24 de desembre 2018

NO QUALSEVOL

No qualsevol descansa la teva ment quan et cansa la vida. Que tots sabem riure però no qualsevol sap plorar les teves llàgrimes. Que tots sabem ballar l'última cançó i beure'ns la penúltima copa, però no qualsevol recull els vidres i la veu del silenci quan s'acaba la música. Sí, sabem picar de mans però no qualsevol et dóna la mà quan l'aigua t'arriba al coll. 
No qualsevol atura el rellotge en un compte enrere. Temps. No qualsevol et mira, et parla, et toca, t'entén i et regala el seu temps. Maleït temps, esquer de la pressa i de l'individualisme, regió abissal on cauen les mirades que es perden pels carrers plens de llums i sorolls.
No qualsevol t'inventa un argument i et dibuixa un camí sense pedres i busca paraules d'ànim sense ànim de res. Només per l'afany d'humanitzar, de sentir, d'empatitzar. No qualsevol truca al timbre de casa teva; el que fa soroll aquí, al teu pit, i entra per quedar-s'hi. 
Sí. Tots sabem caminar però no qualsevol es posa les teves sabates i camina uns quilòmetres sense mirar enrere. Que tots sabem vestir-nos, fins i tot disfressar-nos, però no qualsevol es treu l'abric i es posa la pell que habites quan tens fred.
No qualsevol alenteix el seu pas i s'atura. Així que quan algú toqui la seva espatlla amb la teva, somriu. No estàs sol/a.
-Myriam Imedio

28 de gener 2018

Trobada a --> RODA EL MÓN I TORNA AL BLOG

Els fets no deixen d'existir només perquè siguin ignorats
Thomas Henry Huxley
Se li va trencar el fil d'unió entre els sentiments i les paraules. Embolcallada en un món fosc que no la deixava expressar tot el que li estava passant. Des que van tancar l'empresa, els obstacles anaven apareixent un darrere l'altre com lloses aclaparadores. La seva situació va passar de suportable a ser crítica en molt poc temps.
De cop, totes les persones que tenia al seu voltant van desaparèixer. Ni de coneguts, ni d'amics, ni tan sols de la familia va obtenir comprensió ni ajuda ...
Cada vegada que iniciava la pujada pel carrer cap al menjador social, un tremolor recorria el seu cos i se li tancava l'estómac ... o era el cor que deixava de bategar? Van passar mesos i la sensació era la mateixa del primer dia. Es diluïen les idees, acceptava tot com venia, sense discutir res (ni si era poc, ni si no era bo, ni si...), per si li treien l'única ajuda que havia aconseguit. No entenia ni com, ni quan, ni el perquè del que vivia. Vella per trobar feina, massa jove per a jubilar-se.  Es trobava en aquests buits legals que no tenen sortida i que es perden entre la hipocresia i la deshumanització.
Els atemptats a Catalunya, la situació política, les injustícies judicials, anaven produint-li un gran dolor, enfonsant-la més en el silenci. Només li quedava la fotografia, l'únic mitjà per poder parlar sense paraules i així ho va fer, imatges que per si soles mostraven tot allò que no podia dir i que tant costava de trobar la llum.
Traspuava dolor i silenci.


Em fa molt feliç retrobar-vos un altre cop. Gràcies, CARME!