17 de juny 2025

L'OMBRA DEL FLATiRON

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

La nit era un llenç negre, esquitxat només pels brillants ulls dels fanals que rodejaven el Flatiron. Henry, un detectiu de mirada profunda, barret calat fins a les celles i amb la gavardina xopa, caminava amb pas ferm, mentre anava pensant que la foscor xiuxiuejava secrets. 
Els ressons dels seus passos ressonaven, però no estava sol. Seguint el ressò, es va trobar davant d'una figura borrosa. Una dona, amb un vestit vermell i la mirada gelada, semblava consumir-se a la penombra. "Em busques?", va preguntar, esvaint-se entre les ombres. En aquell instant va descobrir un mural ocult, que revelava les cares dels que havien desaparegut, els recordava perfectament... ell volia portar la veritat a la llum... Henry va sentir el fred arraulir-se a la seva columna vertebral... va comprendre que no era un simple cas;  estava perseguint una manifestació dels seus propis dimonis, una entitat que alimentava les seves pors més profundes...
Les llums dels fanals van parpellejar i, mentre el riure ressonava novament, Henry va saber que aquella nit, ell tampoc podria escapar-se, emportant-se el ressò d'una història que mereixia ser explicada.

14 de juny 2025

TRENET D'EMOCiONS


Promesa dolça,
incomplint la raó,
silenci al cor.
*
*
Cauen les hores,
com fulles a la tardor,
t'enyoro avui..
*
*
Ones que trenquen
murmuris a la brisa,
l'ombra s'amaga...
*
*
Pètals a terra,
el nostre amor se'n va,
silenci gris..
*
*
El meu cor, desert.
El teu riure, un ressò.
Adéu sense mots..

[Juny ~ 2025]

12 de juny 2025

EL VELL LLUíS


El vell Lluís amb el seu almanac gairebé esfullat i tacat de suc de vegetals fermentats, era una llegenda al poble. Deien que predeia les marees amb la precisió d'un rellotge suís i endevinava si la collita seria bona o dolenta només olorant el fum de la llenya. Però el seu talent més peculiar era trobar bardisses de maduixes silvestres fins i tot als terrenys més rocosos.

Un dia en Lluís va descobrir, amagat entre les pàgines de l'almanac, un mapa antic. No era un mapa qualsevol, era un mapa que indicava la ubicació del llegendari Bloc d'Or Grog, un meteorit massís d'or pur que, segons les històries, havia caigut del cel feia segles.

La notícia va córrer com la pólvora, impulsada per la llengua viperina de la senyora Ermelinda, la xafardera oficial del poble. Aviat una torba de vilatans cobejosos, encapçalats per l'ambiciós Ramon, va iniciar una persecució frenètica d'en Lluís, que amb la camisa perlada i un bigoti ridícul, semblava un pallasso desesperat. 
En Lluís, àgil malgrat els seus anys, corria com un llebrer, esquivant gallines i carretes. Es va amagar darrere una tanca de rosers espinosos, rient-se per dins. Sabia que el mapa era una broma que el seu avi li havia gastat. El "Bloc d'Or Grog" era en realitat una gran roca pintada d'un groc cridaner, com el mateix avi.
La persecució el va portar fins a la costa. Les marees estaven altes, colpejant amb força les roques. En Ramon, amb el rostre envermellit per l'esforç, el va acorralar. 
— Lliura el mapa, vell brivall!, va cridar amb la veu tremolosa.
En Lluís va somriure. 
— Ja arribem a la meta, Ramon, mira!, va dir, assenyalant una roca particularment gran coberta d'algues. 
— És aquí, just a sota.
En Ramon, amb els ulls injectats en sang, es va llançar a l'aigua, seguit per la resta dels vilatans. Van remoure la roca i allà estava: un bloc gegant pintat d'un groc tan artificial que feia mal als ulls. 
El silenci va ser sepulcral, trencat només pel so de les onades. En Ramon, furiós i avergonyit, va intentar donar-li un cop de puny al Lluís,  però va relliscar amb una alga i va caure de cara a l'aigua.
En Lluís, entre rialles, va estendre la mà per ajudar-lo a aixecar-se.
— No tot el que brilla és or, Ramon. De vegades, és només pintura barata i un bon almanac.
Després, va treure un grapat de maduixes silvestres de la butxaca i se les va oferir als vilatans, compartint les dades per trobar els millors llocs. 

L'amargor de la derrota es va endolcir una mica, almenys fins que la senyora Ermelinda comencés a divulgar, un altre cop, la història del "meteorit groc"

[Joc a ca la Sue]

09 de juny 2025

Sí, SÓC!



