La pols fina s'assentava a les ulleres de sol de l'Helena, un recordatori constant de la terra seca que deixava enrere. Davant l'estructura s'alçava com una promesa impossible: un pont. No un pont qualsevol, sinó un que ascendia agosaradament cap al cel, desapareixent a la boira lletosa que sempre envoltava aquell poble.
— Estas segur d'això, Marc?, va preguntar l'Helena, la seva veu lleugerament més alta per contrarestar el brunzit del vent.
En Marc, amb el rostre rostit pel sol i els seus ulls plens d'una calma que l'Helena envejava, va assentir.
— Absolutament! Vaig escoltar la història massa vegades per ignorar-la.
La història era senzilla, el Pont Ascendent, construït per algú o una cosa desconeguda, conduïa a la Ciutat Ennigulada. Una utopia, alguns deien. Un parany mortal, altres xiuxiuejaven. Van començar a caminar. El pont, fet de pedra llisa i d'un color gris pàl·lid, era estranyament fresc al tacte. A mida que pujaven ja no hi havia baranes, només l'abisme a banda i banda. Com més pujaven, més silenci es feia, com si el món de baix -amb les seves preocupacions i sorolls- s'esvaís deliberadament.
Després d'hores de pujada, el cansament va començar a clavar-se als ossos. La boira es va fer més densa, empassant-se la seva visibilitat a uns pocs metres. L'Helena sentia una pressió estranya a les orelles, un brunzit constant que la feia sentir irreal.
— Veus alguna cosa?, va preguntar amb la veu tensa.
En Marc va negar amb el cap. De sobte, es va aturar en sec.
— Helena, espera...
Ella es va aturar, el cor bategant amb força. Un so sord, rítmic, emanava de la boira davant seu. Era com un batec profund i ressonant.
— Què és això?, va preguntar l'Helena, amb un fil de pànic a la seva veu.
En Marc no va respondre. Lentament, va estendre una mà cap a la boira. Els seus dits van desaparèixer abans que toqués res sòlid.
— És... és una paret.
L'Helena s'apropà, sentint amb les pròpies mans una superfície llisa i freda que bloquejava el camí. El batec ressonava ara amb més força, com si la paret mateixa palpités. De sobte, la boira va començar a dissipar-se. No de manera gradual, sinó abruptament. Va revelar una porta colossal, feta del mateix material que el pont, integrada perfectament a la paret. I la porta, lentament, molt lentament començava a obrir-se. El batec es va intensificar, fent-los vibrar fins als ossos. A través de l'obertura, amb prou feines visible a la penombra, s'entreveia alguna cosa inexplicable. Una resplendor pàl·lida i polsant, formes geomètriques impossibles i un silenci absolut, diferent de qualsevol cosa que haguessin experimentat mai. En Marc va fer un pas endavant, amb la mà estesa...
— Marc, no!..., va xiuxiuejar, l'Helena, aterrida.
Ell no la va escoltar. Just quan estava a punt de creuar el llindar, la porta es va tancar amb un cop ensordidor. La boira ho va tornar a embolicar tot, deixant l'Helena sola, en silenci, amb el ressò del batec encara retrunyint al seu crani i la pregunta que la consumiria per sempre... què havia vist en Marc a l'altra banda?...