Sempre tan prudent, la mesura justa en parlar, en estar, fins i tot de vegades en ser, perquè ningú es sentís malament, perquè poguessin anar o venir sense impediments. A vegades la titllaven de tèbia, per què?, si a ella només li interessava fer el que s'hagués de fer, que fos al matí o a la tarda o els diumenges o les festes, sempre el comodí per a tots els que la tenien per tova. Que bé que mai tingués un no per resposta!
Ara no entenia res de res.
Feia uns anys, en una altra ocasió, on la sort la va abandonar, la van cobrir de retrets, per què no havia parlat abans? per què no havia demanat ajuda? per què, per què?. Va treure una lliçó de tot allò, saber demanar quan una no pot seguir sola...
Asseguda al sofà o donant voltes per la casa esperava una trucada que no arribava mai. S'havia quedat sola de nou o sempre hi va estar?. Les hores passaven i el seu cap incansable anava passant d'un record a un altre, de paraules a mirades, d'antigues promeses a canvi dels seus favors, de tractes sense papers, de misèria de sentiments tot plegat. Per què quan un vol dir un no, ataca amb retrets?, si són dues lletres, ena i o. Una sola síl·laba, NO!
Per a ells, ser tova era acabar sempre fent o dient el que els altres volien, ajudar sense més. No saber dir que no era el seu problema, però no acabava atacant sinó ajudant... aquest "petit matís" ho passaven per alt.
Per a ella, aquell NO va ser clar, encara que li fes mal l'ànima al escoltar-ho, ni que mai s'ho esperés. No hi va haver temps per explicar, ni per matisar...
Ara tot es barrejava, una espiral de sentiments ferits i una sensació immensa de solitud, impotència i necessitat. No sabia si deixar-se portar pel dolor, per la pena d'haver cregut que era important per a ells, tant com ho eren per a ella ... o creure potser que quan una estima només és això, només saps el que tu ets capaç de fer pels altres, ets tu qui estima i no hi ha més enllà...
Més enllà, a una passa, el riu.
