30 d’octubre 2012

27 d’octubre 2012

diFFerent DaY!

Dijous, a última hora i com de costum, el boss ens va comunicar que tindríem el divendres lliure. Aquesta forma de "vacances a la carta", a la seva carta, és habitual des de fa un parell d'anys. Així que ja m'ho prenc com ve, intentant fer d'aquestes vacances sorpresa un temps de relax o per fer coses que en temps de treball suposa un esforç més gran, més que res pels horaris ... la manca de temps!. No vaig fer gaires plans per al divendres i vaig pensar que quan em despertara, ja decidiria.
 
Imatge de la xarxa
A primera hora, vaig tenir una molt grata xerrada amb el meu amic de l'ànima. Vam compartir minuts i projectes de cadascun, que es desenvoluparien moments després. Sap perfectament com dibuixar un somriure en la meva cara. La millor manera de començar el dia, sens dubte!

Després d'esmorzar, vaig prendre el camí cap a correus, pagament de la factura de llum. Seguidament, a l'ajuntament, pagament de la factura d'aigua. El primer ensurt del dia, han pujat un 40% el consum + l'import de l'iva nou corresponent, resultat ... una ruïna!. Malgrat tot això, el meu somriure seguia intacte. Era un dia ple de llum i res, ni ningú,  faria malbé. A la tornada, vaig aprofitar per comprar el que necessitava a casa. 
Després de col · locar tot al seu lloc, ja gairebé hora de dinar. Després de dinar, vaig baixar a la cafeteria que està davant de casa a prendre un cafè, on treballa una amiga que m'havia enviat un missatge si ja havia decidit sortir amb ella i les seves amigues a sopar. No em venia molt de gust, però ja havia declinat la invitació moltes vegades i vaig pensar que seria una bona ocasió per sortir una mica i parlar. Vam quedar a veure'ns a les nou, davant de casa. Unes sis hores per endevant per fer més coses.
 
Imatge de la xarxa
Quan era de volta a casa, un altre missatge. Era na Francesca. Havíem intentat en diverses ocasions trobar-nos per conèixer-nos i cada vegada un impediment a última hora, tant per part seva com per la meva, demorava la cita per una altra ocasió. Em deia en el missatge que triés lloc per veure'ns, li vaig contestar que davant de casa. En mitja hora, ens abraçàvem per primera vegada.
Francesca va suggerir anar a prendre un cafè al centre, i ens vam anar fent una passejada fins a la cafeteria. Una mini trobada. Francesca-Paula. Vam compartir part de les nostres històries personals. Vaig parlar més jo que ella, espero em perdoni, la propera prometo estar callada!  Em va semblar una noia esplèndida, molt propera, amb un gran somriure que transmet el seu optimisme, el seu gran món interior. Em va explicar com havia transcorregut el seu matí i compartírem opinió sobre els fets. I com ha pujat un post, us ho deixo AQUÍ .  Passejant vam tornar al cotxe i ens vam acomiadar amb  una aferradeta i un fins aviat!!
 
Imatge pròpia

Gairabé hora de passar pel taller, per donar un aspecte "decent" al meu cos i poder estar a punt per sortir a sopar.  A les nou en punt sortíem cap al restaurant. Cinc noies disposades a passar una nit divertida. Un magnífic aperitiu per començar, garrí, pastís de xocolata i vins, acompanyats de rialles i confidències, van fer que la nit s'omplís d'espurna. I per arrodonir, una gran sorpresa, de la qual us deixo una imatge, però permeteu-me que em reservi els comentaris.


 
Un dia diferent, sense cap dubte.



 

