19 d’octubre 2012

ImPuLs



 
Aplacar l'impuls que em porta a vessar sentiments, sense ordre ni concert, sobre aquest trist full de paper que roman desafiant davant la meva mirada, és tasca dificultosa, quan una només vol deixar volar somnis, que els sentiments es dibuixin colors, que les mirades es transformin en còmplices llaços invisibles de relacions intenses, veritables ... i les eines són poques ... i les paraules no flueixen.

 És desesperant quan no és entès, decebedor quan és mal interpretat, altament trist quan és ignorat, humiliant quan és adulat ...

Vèncer la por i seguir endavant,
deslligant-me de tot, de tots?
Potser siga el camí ... o tal vegada, no.



 

44 comentaris :

  1. Aquestes coses solen ser cosa de dos, o de més, i no podem decidir pels altres, ni fer que comparteixin interessos. De vegades toca retirar-se, però bé, una somiadora com tu no deixarà de provar-ho, n'estic segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades, el silenci és la clau per trobar el camí.

      Gràcies, Xexu.
      Aferrada.

      Elimina
  2. Ai Lluna, no sé si parles de res personal o és una reflexió feta al vol. En tot cas és aplicable a força aspectes de la vida. No deixem de tenir un full en blanc per escriure i a vegades cal ser més valent del què sembla per anar-hi escrivint ratlles que facin paràgrafs. I així anar teixint un text que, si és fet amb dolçor, segur que, tard o d'hora acaba valorant algú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era i és una reflexió, personal. La resposta, com sempre, amb mi mateixa.

      Gràcies nin, les vostres paraules m´ajuden a veure més clar.
      Bessets.

      Elimina
  3. Veus? podria haver escrit jo aquest text, el sento exactament així... malgrat que jo no trobo pas la tasca dificultosa, perquè escriure sentiments no em costa, però hi ha tantes paraules sense resposta... que finalment acabem triant silencis que no voldríem, però deslligar-se de tot i de tothom no. Sempre quedarem, a propet, les persones que no deixem caure les paraules en el buit, que no deixem de respondre, que no deixem d'intercanviar. Potser som poquetes, però encara existim. Lluneta, nina, ens acompanyem... abraçadetes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, sé que hi ets, a propet sempre.

      Ens acompanyem, nina!
      Aferradetes.

      Elimina
  4. Esper que estiguis bé. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic, més o menys bé.
      Quan m'he despertat, gairebé al migdia, he vist els teus missatges.
      Gràcies pel teu regal, d'aquí a un poquet et contesto.

      Aferradeta!

      Elimina
  5. Per mi no es decebedor.
    Jo faig autoterapia publicant el que escric.
    A vegades s'entèn i altres vegades no.

    Però la teràpia ja està feta.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M´alegro que et vagi bé així, a mi de vegades si, d´altres no.

      Bessets i gràcies!

      Elimina
  6. Ei,ei,ei, ei...
    No vull sentir a parlar de deslligar-te de tots.
    En la vida tots passem per alts i baixos, dies que et preguntes que fas i perquè et passen tantes coses.
    Dies que no voldries sortir de casa, i dies que quan surts no voldries entrar.
    Però creu-me que tot val la pena, potser aquestes paraules no et faran efecte, total qui les escriu està a quilómetres de tu i no saps qui sóc i possiblement no ens coneixerem mai, però jo crec en la màgia dels sentiments escrits, dels moments que quan torno de la feina, entro a "casa teva" per si has deixat un regal per mi o per els que et van seguint. I, no sé com dir-to perquè ho entenguis. Estem amb tu.. Bé.. jo segur ¡¡
    i crec que tens més gent al teu costat. Però a mi segur que em tens.
    No deixis que la meva nit, la meva mar, el meu desert, el meu petit univers és quedi sense lluna.
    Quan s'apaga un estel el meu cor deixa de bategar uns instants, si s'apagan molts...

    Un petó de nit..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Total si es que t´estim, siguis lluny o no (parlem de distància física), sempre et sento molt a prop.