L'afirmació: Sí, sóc!

desperta les ganes de viure

l'endemà de la ferida...

Tal vegada sobreviure

sigui només això.

[Juny  ~ 2025]

07 de juny 2025

TÈCNiQUES DE VENDA

 

Ahir al matí em van trucar d'una empresa, dient-me el meu nom amb una familiaritat com si em coneguessin de tota la vida. Quan vaig preguntar qui em trucava, em digué el seu nom i a qui representava.  Em vaig espantar que tinguessin les meves dades i amb una rialla em digué que estàvem TOTS controlats. 
La trucada, en principi, era per parlar de salut, de teràpies pel dolor i m'oferia que vingués una noia a casa per donar-me un tractament totalment gratuït. Quedàrem que a les 11:30 seria a casa. Una quart d'hora més tard em trucà de nou per dir-me el nom de la noia que venia, perquè em quedés tranquil·la.

Per començar, arribà tard. Quan vaig obrir, una noia d'uns trenta i pocs anys, ben vestida i perfumada es va presentar. Li vaig donar pas cap a la cadira i la primera pregunta va ser sobre els medicaments que prenia. Tragué d'una bossa de marca, un aparell que em col·locà a l'espatlla, arran de coll, dient-me que em trauria el dolor. No es cansava de repetir que no curava, però que ajudava molt... Després em preguntà si podia veure el llit on dormia. La vaig portar a l'habitació i s'assegué damunt del llit, comentant que era molt baix i que necessitava que el matalàs fos més dur. En sortir tragué de la bossa uns desplegables amb fotos de llits, matalassos i somiers. Tot això mentre jo la mirava sense dir res. Em digué totes les "meravelles" dels aparells, que em convenia canviar-ho tot pel meu benestar. Vaig començar a moure el cap d'una banda a l'altra i es va començar a posar nerviosa. 
Ella xerrava i xerrava fins que li vagi dir que em digués l'import de tot el que me mostrava. 
— Esperi que encara no li he mostrat tot, va seguir explicant-me que ella no era una venedora, que estava mostrant-me una oferta especial...  La vaig interrompre 
— Vull saber el preu final.
— Són 6.000 euros...
— No puc pagar aquesta quantitat.
— És que no em deixa xerrar... com a oferta li quedarà en un 40%...
— Tinc altres prioritats en aquests moments, com anar a les cites dels metges, intentar posar-me bé i arreglar-me la boca...
— Tothom es vol arreglar la boca ara... deixant de banda les coses importants...
— Escolti, per a mi ho és molt, perquè no menjo bé, ni tampoc digereixo els aliments com toca.
Cada cop s'anava posant més nerviosa i la seva amabilitat s'esfumava per segons.
— Vol dir que no pot pagar 40€ al mes?
— De vegades sí, d'altres no.
— El finançament ha de ser cada mes...
— Sí, ho sé, per això li dic que no puc.
S'aixecà de la cadira, recollí tota la paperassa i de mala manera em tragué l'aparell de l'espatlla. En dos segons va ser fora de casa.

Em direu dolenta, però en certa manera em vaig divertir una estona. Persona gran, de 67 anys, sense marit, prenent medicaments, possiblement ximple i bona candidata per ser condicionada.
Desprès vaig caure en que així em devien veure, perquè sinó, com no em va fer l'oferta la noia que em va trucar?,  ja li hagués dit que no estava interessada directament... Per què s'esverà tant, si jo només m'havia compromès a deixar entrar la noia, per fer-me un tractament gratuït?...
Encara avui em treu un somriure...

05 de juny 2025

DiA MUNDiAL DEL MEDi AMBiENT

 

En la pols del dia, gris i incessant,
la rutina em lliga com un nus asfixiant.
Els carrers ressonen amb el mateix cant
i el cor, cansat, suplica un instant.

Els somnis s'esvaeixen com fum al vent
i l'ànima anhela un nou sentiment.
En la quietud, una veu s'alça latent,
crida cap a l'horitzó d'un cel ardent.

Un desig floreix com una flor salvatge, 
lliure de cadenes, lleuger de bagatge
amb l'esperança com a únic paisatge,
anhelo les muntanyes, l'aire, un altre onatge...

Deixar enrere el ritme fosc, el malviure,
trobar la pau i una nova vida reescriure.
Hi ha d'haver una altra manera de viure...
on la vida flueixi sent lliure.

[Juny ~ 2025]

02 de juny 2025

EL PONT ASCENDENT


La pols fina s'assentava a les ulleres de sol de l'Helena, un recordatori constant de la terra seca que deixava enrere. Davant l'estructura s'alçava com una promesa impossible: un pont. No un pont qualsevol, sinó un que ascendia agosaradament cap al cel, desapareixent a la boira lletosa que sempre envoltava aquell poble.