23 d’octubre 2012

Un DIBUIX i Un PAPER

Monet - Esmorzar a l'herba, 1866/ Relats Conjunts
Que ràpids passen els anys! I la veus allà assegudeta al graó, pintant amb llapissos de colors les llàmines que va arreplegant de la seva germana gran. Set anys entre les dues, massa temps perquè hagin pogut jugar juntes. És tan tranquil · laella soleta s'ha muntat el seu món, entre les seves pintures i els seus contes. Quatre anys i ja llegeix tot el que troba. Ni el seu pare ni jo li hem pogut dedicar la nostra atenció, és tan dur aquest negoci!
- Mamaaaa, noooo, Mama ... aaa!
- Què et passa nina? Aixeca't!  I ara, per què plores?
- Noooo, mama ... aaa, noo ... oo, mam ... ...
- Però què és aquest plor, que t'ha picat, a veure, deixa´m veure'tTranquil · la, et trauré el vestit, digues-me on t'has fet mal, què t'ha picatPerò no ploris més, no ploris petita.
Enganxada al meu coll i sense deixar de plorar.
- Va, ja ha passat, no ploris, digues que et passa?
- Mira mama, ho veus ... ?
- Si, clar, el dibuix que anaves a pintar d'aquests senyors i senyores esmorzant al camp, i ho fas molt bé, els colors que hi has posat són molt macos...
- No mama, el dibuix no, el paper que havia al costat del dibuix ... pren-lo, el pots llegir?
- I això d'on ha sortit?
- Estava amb els dibuixos mami ... i saps mama!! aquesta senyora li volia fer mal a una noia, però després l'ha deixat marxar ... oi que no era tan dolenta, mami?
- No petitona, no era dolenta, només és un conte i ja saps que els contes acaben bé.

I mentre l'abraçava amb tot el meu amor, pensava que ja no podia deixar que llegís tot el que havia per casa, el seu coret havia despertat al significat de les paraules escrites.



22 d’octubre 2012

DIJOUS BO


El Dijous Bo és una de les principals  i populars fires de la ciutat d'Inca, al centre de l'Illa de Mallorca.
Per a fixar la data de la seva celebració es compta a partir del dia en què cau en un any concret la festivitat de Sant Lluc. Normalment el tercer dijous de novembre, després de les tres fires de tardor i de la festa de Santa Maria la Major.

Tradicionalment era una festivitat en la que s'aplegava bona part de la pagesia de Mallorca i gaudia d'un caire festiu però també amb una important vessant econòmic. La instal·lació d'un mercat n'era una de les seves principals manifestacions.

El programa d'actes inclou tot un ventall d'activitats culturals i esportives, que comencen el diumenge anterior amb la lectura del pregó, tot i que la part central del programa es desenvolupa durant el dimecres i, especialment, el dijous.
 
Ahir es va celebrar la primera fira i com n´hi ha dues més per davant  -a més del gran Dijous Bo que serà dia 15 de novembre- us animo a compartir aquestes festes amb nosaltres.


Flors
 
 
sobrassada, botifarrons, cameot

 
llepolies

 
formatges

 
olives negres, trencades

 
esclata-sangs

 
jocs

 
música

 
relíquies

 
una pagesa mallorquina

 
sabates

 
pepes

 
mocadors
sa lluna - imatges pròpies


ESTEU TOTS CONVIDATS!!



 
 

21 d’octubre 2012

Dependència o VIDA

Imatges pròpies
 Divendres passat vaig tenir el plaer d'assistir a una conferència que va oferir Josep Pàmies  juntament amb Julio Cantos al Club Diari de Mallorca.  El lloc estava ple de gom a gom i vam haver d asseure'ns a dalt de tot.
 
La conferència va transcórrer en un ambient distès. Josep va desenvolupar els seus coneixements sobre les plantes i els seus efectes sobre la salut.
Ens va introduir en el món -que per a la majoria dels assistents seria l'ideal- per deixar de ser dependents de les grans indústries farmacèutiques. Ens va aconsellar sobre quines plantes serien les adequades per a cada cas exposat i ens va animar a conrear les plantes a casa. Ens va parlar de la iniciativa de pobles que utilitzen els seus espais comuns per desenvolupar aquesta forma de vida i, d'altres, en què els habitants cedeixen els seus jardins per al cultiu i l'ús comú de les mateixes ... a anys llum estem nosaltres (opinió personal).
 
L'anècdota es va produir al principi de la mateixa, quan Josep va preguntar si la xerrada havia de ser en castellà o en català. La majoria volíem que fos en català, però en preguntar qui no entenien el català, es van alçar una desena de mans i el conferenciant, davant les protestes de la resta dels assistents, va optar pel castellà afegint que Catalunya tindria la independència parlant o no en castellà. Aplaudiment massiu. Durant la mateixa, hi va haver altres moments en què va parlar del fet, i de com l'Estat i les farmacèutiques compliquen l'evolució del projecte.
 

Ens va passar l'estona tan ràpida, que en acabar semblava que havien passat deu minuts. Per a tots les persones que patim malalties cròniques (o així ens ho han fet creure), ens agradaria poder arribar a aquesta medicina natural, on els efectes secundaris desapareixerien i així s'evitaria que altres òrgans patissin les conseqüències de la química, tal com ens la serveixen avui en dia.