      Gracies Pep, nin estimat, pel teu suport.
      Aferradetes dolces, com tu.

      Elimina
  7. Vèncer la por crec que és un ideal inassolible, l'únic que podem fer és aprendre a conviure-hi, donar-li un lloc i saber que és això només: por. I tirar endavant, això sempre... somiant, callant, escrivint, somrient, vivint. Jo per a tot això, però, no em puc deslligar de tot ni de tots, necessito els altres. Penso que ets valenta i que no et costarà trobar les eines que facin fluir les paraules i desencallin aquests sentiments. Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valenta? No sempre, nina.

      Gràcies pels ànims!
      Bessets.

      Elimina
  8. Hi ha moments en que res flueix, tot es fa una muntanya i escalar-la no abelleix gens... però aquests moments passaran, com tot passa en aquesta vida i segur que haurem aprés alguna cosa de tot plegat.
    ànims Lluneta! T'envio mil i una abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que arribarà la lliçó, és el que fem tota la vida, aprendre ... i sinó, repetir curs.

      Un besset i un somriure!

      Elimina
  9. M'agrada sentir la teva emotivitat vestida amb lletres quan la vomites directament de l'estómac sense haver-la passejat pels viaranys del cervell...
    Un petonàs d'argent amb espurnes de complicitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, de vegades caldria tapar-se la boca abans de fer o dir, però no sempre ho puc controlar.

      Bessets, dolça nina!

      Elimina
  10. Vèncer la por.....no sé lluneta millor fer-la servir quan calgui i quan no desar-la a l'armari dels mals endreços....les paraules comuniquen i també incomuniquen.....sentiments a cabassos i es vessen i es besen a voltes per les esquelletes dels bens que saltironen, o per les escletxes dels somnis i també dels mals sons...aferradetes !!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo em quedo amb la boca oberta quan veig com ho expliques.
      Hauré de buscar l´armari dels mals endreços i fer-lo servir.

      Aferredetes ben fortes!

      Elimina
  11. El camí de què parles, forma part de la teva geografia interior. Humana, atrevida, sensible, indecisa,commovedora, reflexiva...Segueix-lo sense cap por.
    T'abraço ben fort, espurneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo que pensava que tot això no quedava imprès en les meves paruales...

      Aferrada sentida i compartida, preciosa!

      Elimina
  12. Escrivint un bloc, de vegades aprens a llegir-te ... tot sol.

    Bona nit sa lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Pere, de vegades et sorprens molt del que has escrit.

      Bona nit, bessets!

      Elimina
  13. Encara que llencis a la foguera tot, i vulguis romandre lluny de tots, el que tu sentis seguirà amb tu; els de fora no canviaran, però la teva percepció pot canviar, i enriquir-te, si et deslliures d'allò que et porta el desencís.
    Com va escriure el Porquet, que la follia brolli, i et faci sentir!!!
    Endavant les atxes, encara que costi!!!
    Quina imatge tan dolça!!! Tu has atrapat la lluna, jo cada dia la busco, però no es deixa agafar!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que més voldria que atrapar-la, és ella que em té captiva i jo feliç.

      Bessets, nina!

      Elimina
  14. Hi ha molt paral·lelisme entre viure i escriure. Cercar, dubtar, llançar-se; trobar el gest i la paraula.

    Una abraçada



    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser encara no he trobat el secret per transmetre vida.

      Aferradeta i bona nit!

      Elimina
  15. Deixar...què? LLuneta, tu, justament tu, no pots deixar res a l'abandó, orfes de les teves paraules, sempre estimades i benvingudes, què faríem? Ara, hi ha dies que la vida crema, i no es poden apagar tots els focs... Una abraçada de gegan...ta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo si que no puc estar sense les vostres.
      Gràcies, nina.

      Aferrada ben forta!

