understood at the end.
ResponEliminaSembla que sí, oi?
EliminaPetonets, Mimi.
Com m'agradaria volar!
ResponEliminaFa uns anys vaig somiar moltes nits que volava.
Era una sensació gairebé física.... d'un plaer extraordinari... de fet em despertava relaxadíssim.
Però es van acabar els meus vols nocturns i els trobo a faltar.
Petons.
Ha de ser una experiència meravellosa.
EliminaNo m'estranya que et despertessis tan relaxat.
Petonets, Xavi.
Paula, qué hermosura de relato. Tiene esa calma que sólo nace cuando uno mira el mundo sin prisas, como hace Laia desde su ventana. Me ha encantado ese momento en que el vuelo del primer ave la hace sentirse pequeña… y cómo la llegada del segundo transforma la escena en algo casi mágico, una especie de danza que la reconcilia con todo.
ResponEliminaA veces basta con mirar así, sin preguntas y sin miedo, para entender que la vida está justo ahí, en lo que se mueve delante de nosotros.
Un texto precioso, de verdad.
Un abrazo grande, Paula.
Me maravillan casi todos los animales, sobre todo los pájaros, su levedad y la sutileza en sus giros. Realmente observarlos nos da paz y nos hace entender que la vida puede ser mucho más liviana de la que nosotros mismos nos "fabricamos".
Elimina¡Muchas gracias por tu mirada!
Aferradetes fortes, Gumer.
Exquisit relat i una magnífica i relaxada foto minimalista.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies, Joan!!
EliminaAferradetes.
Es maravilloso mirar y respirar sin tanta mugre como nos rodea últimamente.
ResponEliminaBesos
Hay espacios donde la vida es otra cosa...
EliminaBesos, Tony.
De vegades, un plaer el que es veu des de cas. No sempre, però.
ResponEliminaEl sol matiner, els estels amb l'Orió que diu hola cada nit, les llunes al voltant de la plena, les orenetes i falciots que ara no hi són...
podi-.
Cal mirar ben amunt, potser sigui allà d'on hauríem de prendre nota...
EliminaAferradetes, Carles.
Doncs: "Gràcies a la finestra" podria cantar la Mercedes Sosa.
ResponEliminaDe vegades, cantant, és més fàcil dir les coses que passen...
EliminaAferradetes, Xavier.
Sembla una contradicció, perquè mirar per la finestra sembla no viure, però encara ho és més intensament. M'agrada molt aquest final.
ResponEliminaCert, hi ha moments que pot semblar no viure, depèn sempre d'allò que miris per la finestra.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Helena.
Molt bonic text i bona reflexió, Paula. Efectivament la vida es manifesta en allò simple i allò present. La paradoxa és que com més intentem definir la vida amb paraules, més se'ns escapa entre els dits. Està a l'olor del cafè al matí, al riure inesperat, al silenci compartit... Quan deixem de buscar el sentit en teories i el trobem en allò que veiem i sentim, comprenem que la vida sempre hi era, esperant ser viscuda. Enhorabona, Paula!!🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies, Alfons!
EliminaMoltes vegades allò que fem no és viure, tot i que utilitzem aquesta paraula molt sovint. La vida és en les petites coses, que generalment fem d'una manera automàtica sense donar-li cap importància.
Aferradetes, amic!😘🤗