Paula, nos has dejado una poderosa declaración de existencia y resistencia y un renacer del deseo de existir luego del sufrimiento. Buenísimo. Abrazos.
¿Eres consciente, amiga mía, de que las palabras primeras indican ¡vivir! Y las últimas resignación? El eterno problema de la moneda de canto. Rueda y rueda... Y según qué circunstancias, no sé si determinadas a priori, cae de un lado o del otro. Abrazos Paula. PD: Te hubiese comentado en privado. Pero no veo el medio.
Sí, soy consciente de lo que digo, por eso las digo. ;-) Todo es cuestión del bendito equilibrio. Aferradetes, Ernest. PD: Tienes que revisar tu agenda de contactos, porqué si te apetece, sí tienes como comentarme en privado. ;-)
Malgrat els cops que rebem i les ferides que ens deixen, és bo recordar-se aquesta afirmació per seguir mirant endavant. No és gens fàcil, però no ens podem resignar.
La vida ens va avisant i a vegades ens la fot. És fàcil parlar des de fora, però has de aixecar-te i dir que tot anirà bé i viure la vida el millor que puguis. Un petonet!
Potser sobreviure no és res més que això, un acte d'afirmació diària, mínima, però essencial. No es tracta de grans gestes, sinó de petits gestos de persistència, de mantenir-se drets, encara que només sigui metafòricament, malgrat tot. Aferradetes fortes, amiga!!😉🤗😘
Doncs no és mal argument per tirar endavant. L'orgull propi de ser qui ets i de sortir-te'n dels entrebancs de la vida, que no és poca cosa.
ResponEliminaSóc i visc de la manera que sóc.
EliminaTot el que depèn de mi ho tinc clar, allò que arriba de fora ja és un altre cantar.
Bona tarda, Risto.
Després de cada ferida arriba la cicatriu.
ResponEliminaContinuem caminant i si és possible, oblidem.
Petons.
Hi ha cicatrius que no se curen mai, però seguim caminant, quin remei!
EliminaPetonets, Xavi.
Aquest "Sí soc", m'ha semblat tan potent, que fins i tot diria que ens empeny una mica més enllà que simplement sobreviure.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Tot va per moments... el que tinc clar és que sóc, encara que de vegades només sigui de pas...
EliminaAferradetes, nina.
Es una afirmación contudente para sortear loss obstáculos que nos presenta la vida.
ResponEliminaFeliz semana.
Hay que repetírselo cada día para creérselo. ;-)
EliminaBuen martes, Antonia.
Les llimones, tant de ses illes i vaig aprendre-ho només de caminar per Mallorca durant uns pocs dies.
ResponEliminaHi som!
podi-.
Ses llimones i ses taronges, que també són nostres. ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Hold on dear friend, hold on.
ResponEliminaSeguirem aguantant, sigui com sigui...
EliminaAferradetes, Sue.
No olvides que el verbo Sum, además de ser o estar también significa existir.
ResponEliminaBeso,
Está muy claro que existo, el cómo...
EliminaBeso
Paula, nos has dejado una poderosa declaración de existencia y resistencia y un renacer del deseo de existir luego del sufrimiento. Buenísimo.
ResponEliminaAbrazos.
Soy "peleona" desde antes de nacer. ;-)
Elimina¡Gracias!
Aferradetes, Eukel.
I would love a lemon slice too
ResponEliminaI si és amb aigua fresqueta, és la millor beguda per a la set.
EliminaSalutacions, James.
Caer y levantarse. Me gusta como lo describes, Paula.
ResponEliminaUn petó :)
No nos queda otra...
Elimina¡Muchas gracias!
Petonets, Gumer.
¿Eres consciente, amiga mía, de que las palabras primeras indican ¡vivir! Y las últimas resignación?
ResponEliminaEl eterno problema de la moneda de canto. Rueda y rueda... Y según qué circunstancias, no sé si determinadas a priori, cae de un lado o del otro.
Abrazos Paula.
PD: Te hubiese comentado en privado. Pero no veo el medio.
Sí, soy consciente de lo que digo, por eso las digo. ;-)
EliminaTodo es cuestión del bendito equilibrio.
Aferradetes, Ernest.
PD: Tienes que revisar tu agenda de contactos, porqué si te apetece, sí tienes como comentarme en privado. ;-)
Ets.
ResponEliminaSóc.
Som.
Fins aquí està molt clar.
EliminaAferradetes, Xavier.
Malgrat els cops que rebem i les ferides que ens deixen, és bo recordar-se aquesta afirmació per seguir mirant endavant. No és gens fàcil, però no ens podem resignar.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Sí, de cada dia costa més... però seguim, encara que no sé exactament cap a on...
EliminaAferradetes, nina.
La vida ens va avisant i a vegades ens la fot. És fàcil parlar des de fora, però has de aixecar-te i dir que tot anirà bé i viure la vida el millor que puguis.
ResponEliminaUn petonet!
Quan la vida et va deixant cada cop més en un no res, és complicat dir-te cada dia que tot anirà bé i vas vivint així com pots.
EliminaPetonets, Jordi.
Bona foto i magnific poema.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Tant de bo poemes com aquest no s'haguessin d'escriure mai. Preciós com la música que ens poses.
EliminaCom li he dit a la Carme, hi ha moments de tots colors...
EliminaSóc! malgrat tots aquests colors i agraïda per tots els moments.
Aferradetes, nina.
Potser sobreviure no és res més que això, un acte d'afirmació diària, mínima, però essencial. No es tracta de grans gestes, sinó de petits gestos de persistència, de mantenir-se drets, encara que només sigui metafòricament, malgrat tot. Aferradetes fortes, amiga!!😉🤗😘
ResponEliminaEncara que només sigui amb un alè, cada dia, sense mirar més endavant...
EliminaMoltes gràcies, amic! 😘🤗