15 d’octubre 2012

- FAM -

 
Quan jo era més petita, menjàvem tots a la mateixa hora, encara que el meu pare s´hagués d'aixecar per treure o ficar alguna cosa al forn. El meu pare era forner i encara que el seu horari no coincidia amb el nostre, sempre s'asseia a menjar amb nosaltres. Tots corríem a la taula, a la veu de "a menjar, el dinar ja està fet!". La meva mare ens feia plat.  La meva àvia donava gràcies pels aliments rebuts i, seguidament, menjàvem sense parlar. Si hi havia alguna cosa a dir es reservava per després del menjar. Només se sentia a la meva mare quan ens queixàvem que alguna cosa no ens agradava ... "Heu de créixer i penseu que hi ha molts nens que no poden menjar". En aquells temps, només menjàvem pollastre per Nadal i, encara que tinguéssim el forn, a casa mai es va tirar un tros de pa,  ni res de res.
 
Heu passat fam alguna vegada? No parlo d'haver passat hores sense menjar, ni el buit d'estómac quan s'acosta l'hora de dinar, ni dels marejos provocats per manca d'aliments ... jo parlo de FAM,  amb majúscules.
 
Les persones que hem passat FAM no se'ns oblida mai, no fa molts anys em va passar a mi ...  et queden certs "tics" que no perds, encara que tinguis una taula plena amb les millors viandes i us donin tot el temps del món per menjar ... Menges depressa, com si algú ens fora a dir que s'ha acabat. No aixeques la mirada del plat i, per descomptat, no deixes ni una mica. Gairebé no caldria ni netejar el plat. Segurament, amb un poc més de temps, aniran desapareixent no així la sensació de voler menjar i no tenir res a ficar-te a la bocamai marxarà.

L'altre dia -quan vaig anar a la compra- havia una noia a la porta del super que repartia les butlletes de la foto d'aquest post. Em va dir que qualsevol cosa anava , però que estaven escassos de galetes i oli. Al costat d'ella hi havia un carro amb diversos quilos d'arròs, pasta, paquets de galetes ... En el temps que donava voltes pels passadissos, vaig recordar tot el temps que vaig passar esperant que fos el dia següent per menjar altra cop, mentre anava agafant coses sense saber realment el que estava fent. Vaig recordar que a casa tenia prou per sopar, vaig passar per caixa i vaig entregar la compra a aquella al.lota.
 
 

27 comentaris :

  1. Jo no he passat gana, però he vist molta pobresa, tanta que no puc deixar de pensar-hi.
    He vist nens que per anar a clase algú havia de pagar als seus pares perquè aquell dia no anessin a buscar al mig de les deixalles, he vist on vivien aquest nens, i no m'oblidaré mai.
    Amb la pell plena de crostes, amb mosques, bruticia, fang i olor de clavegueram, calor i humitat.
    He vist tanta pobresa que quan estic a taula una engruna de pa, em sembla un gran tresor.
    Sovint escric amb la tristesa d'haver-ho vist, espero que em perdonis, hi ha dies que no tinc forces per somriure.
    bona nit, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha dies Pep, que dibuixar un somriure ens costa una llàgrima.

      Aferradeta, nin.
      bon dia!

      Elimina
  2. M'agradaria ser més generós, aquests temps de crisi crec que m'estan tornant egoista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només és posar-se en la pell de qui pateix.

      Bessets!

      Elimina
  3. per sort tampoc he passat gana, però veure aquests extrems em fa posar de mala llet quan veig que som uns titelles de quatre fills de......
    Tot plegat molt trist, massa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser que sigui una utopia, però hi ha diners al món perquè ningú passi fam, de vegades no són els diners en si, de vegades si utilitzéssim els mitjans d'una manera més raonable i justa ...

      Aferradeta!

      Elimina
  4. Un gest molt generós. Com la majoria de gent que comenti, hauré de dir que mai no he passat gana, res que se li assembli. Parles de tics, que no s'obliden, i em sembla que el que no s'oblida és el fet en sí. El que tenim les persones és que ens estova veure gent que ho passa tan malament com nosaltres ho vam passar, sigui de la manera que sigui. El teu gest demostra que no ho has oblidat, i ara que pots, vas intentar que ningú no ho patís. Segur que va servir de molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per mi va ser una necessitat vital en aquell moment, em vaig veure a mi mateixa.

      Bon dia!

      Elimina
  5. Jo tampoc he passat mai fam. He viscut èpoques pitjors i millors, però fam mai.

    I clar que no s'ha d'oblidar mai! I per poc que puguem hem d'ajudar als que no tenen res. A vegades els oblidem. Llàstima. Però quan hi ha als supers recollida d'aliments, jo sempre hi participo... Em va bé que m'ho posin a l'abast i fàcil, així no hi ha risc que me n'oblidi.

    Una abraçadeta més llarga que els altres dies, avui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que ara pugui menjar, no ho puc oblidar, i em fa mal veure la gent que ho passa, les persones grans i els infants molt especialment.

      Aferradeta compartida, Carme.

      Elimina
  6. Ai, els Bancs d'Aliments, LLUNETA, quina tasca tan bona!!!

    Jo tinc la sort de no haver passat mai fam... sí que recordo que a casa mai no es comprava Coca-cola, ni Fanta (potser per alguna festa especial sí) ni pastissets Bimbo, ni Donuts... ni moltes coses que jo veia a les altres cases... Vull dir que no arribàvem per "capritxets" però mai em va faltar cap àpat amb tot lo necessari.

