04 de juliol 2017

ESPERA


El amor no tiene causa. Temo haber dado demasiadas razones. La verdad es que sólo lo espero. Quiero verlo una vez más. Nada más que eso. Esperar. ¡Ah!  ¿No son  la alegría,     la furia y la tristeza sentimientos que ocupan tan sólo una insignificante fracción de nuestra vida y vivimos todo el enorme resto esperando? Espero con desesperante ansiedad  el ruido de la felicidad que llega caminando por el pasillo, pero sólo tengo el vacío. (...) 
Todos pasan el día esperando inútilmente algo.
~Osamu Dazai

11 de juny 2017

FoNT

Font de la Plaça Mas Sitjar ~ (La Bisbal)
El llenguatge és una font de malentesos.
Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop.
                                                               El petit príncep

18 de maig 2017

Com un rierol

Sierra Nevada (Granada)
Més que una muntanya altiva i forta,
em sento un rierol que bota i corre,
que acarona i banya,
que fent camí, besa la mar.

Riera del Vilar (La Bisbal d'Empordà)

09 de maig 2017

FESTA GRAN a Col·lecció de moments!! 🎂🍸📖

Aquests dies he estat rumiant que vos podria explicar d'aquests anys de blogs compartits. Crec que és just, i així ho sento, retre un merescut homenatge a l'home que -juntament amb la nostra estimada companya sargantana- em va donar l'oportunitat de ser aquí amb tots vosaltres. El follet ara no ens pot explicar les seves anècdotes blocaires, però per a tots els que el vam conèixer de ben segur que estarà lluint un gran somriure,  des d'un lloc màgic molt a prop de la lluna.
En una de tantes converses que manteníem, vam estar parlant dels blogs de Google i d'aquesta colla. Els vaig dir que ho pensaria perquè no estava molt segura de saber-ho fer, tot i que era una idea que sempre m'havia seduït. 
El dia 24 de desembre de 2011, la Sargantana em va preguntar si havia posat un mitjó al Pare Noël. Li vaig dir,  -per a què, si no arribarà res!. Va insistir,  -tu posa un mitjó que mai se sap!.  El dia 25, en obrir el correu,  em vaig trobar un gran regal, aquest blog!!. Era preciós i venia amb un conte a la barra lateral fet pels meus amics i amb el desig que el gaudís molt i molt.
Em va costar una miqueta entrar a casa vostra, un mes llarg. La Sargantana m'anava donant instruccions, fins que va aparèixer un comentari del Senyor Gasull, poc després un de na CARME,  que la seguia pels seus dibuixos. Per això sempre dic que són el padrins del blog de Sa Lluna. I així, poc a poc va anar creixent la família.

Per no allargar-me més, només una anècdota, la de la foto que té na Carme al seu blog i que he portat fins aquí.
Foto feta per na Carme
Després d'un matí molt entranyable i un dinar divertit i distès, on per primera vegada ens vèiem les cares i estava complint un dels meus somnis, una trobada real!!; vam decidir anar a prendre el penúltim cafè al Zurich. Es va apropar el cambrer per prendre nota del que volíem. Quan em va tocar a mi, li vaig dir que volia un tallat, en got de vidre, descafeïnat de màquina, curtet de cafè, amb la llet tèbia i sucre morè.  Crec que li va entrar un no sé què, em va mirar amb estranyesa i, abans que pogués dir res, en Fra Miquel li va dir, -deixa'ns el bloc de notes que nosaltres ja anirem anotant els nostres gustos. Va respirar alleujat mentre marxava i les rialles del grup omplien tot l'espai. En el moment de la foto, li passava la meva comanda a Fra Miquel (que va escriure una bona estona). ◠‿◠

Segurament podríem omplir moltes pàgines amb totes les anècdotes,  de moment vos deixo amb aquesta.
Gràcies CARME per sempre ser a prop meu, 
gràcies  a tots i a totes,  per tots els moments que m'heu regalat.


* Si cliqueu damunt les paraules escrites en grog, vos portaran als meus tresors.😉

26 d’abril 2017

NO (Relats conjunts)

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931  a  RELATS CONJUNTS
Sempre tan prudent, la mesura justa en parlar, en estar, fins i tot de vegades en ser, perquè ningú es sentís malament, perquè poguessin anar o venir sense impediments. A vegades la titllaven de tèbia, per què?, si a ella només li interessava fer el que s'hagués de fer, que fos al matí o a la tarda o els diumenges o les festes, sempre el comodí per a tots els que la tenien per tova. Que bé que mai tingués un no per resposta!

Ara no entenia res de res.

Feia uns anys, en una altra ocasió, on la sort la va abandonar, la van cobrir de retrets, per què no havia parlat abans? per què no havia demanat ajuda? per què, per què?. Va treure una lliçó de tot allò, saber demanar quan una no pot seguir sola...
Asseguda al sofà o donant voltes per la casa esperava una trucada que no arribava mai. S'havia quedat sola de nou o sempre hi va estar?. Les hores passaven i el seu cap incansable anava passant d'un record a un altre, de paraules a mirades, d'antigues promeses a canvi dels seus favors, de tractes sense papers, de misèria de sentiments tot plegat. Per què quan un vol dir un no, ataca amb retrets?, si són dues lletres, ena i o. Una sola síl·laba, NO!
Per a ells, ser tova era acabar sempre fent o dient el que els altres volien, ajudar sense més. No saber dir que no era el seu problema, però no acabava atacant sinó ajudant... aquest "petit matís" ho passaven per alt.
Per a ella, aquell NO va ser clar, encara que li fes mal l'ànima al escoltar-ho, ni que mai s'ho esperés. No hi va haver temps per explicar, ni per matisar...

Ara tot es barrejava, una espiral de sentiments ferits i una sensació immensa de solitud, impotència i necessitat. No sabia si deixar-se portar pel dolor, per la pena d'haver cregut que era important per a ells, tant com ho eren per a ella ... o creure potser que quan una estima només és això, només saps el que tu ets capaç de fer pels altres, ets tu qui estima i no hi ha més enllà...

Més enllà, a una passa, el riu.