— Estas segur d'això, Marc?, va preguntar l'Helena, la seva veu lleugerament més alta per contrarestar el brunzit del vent.
En Marc, amb el rostre rostit pel sol i els seus ulls plens d'una calma que l'Helena envejava, va assentir. 
— Absolutament!  Vaig escoltar la història massa vegades per ignorar-la.

La història era senzilla, el Pont Ascendent, construït per algú o una cosa desconeguda, conduïa a la Ciutat Ennigulada. Una utopia, alguns deien. Un parany mortal, altres xiuxiuejaven. Van començar a caminar. El pont, fet de pedra llisa i d'un color gris pàl·lid, era estranyament fresc al tacte. A mida que pujaven ja no hi havia baranes, només l'abisme a banda i banda. Com més pujaven, més silenci es feia, com si el món de baix -amb les seves preocupacions i sorolls- s'esvaís deliberadament. 
Després d'hores de pujada, el cansament va començar a clavar-se als ossos. La boira es va fer més densa, empassant-se la seva visibilitat a uns pocs metres. L'Helena sentia una pressió estranya a les orelles, un brunzit constant que la feia sentir irreal. 

— Veus alguna cosa?, va preguntar amb la veu tensa. 
En Marc va negar amb el cap. De sobte, es va aturar en sec. 
— Helena, espera...
Ella es va aturar, el cor bategant amb força. Un so sord, rítmic, emanava de la boira davant seu. Era com un batec profund i ressonant. 
— Què és això?,  va preguntar l'Helena, amb un fil de pànic a la seva veu.
En Marc no va respondre. Lentament, va estendre una mà cap a la boira. Els seus dits van desaparèixer abans que toqués res sòlid. 
— És... és una paret.
L'Helena s'apropà, sentint amb les pròpies mans una superfície llisa i freda que bloquejava el camí. El batec ressonava ara amb més força, com si la paret mateixa palpités. De sobte, la boira va començar a dissipar-se. No de manera gradual, sinó abruptament. Va revelar una porta colossal, feta del mateix material que el pont, integrada perfectament a la paret. I la porta, lentament, molt lentament començava a obrir-se. El batec es va intensificar, fent-los vibrar fins als ossos. A través de l'obertura, amb prou feines visible a la penombra, s'entreveia alguna cosa inexplicable. Una resplendor pàl·lida i polsant, formes geomètriques impossibles i un silenci absolut, diferent de qualsevol cosa que haguessin experimentat mai. En Marc va fer un pas endavant, amb la mà estesa...
— Marc, no!..., va xiuxiuejar, l'Helena, aterrida. 

Ell no la va escoltar. Just quan estava a punt de creuar el llindar, la porta es va tancar amb un cop ensordidor. La boira ho va tornar a embolicar tot, deixant l'Helena sola, en silenci, amb el ressò del batec encara retrunyint al seu crani i la pregunta que la consumiria per sempre... què havia vist en Marc a l'altra banda?...

01 de juny 2025

JA NO EM SORPRÈN RES

Crec que no necessita traducció...
ni més paraules...

Ils ont partagé le monde
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne  
<Bis>

Si tu me laisses la Tchétchénie
Moi je te laisse l'Arménie
Si tu me laisses l'Afghanistan
Moi je te laisse le Pakistan

Si tu ne quittes pas Haïti
Moi je t'embarque pour Bangui
Si tu m'aides à bombarder l'Irak
Moi je t'arrange le Kurdistan

Ils ont partagé le monde
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
<Bis>

Si tu me laisses l'uranium
Moi je te laisse l'aluminium
Si tu me laisses tes gisements
Moi je t'aide à chasser les Talibans 

Si tu me donnes beaucoup de blé
Moi je fais la guerre à tes côtés
Si tu me laisses extraire ton or
Moi je t'aide à mettre le général dehors

Ils ont partagé le monde
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
<Bis>

Ils ont partagé Africa sans nous consulter
Ils s'étonnent que nous soyons désunis

Une partie de l'empire Mandingue se trouva chez les Wolofs
Une partie de l'empire Mossi se trouva dans le Ghana
Une partie de l'empire Soussou se trouva dans l'empire Mandingue
Une partie de l'empire Mandingue se trouva chez les Mossi

Ils ont partagé Africa sans nous consulter
Sans nous demander, aïe-aïe-aïe, sans nous aviser

Ils ont partagé le monde
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne
Plus rien ne m'étonne 
<Bis>