21 de maig 2013

==>> ESCAPADA ==>>

Darrerament la meva necessitat de fugir va creixent d'una manera contínua i alarmant. Fugir de la rutina de la feina, de les promeses no complertes. Fugir dels veïns que no conec, de les multituds asfixiants. Fugir dels números vermells, dels calaixos buits. Fugir dels dies grisos, de les nits sense lluna. Fugir del fred que paralitza, de la calor que no embolcalla. Fugir de l'absència de carícies, de les paraules buides. 

Fugir!!   Fugir!!   Fugir!!

I quan estic a punt de no suportar-ho més, aprofitant una badada, fujo. En l'escapada allibero totes les meves pors. Deixo la meva vergonya asseguda a l'últim esglaó. No existeix el temps. Colors que apareixen com a nous -tot i que recordi haver-los vist en el passat com a paisatges somiats- s'obren davant meu. Em sento acaronada per cada instant. Els núvols juguen amb el vent, mentre a la mar la penetra un raig de sol. Somric i ric en un estat d'amnèsia premeditada de tot allò que era i ja no és.  

Em deixo estimar ... vull estimar alhora    


Les campanes repiquen a retorn. No ha estat un somni, tan sols una escapada de tot allò que no vull i que encara segueix aquí ... a la tornada.

43 comentaris :

  1. M'apunto a fugir. El problema és aquest, que a la tornada algunes coses segueixen estant al mateix lloc. És més, moltes les hem portat amb nosaltres, encara que no els haguem fet cas durant una estona. No podem fugir de nosaltres mateixos, i em temo que gran part del que ens pot afligir ho portem dins. Almenys podem gaudir de tranquil·litat unes hores i dies. Boniques les fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les escapades serveixen moltes vegades per ordenar el caos intern, no així amb tot el que ens arriba de l'exterior. Tot i així, les hores de desconnexió han donat molt de si.
      Les fotos, paisatges meravellosos d'aquesta illa on encara es respira pau.

      Aferradetes i bona nit!

      Elimina
  2. Jo he fugit tant que ja no necessito marxar.
    M'endinso dins meu i no em troba ningú.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni encara que truqui a la porta??

      Bessets Xavi!

      Elimina
  3. doncs inventa´t un món nou on hi puguis anar sempre que vulguis. Primer has d´aprendre a anar-hi, després has d´aprendre a anar-hi sempre sola, després has d´ aprendre a ser feliç sola... i finalment només baixar només quan valgui la pena.

    Un petó peque, sempre estic per aquesta fantàstica , senzilla i reparadora lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic en el procés Enric, però em perdo en alguna fase perquè no em sento satisfeta. Hi treballaré més!!

      Bessets guapo!!

      Elimina
  4. Estic amb el Bagué, finalment hem d'aprendre a estar sols, encara que estiguem sempre acompanyats de gent... i si no també...

    Una abraçadeta acompanyadora i estimadora...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot cansa, o millor dit, tot desgasta. Potser perquè quan arribo on vull anar, allò ja no té raó de ser ... sempre hi ha un nou per què, sempre nous reptes ... i què petita sóc davant tot!

      Em sento acompanyada, tot i la distància que no és poca cosa.
      Aferradetes ben fortes!!


      Elimina
  5. Lluna, tenim la sort de viure a una illa on podem fugir fàcilment al paradís, si volem. Que no ens manqui mai aquest entorn per abrigar-nos el fred quotidià d'algunes absències. Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Absències, distàncies, silencis ... murs, al cap i a la fi, que no ens deixen gaudir plenament de la vida.
      Sort de la mar, del cel ple d'estels, de la lluna i el seu solet, de les complicitats i el somnis, de tu ...

      Bessets preciosa!

      Elimina
  6. Jo no vull fugir de res, m'agrada de fer arrels, sóc molt constant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No parlava d'espai, sinó de fets, de mancances, de coses que s'han de fer per nassos.
      A mi m'agrada la meva terrona, la casa on visc, part de la meva solitud i moltes, moltes, coses més.

      Aferradetes nina!

      Elimina
  7. Les escapades, ja ho tenen això, que després cal tornar...I si en la nostra absència alguna cosa ha canviat per bé, haurà valgut la pena...
    Fugir dels altres penso que és relativament fàcil, el més complicat és fugir d'un mateix, per més que ens n'allunyem, arrosseguem tot el bagatge amb nosaltres, encara que abans de tornar, sempre podem abandonar a la vora del camí, el llast
    que ens faci nosa, i tornar més lleugers...
    Petonets, dolços com la mel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig tornar amb tot l'aire fresc que vaig poder enxampar, ara he de triar què treure per fer espai a tot el que vaig sentir.

      Dolça nit de lluna!
      Bessets

      Elimina
  8. de vegades fugim tant que sense adonar-nos tornem a ser al mateix lloc.......calma..... to

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una micona de videta tampoc fa mal, oi?

      Bessets Sr Gasull!! :)

      Elimina
  9. A mi també em passa, el problema és que he estat fugint durant massa temps i no trobava la tornada. Les teves paraules m'acompanyen, sa lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em costa fugir però quan ho faig no vull tornar, tot i que sé que no és la solució.