Salut per a tots!!
 
 
 
 
 
 

19 d’octubre 2012

ImPuLs



 
Aplacar l'impuls que em porta a vessar sentiments, sense ordre ni concert, sobre aquest trist full de paper que roman desafiant davant la meva mirada, és tasca dificultosa, quan una només vol deixar volar somnis, que els sentiments es dibuixin colors, que les mirades es transformin en còmplices llaços invisibles de relacions intenses, veritables ... i les eines són poques ... i les paraules no flueixen.

 És desesperant quan no és entès, decebedor quan és mal interpretat, altament trist quan és ignorat, humiliant quan és adulat ...

Vèncer la por i seguir endavant,
deslligant-me de tot, de tots?
Potser siga el camí ... o tal vegada, no.



 

16 d’octubre 2012

QUÈ N´HE FET ?

Joc literari: Inventa a Antaviana

Estava enmanillat de peus i mans. La llum d'un focus em cegava. L'insuportable soroll de metall contra metall, tot just em deixava escoltar una veu, que repetia un i altre cop el meu nom. Després un silenci, uns minuts que semblaven eterns i tornem-hi ...
- On és?  On l´has amagada?  Sabem que te la vas endur tu?. Digues, on la vas deixar? Només tu sabies l´amagatai dels diners, si no ho dius, et retindrem fins que cantis!.
No entenia res, no sabia on havia anat a parar la butaca que em reclamaven, ni  res dels diners  ...
 
- Senyor Martí Puig, ja pot passar ... perdoni, que no es troba ?
Amb molta cura vaig obrir els ulls ... on era?. 
Estava claríssim, m'havia quedat adormit a la butaca vermella de la sala d'espera de la doctora Roigla psicòloga.

15 d’octubre 2012

- FAM -

 
Quan jo era més petita, menjàvem tots a la mateixa hora, encara que el meu pare s´hagués d'aixecar per treure o ficar alguna cosa al forn. El meu pare era forner i encara que el seu horari no coincidia amb el nostre, sempre s'asseia a menjar amb nosaltres. Tots corríem a la taula, a la veu de "a menjar, el dinar ja està fet!". La meva mare ens feia plat.  La meva àvia donava gràcies pels aliments rebuts i, seguidament, menjàvem sense parlar. Si hi havia alguna cosa a dir es reservava per després del menjar. Només se sentia a la meva mare quan ens queixàvem que alguna cosa no ens agradava ... "Heu de créixer i penseu que hi ha molts nens que no poden menjar". En aquells temps, només menjàvem pollastre per Nadal i, encara que tinguéssim el forn, a casa mai es va tirar un tros de pa,  ni res de res.
 
Heu passat fam alguna vegada? No parlo d'haver passat hores sense menjar, ni el buit d'estómac quan s'acosta l'hora de dinar, ni dels marejos provocats per manca d'aliments ... jo parlo de FAM,  amb majúscules.
 
Les persones que hem passat FAM no se'ns oblida mai, no fa molts anys em va passar a mi ...  et queden certs "tics" que no perds, encara que tinguis una taula plena amb les millors viandes i us donin tot el temps del món per menjar ... Menges depressa, com si algú ens fora a dir que s'ha acabat. No aixeques la mirada del plat i, per descomptat, no deixes ni una mica. Gairebé no caldria ni netejar el plat. Segurament, amb un poc més de temps, aniran desapareixent no així la sensació de voler menjar i no tenir res a ficar-te a la bocamai marxarà.

L'altre dia -quan vaig anar a la compra- havia una noia a la porta del super que repartia les butlletes de la foto d'aquest post. Em va dir que qualsevol cosa anava , però que estaven escassos de galetes i oli. Al costat d'ella hi havia un carro amb diversos quilos d'arròs, pasta, paquets de galetes ... En el temps que donava voltes pels passadissos, vaig recordar tot el temps que vaig passar esperant que fos el dia següent per menjar altra cop, mentre anava agafant coses sense saber realment el que estava fent. Vaig recordar que a casa tenia prou per sopar, vaig passar per caixa i vaig entregar la compra a aquella al.lota.
 
 

11 d’octubre 2012

SORPRESA VA !!