    Has fet una gran cosa, LLUNETA :-)

    Jo, que estic molt ficada a la meva Parròquia, sé com treballen els voluntaris de Càritas, que han d'atendre cada dia a més famílies, com s'agraeixen aquestes aportacions de menjar. T'asseguro que arriben i que segur que algú haurà pogut sopar, dinar... gràcies al teu gest :-))

    Nosaltres per Nadal fem campanya de recollida d'oli i la gent en porta tant que en tenim per tot l'any, per anar repartint per un munt de famílies :-)
    A més de campanyes de llet, pasta... aportacions que fa la Unió Europea (que, per cert, enguany les han reduït) i tot el que es va a recollir del Banc d'Aliments... Una gran, gran feina...

    Per això a mi em posa molt trista quan veig que la gent tira menjar... No ho puc entendre... A mi em van ensenyar que m'havia d'acabar tot el que em posaven al plat (a no ser que estès malaltona, clar, que llavors ja me'n posaven menys), que el menjar no es tira, que hi ha gent que no en té...

    Ai, perdona, m'enrotllo com una persiana :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps que és penós, nina? Que hàgim de ser nosaltres, els que no arribem a final de mes, els més solidaris...trist, molt trist.

      Aferradeta ben forta!

      Elimina
    2. Sempre és així... a vegades penso que la gent més rica viuen a un altre món... que no saben veritablement què és passar necessitat :-(

      Elimina
  7. Si tothom fóssim com tu,la fam ja s'hagués acabat!
    Et felicito!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em sento especial per fer-ho, és una necessitat per a mi.

      Bessets!

      Elimina
  8. Jo tampoc he passat mai Fam amb majúscules, però ja fa un temps que m'he de mirar molt a l'hora de comprar, que acab el mes amb números vermells i que entren més sopetes que carns, peixos i mariscs.
    Realment això que està passant darrerament és penós. No saps la cua que hi ha cada dia davant Els Caputxins, aprop de la Plaça Espanya...
    Em sembla molt bona iniciativa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Degut al ictus que vaig patir m'he de cuidar molt en els àpats, no puc comprar menjar "prefabricat" i això afecta a la butxaca. I encara que el preu de la verdura i la fruita pugin pels núvols, ho compenso amb les quantitats, no sóc molt golafre i menjo el que hi ha de temporada. Tenim molta sort amb els productes de la nostra terra, barrejats amb una mica de pollastre o conill, i de tant en tant, un peixet i ja està!

      Tota iniciativa pe minvar el patiment de la gent, és benvinguda. Mai sabem que en pot passar, oi?

      Aferradeta, nina. Ens hem de veure!!

      Elimina
  9. No he passat mai fam, però si he sentit i sento el que et va impulsar a entregar-li la compra a aquella noia. Tal vegada un dia parli de la Khama. Ella sí que n'ha passat.
    Una abraçada somrient, guspira.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Atenta al trist relat de la Khama, quan et vengui de gust.

      Aferradeta dolça, nina.

      Elimina
  10. Saps què penso? que encara que no haguessis passat mai fam li hauries entregat igualment la compra a la caixera, perquè ets sensible i tens capacitat d'empatia. En aquell moment el cor et deia que ho havies de fer. Jo he tingut aquesta sensació en altres contextos, alhora d'ajudar algú que ho necessita. És clar que si tu has passat per aquest problema és molt més fàcil identificar-t'hi i col·laborar-hi. Molts petons, nina!!

    ResponElimina
  11. Em va sortir del cor...i de la boca de l`estómac, també.

    Gràcies, nina!
    Bessets.

    ResponElimina
  12. Ha de ser molt dur, m'ha impressionat que haguessis passat gana, el meu pare m'ha explicat algun cop que de petit no podia anar a la nevera i menjar el que volgués, del poc que hi havia, que tot estava calculat i racionat... A mi m'agrada col.laborar, també, tant com puc... I trobo un escàndol que hi hagi fam aquí i a tants llocs, com diu l'Oliveres, el sistema està malalt, no s'hauria de permetre de cap de les maneres, perquè està clar que hi ha recursos per a tothom.
    Una aferradeta graaaaaaaan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser una època molt difícil que vaig passar, em porta records dolents, però també vaig aprendre molt d'aquell temps.

      Aferradeta, nina!

      Elimina
  13. La meva àvia sempre deia: "una guerra hauríeu de passar". A mi també em molesta que la gent deixi restes de menjar comestibles al plat. No entenc que mitja humanitat visqui d'esquena a l'altra mitja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps? Els meus àpats són d'un plat i no tir res de res, sempre dic que els pobres gossets no voldrien els meus ossos...

      Solidaritat ... però els poderosos i els rics no saben el seu significat.

      Aferradeta forta!

      Elimina
  14. Passar fam, que trist...Jo fam no, però misèria molta que no és el mateix, perquè quan passes misèria, sempre tens alguna cosa per menjar, encara que enlloc d'una fideuà, sigui
    un plat de mongetes o cigrons i enlloc d'un bistec un tallicó de cansalada, que els germans intentàvem treure de dins del trinxat,(patates i cols) que aleshores era menjar de pobre...Suposo que la postguerra va ser dura per molta gent.
    Bona nit.

    ResponElimina
  15. Mumare i sa pradina així ho explicaven, que ho van passar malament després de la guerra. El meu cas va passar fa menys temps, en un món on es tiren quilos i quilos de menjar, i de moltes coses més. És lògic que passessin fam després d'una guerra, ara no té lògica, ni perdó.

    Gràcies nina per venir al racó.
    Bessets!

    ResponElimina

Benvinguts al racó!