El sol queia com a plom sobre la ciutat, una calor opressiva que feia suar a la GENT. Era el meu ANIVERSARI i la SITUACIÓ era estranya, per dir-ho d'una manera suau. SOLTERA, a la meva edat, amb una FEINA que absorbia cada minut del meu dia i amb una sensació creixent que la vida em prenia el pèl. Estava MOLT CONTENTA, aparentment. Almenys això deien les fotos que penjava a les xarxes socials. Somriures amplis, copes de vi, postureos diversos... Però la veritat era una altra des d'aquell incident… les coses ja no eren igual... Tenia un GOS, un pastor alemany anomenat Max. Sempre estava JUGANT donant voltes, era com un raig de llum en la meva existència. Però darrerament, ni tan sols ell aconseguia allunyar l'ombra que m'envoltava.
Tot va començar amb la BONICA FLOR ROSA, la vaig trobar al replà, davant la meva porta. Una rosa perfecta, d'un color intens, sense cap nota ni remitent. Al principi, vaig pensar que era d'un admirador secret. Què bonic! Què romàntic!. Però cada dia, durant una setmana, vaig trobar una altra rosa, exactament igual, en el mateix lloc.
La cinquena rosa va començar a fer-me MALABARS amb el cervell. Vaig començar a sentir-me observada, instal·lades càmeres de seguretat, durant dues nits no vaig veure res. Només el corredor desert, la llum tènue i un silenci angoixant. La setena nit, vaig veure una figura borrosa, distorsionada, com un malson que s'arrossegava des del fons de la pantalla. Es quedà allà, davant la porta, durant uns minuts que em semblaren hores. Després, va deixar una rosa i desaparegué a la foscor.
Vaig avisar a la policia i se'n van riure. "Un admirador pesat", van dir. Però jo sabia que no era així. Hi havia alguna cosa més, una presència, una intenció. Vaig començar a tenir malsons. Somiava amb la figura borrosa, que s'acostava a mi, que em mirava amb ulls buits. Somiava amb un jardí ple de roses roses, on les flors sagnaven en lloc de exhalar perfum.
L'última rosa va aparèixer en el meu aniversari, però aquesta vegada no estava sola. Hi havia una nota, una sola paraula escrita amb tinta vermella, tremolosa: "Vine!". La por em va immobilitzar però la curiositat, una curiositat macabra, em va arrossegar fora de casa. Vaig seguir les indicacions de la nota, que em va portar a un parc abandonat als afores de la ciutat. I allà, a la llum tènue de la lluna, la vaig veure. No era un admirador, era una silueta femenina, vestida de blanc amb una corona de roses roses que li ocultava la cara. Em va somriure i... el somriure revelava fileres i fileres de dents afilades, brillants a la nit, com les d'un depredador a punt d'atacar... Max udolà baix, arrapant-se a les meves cames. Vaig intentar cridar, però la meva veu s'havia evaporat. Tota la VIDA em passava davant dels ulls... Començà a córrer cap a mi, lenta, inexorable, mentre les últimes espurnes de la meva raó, desesperades, encara intentaven entendre el que passava. La FEINA, les decepcions, la solitud… tot desapareixia sota el pes de l'horror.
Finalment, la festa començà.