Aquest matí he anat a correus,
han arribat les polseres i el collaret
que m´ha fet na Assumpta!!


... i com li vaig prometre


... les lluiria molt a gust


A més. ha arribat una nota de pròpia mà


... amb dos mini-mandales


animant-me a pintar.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES, NINA !!

10 d’octubre 2012

de BRAÇOS PLEGATS! - 256è joc literari



Il.lustració d´ Elisa Bernat al joc literari de´n Tibau

És còmode aquest seient i des d'aquí podré veure l'immens mar de núvols, quan el pilot aixequi aquest monstre. És el que explica la mama, ella si ha viatjat molt i m'ha explicat mil aventures ... Ara el pilot diu que ens posem els cinturons i que apaguem els aparells, jo no tinc mòbil ni ordinador, encara sóc una nina, això diu la mama ... Tinc pessigolles a l'estómac i quan miro per la finestreta, veig com ens allunyem. Cada cop més i més lluny de casa. Ohhh que bonic! Què blancs els núvols! i el sol, gairebé el puc tocar amb els dits, quina llum més maca!, això diu la mama. Aquí deuen viure les fades, els follets, les princeses, les nines bones ... però jo no sóc molt bona al.lota, això diu la mama ...

- Anna, ja pots venir!
- Ara ja, mama?
- Escolta Anna, m'has de prometre que no pujaràs més a la cadireta del balcó, és perillós, i podries caure, ho comprens,  oi? Ara ja no estàs castigada, ja pots anar a jugar.
.................................................
- Val,  però mama ... es que jo vull volar per veure el mar de núvols, com tu .



07 d’octubre 2012

RIU MANSUET

Relaxa´t ... i  deixa-ho córrer!  de  Joan Rodó


Abans ...
vull banyar-me en tu
amarar-me de transparència
embriagar-me de somnis
i relaxada ...

deixar-ho córrer

05 d’octubre 2012

SenSibiLitaT

Aquest post va dedicat a totes les dones que hem sentit que el temps d'espera es feia etern, i a tots els homes que ens han recolçat.

Recordo, com si fos ara, quan arribava el moment d'alletar al meu fill. Inesperta em netejava el mugró i la seva aurèola,  abans i després de cada presa. Uns minuts abans que ell es posés a plorar  -els meus ulls s'obrien en la negra nit  i escoltava el seu  alenarera com si un despertador invisible sonés al meu cap. Cada nit repetia que era l'última,  però quan el tenia entre els meus braços, se m'oblidava el mal.
Recordo el primer dia que vaig haver d´alternar el pit i el biberó. Els seus ulls estranyats i els seus llavis de fàstic, rebutjant el canvi. Jo també ho vaig sentir, semblava com si el cordó que ens unia s'hagués trencat ...
autoretrat
La setmana passada tenia cita per fer-me una mamografia. Recordo la primera vegada, havia detectat un considerable bony en un pit. El doctor em va enviar a fer-me la prova. Vaig estar com vint dies sense saber els resultats. Tot l'imaginable va passar pel cap,  bo i dolent.
Des d'aquell dia, em fan revisions anuals amb tot el que comporta. Quan t'avisen, penses,  què ràpid ha passat un any! Després entres en un estat nerviós fins al dia de la prova. La màquina que utilitzen és el més semblant a una de tortura, t'atrapen els pits (un a un) entre dues plaques, que van rebregant el pit fins deixar-lo completament pla. És dolorós, molt dolorós!! A més de ser una prova en la qual et sents molt poc acompanyada, en el meu cas i en totes les ocasions, una infermera es va limitar a explicar-me  quina roba  m´ havia de treure, i mentre estava enfront d'ella amb una mini-tovallola, contestar a l'interrogatori sobre antecedents familiars, quants fills havia parit, data de l'última regla ... com si no tinguessin el meu historial des de fa segles! Prepara la màquina, et fa la prova  i després et mana a la sala d'espera per si cal repetir ... repetir!!  En el meu cas, sempre he acabat en la sala d'ecografies, perquè amb la mamografía no es veia gens clar. I  jo penso ... si la màquina no és tan bona,  per què fer-nos passar mal ??

Fins avui mai havia investigat sobre l'origen d'aquesta màquina, sempre he imaginat que l'havia inventat un home ... serà que no la va provar  amb els seus testicles!!
Encara que sigui dolorósles revisions són necessàries.


Salut nines!