      Bessets de mel i sucre !
      (De debò, que ara que ho recordo això ho dèiem de petites quan els bessets no eren reals :))

      Elimina
  10. Tens que fugir de tot, alliberar-te de les pors i dels mals sons.
    Ser com un arbre que s'arrela a la terra i ni el vent més fort pot vinclar.
    Tens que ser com una font d'aigua crital·lina pels que tenim set, perquè estic convençut que tal com escrius, tal com veus la vida, tal com inspires confiança, la raó de la teva existència és donar aixopluc als que t'han conegut.
    Com pots fugir i deixar-nos sense lluna ?
    Com et puc dir que no deixis que la foscor ens venci.
    Com dir-te que no deixis de ser tal com ets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps Pep?
      Quan em poso a pensar en la raó de la meva existència, aquesta possibilitat que apuntes apareix ... i si estic aquí només per estendre la mà a tots els que la vulguin? Mentre em sento forta NO passa res, al contrari, sempre que he pogut he donat quant tinc i quant sóc, perquè em sento bé fent-ho. Ës una altra forma d'egoisme, em va comentar algú un dia ... ser feliç fent feliç als altres. Però ... i quan la força em deixa? I quan em sento buida i necessito omplir-me? I quan necessito una espatlla on plorar o una oïda on xiuxiuejar? ...
      Vols dir que hauria d'aprendre a no tenir aquestes necessitats i ser feliç amb la meva raó d'existir? Potser si tens raó, encara que em costi molt en aquests moments.

      Moltes gràcies per les teves paraules, ets un bàlsam per a mi, ho saps?
      Bessets dolços, nin.

      Elimina
  11. Cadascú fuig com vol o com pot. Durant l'absència les coses continuen igual, sí, però es veuen diferents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda Loreto al meu raconet!!
      Cert, és veuen més allunyades i si aconsegueixes amb això que alguna cosa desaparegui completament, molt millor.

      Et dec un passeig pel teu blog, ho sé, ho sé, no trigaré!! :)
      Aferradetes!!


      Elimina
  12. fugir no es de covards?

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... o d'intel·ligents, sempre depèn de què o de qui fuges!!

      Molt bon dia, jove!!
      Aferrades.

      Elimina
  13. Sentiments molt similars tenim tu i jo darrerament. De divendres a dilluns vaig fer una fugida a Formentera. Va ser com un oasi enmig d'una rutina que certament m'està ofegant. Quin goig de dies, quina meravella de paisatges i quin gaudi de companyia. I és tornar a la rutina i que tot allò sembli un cony de miratge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un plaer escapar-se a Formentera, segur que has tornat amb forces noves. Encara que desprès sembli que ha estat tot un somni, alguna cosa bona ha quedat en tu per a sempre!!
      La meva va ser més curteta, però molt intensa!! ;)

      Aferradetes i ànims!!



      Elimina
  14. Ay, amiga, estaba yo aqui, escribiendo con la desesperacion del naufrago, y de repente ZAS, toque algo extraño y se perdio todo...

    Y que decia yo...

    Quien sabe...

    Bueno, algo de que eres mu mala al sugerir que tengo yo la culpa de que las damas se me crucen en las fotos...

    Con lo que a mi me molesta eso...

    Je,je,je

    Un abrazo fuerte

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira que a mí me da que todas corren hacia "tu cámara" para que las inmortalices!! ;)
      Si algún día coincidimos en algún lugar de este planeta, el modelo serás tú!! jejjeje

      Abrazotes amigo!!

      Elimina
  15. Llegeixo en la resposta al comentari d'en XEXU que les hores d'escapada han estat profitoses... i això és el més important... Jo no li diria "fugir" que és una paraula negativa... Hauriem de trobar una paraula que pogués significar aquests parèntesis a vegades tan necessaris però que tingués connotacions positives.

    I si bé, potser, quan tornis, les coses estaran iguals... TU NO estaràs igual :-)) tu estaràs molt més carregada d'energia, renovada i això sol ja ho farà veure tot millor! ;-))

    Tant de bo!! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan tinc aquesta necessitat és FUGIR amb totes les lletres, nina!!
      Els resultats solen ser satisfactoris gairebé sempre, més que res perquè torno amb més energia...que dura el que dura ... tot i que són records que mai desapareixeran. :)

      Un munt d'energia per les dues, si??
      Bessets.

      Elimina
    2. Gràcies per l'energia!! T'asseguro que va GENIAL!! ;-))

      Doncs vinga, endavant!!!

      Elimina
  16. Hi veig més un anar a omplir bateries, a veure un altre cel i nous paisatges que no pas un fugir. :)

    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tot hi ha, però la primera intenció és la fugida de tot allò que m'ofega,
      el resultat: bateria carregada per respirar, malgrat tot!! :)

      Aferradetes!

      Elimina
  17. La realitat és dura.
    Jo també voldria fugir.
    Més sovint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan no veus el final del túnel de l'horror, penses en la fugida, encara que no sàpigues molt bé cap a on.

      Bessets.