      Elimina
  16. La por és mala companya i potser d'ella sí que seria bo deslliurar-se...De tot i de tots, veus això ja és una altre cosa.Cal fer una bona selecció del que vols al teu costat i quan estas ferm en les pròpies conviccions et sents valent i amb força per seguir, sempre, endavant!!
    M'ha agradat molt aquesta lluna que ha baixat per il.luminar l'estança...Una imatge molt ben triada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cercant sempre la força per seguir, en això estic.

      Gràcies Montse, bessets.

      Elimina
  17. Deixar anar els pensaments sense ordre i concert s'obre un full, de vegades és una bona catarsi...
    S'ha d'intentar foragitar la por, perquè si hi aprenem a conviure, ens hi podem acostumar i no és bo; potser ens costarà però cal intentar-ho...
    Un petó amb pensaments positius i optimistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Atrapat el teu petó positiu i optimista!
      Gràcies, Roser.

      Aferradetes!

      Elimina
  18. És un escrit molt trist, LLUNETA, però preciós... Clar que el final, el vèncer la por, és un missatge d'esperança...
    Ets poetessa LLUNETA!! Escrius molt bé!!

    Aquest paràgraf és molt maco:
    És desesperant quan no és entès, decebedor quan és mal interpretat, altament trist quan és ignorat, humiliant quan és adulat ...


    I jo sóc un desastre comentant poemes... Tant hi fa que sigui poesia "tradicional" com aquests textos teus en prosa però plens de poesia! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res més lluny de ser poetessa Assumpta, no tothom sap expressar els sentiments mitjançant un poema. M´agradaria, però no ho sé fer.

      Gràcies nina, seguirem amb la prosa que és el que fem un poc bé.
      Bessets, guapa!!


      Elimina
  19. Jo també hauria pogut escriure una cosa semblant, semblant pels sentiments però segur, que no hauria estat capaç de fer lluir les paraules com tu.
    Escriure en aquests moments per a mi també es una catarsi. Ho intento amb ironia i humor, no ser si ho aconsegueixo, però en el fons em sorprèn el que estic fent. No deixis mai un full en blanc, tu que tens el do d'omplir-el amb boniques paraules.
    Som aquí, encara que no comenti massa les teves paraules posen llum a la nit lluna.
    Un petonet i una aferradeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Omplirem fulls, sigui com sigui.
      Gràcies Montse, per venir, per les teves paraules.

      Aferradetes!!

      Elimina
  20. l. escriptor es profundament solitari, esta sol quan escriu i no hi es quan se,l llegeix. I com qualsevol persona l, escriptor te dies bons i dies dolents. tu
    Quan començava a escriure era pretencios i feia servir la tecnica per fer coses buides perfectament alineades i estructurades-
    Els teus posts son moooolt humans, sense filigranes excessives, per aixo m´ agrada.
    I mira, soc el comentari 34, reina.Alguna cosa fas be
    Molts petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puc fer filigranes Enric, m´estamparía contra la paret. ;)
      Sou molt amables amb mi, i us agraeixo la vostra companyia.

      Bessets!

      Elimina
  21. decidir el camí no és tasca fàcil, però he aprés amb els anys que el camí a triar sempre sol ser el que més ànsia ens dóna.
    Bona sort amb l'elecció i una forta abraçada de confort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan, intentaré fer una bona tria.

      Aferradeta ben forta!!

      Elimina
  22. Fa ja un temps, vaig entrar al teu blog. No recordo què hi vaig trobar, xò no vaig gosar comentar i vaig dir-me que ja tornaria a entrar. I van passar els dies. Van venir les nominacions als c@ts i els premis i em deia que t'havia de tornar a conéixer, xò el cert és que cada vegada bloguejo menys i no solc anar-me'n dels blogs que tinc al reader, de manera que em perdo molts blogs molt bons.

    I avui vinc, i em trobo amb aquest escrit preciós. Potser trist xò que em faig molt i molt proper. Com costa de vegades explicar-se, com costa i com de necessari és.

    Molts ànims i endavant!

    ps. i ara ja et poso al reader!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per tornar i quedar-hi aquest cop.
      Ens llegim, Rits!

      Aferradeta ben gran!

      Elimina

Benvinguts al racó!