      Elimina
  18. Pos jo mes aviat Tornar perque figir ja ho vaig fer així que :
    Tornar, tornar...
    Necessitat avial de tornar als dies
    i als camins
    que menaven a la casa.
    Aquell d'avall ben a vorera del riu,
    sota la via, entre conreus i barrancs.
    Serpentina de tolles
    i secrets de bultra.
    I el que ve del poble pel damunt de la segla,
    insinuat i primet per enmig de l'herba
    i les pomeres
    sensible i aromós.
    Camins que vaig recórrer amb morral de vent
    i pluja o boira,
    amb neu.
    En un clar dia de neu, ara recordo
    la necessitat de tornar,
    encara més urgent que l'altra de quedar-me.
    Predint futurs naufragis esperant-me
    riu avall,
    seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
    Desori empeny un vent
    desfermat cap a una mar de peixos.
    Tan gran necessitat!
    de tornar a les boires
    i a les sabatilles,
    a la gebrada blanca
    escuma de la tundra on l'ànima es conforta
    a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
    Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
    en les nits tan pures.
    I endementres perdonar
    aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
    del riu i de la via,
    de l'arbre i de la boira,
    de la neu i del foc...
    Necessitat del pa.
    Ans la sal. D'ésser que soc;
    al lloc on té raó i destí de succeir
    tot allò que de mi
    s'acabarà algun dia.
    I abans, però, aquesta fal·lera
    per tornar a l'home que espera,
    a la conversa plàcida amb el vell frare
    d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
    dels pantalons del Silvestre.
    Tornar a fer-me companyia,
    que estic sol, xop de bellesa
    que he buscat encegant-me
    amb vida i vides distintes
    com espectres de sales de miralls
    que trenco a bastonades per trobar-me.
    Tornar ran meu
    agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
    A fitar-me les edats
    per establir
    la que és final i per això perfecta.
    Miquel Àngel Tena-Rúbies "La casa Prop de la Via" El Turó. Manacor 1993

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps on tornaria jo?
      Al ventre de mumare
      als diumenges, de parxís, a la tauleta camilla
      a la pell contra pell, sota l'escalfor dels llençols a la matinada
      al somriure d'un nen
      als contes de la meva àvia
      a l'olor a terra banyada
      a les esquitxades prop del mar
      al so d'un piano
      a un t'estim en una mirada
      a una posta de sol
      a l'olor a pa desenfornat
      al xiuxiueig d'un poema d'amor
      a un bany de raigs de lluna
      ....................................
      i podria no acabar mai!!

      Gràcies per portar aquests sentiments aquí,
      què és com ma casa i la teva també.

      Bessets Miquelet!

      Elimina
  19. Fugir de naltrus mateixos és un miratge, un autoengany que el disfracem amb viatges, festes, estats ebris... Primer hem d'aceptar qui som amb tot el pès que això comporta. Però la memoria és traïdora perqué avagades s'alia amb les emocions i allò que ha dolgut pesa més que allò que te ha aportat satisfacció. Jo no he cregut mai en la fugida cap endevant. Potser és la meva manera de ser. Diuen que avagades és bó oblidar. Però com es fa? I records els cuals t'hi vols aferrar, han caigut a l'oblit. Fins que un dia, una música, una imatge, una olor...zas! Torna. L'ofec d'un mal moment, no s'arregla amb fugir. Simplement es posposa. Això si, amb un xic de sort, si tens la ment despetta, agafes prespectiva. I la prespectiva en tot moment és el tot. Una aferrada amb molt apreci del empordanés atramuntanat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt cert, les escapades no solucionen els problemes. Aquests resten fins que els hi trobes solució...o no.
      De tant en tant va bé fugir, encara que només sigui per airejar la ment i així agafar forces per afrontar tot el que no et va bé.
      Aferradetes mallorquines, molt nostres. ;)

      Elimina
  20. El teu escrit m'ha recordat dues pel.licules mítiques dels 60...en que potser molta gent tenia ganes de fugir del convencionalisme, de les guerres dels poderosos contra els febles, de la monotonia, del volguer tapar les vergonyes, del que diran, de les veritats absolutes, del qui decideix el que es maco o es vulgar, en fí, fugir dels que es pensen que eren els amos de la teva llibertat .. "A BOUT DE SOUFFLE" i "BLOW UP"
    Aferradates, avui com pots veure , amb tocs Beat-Hippie-Psicodelics... :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui en dia també hi ha molta gent que vol fugir, potser perquè estem farts de que ens diguin el que hem de fer i veure que els que ho diuen fan el contrari...

      Dues pelis que no he vist, així que queden anotades i quan tingui "temps" les buscaré i ja et diré. Gràcies!

      Hippie ho era molt, encara queda. ;)
      Com es nota que ets de la meva generació, més o menys, hehehe!
      Aferradetes, pau i amor. ☮

      Elimina
    2. Si, hi ha la tendència històrica i en certa part llògica, que algunes de les aspiracions humanes son d'una època determinada... No ho crec tan jo aixó.. El que crec que passa, es que per situacions concretes es poden manifestar més o menys, o exposar a la llum pública devant de la societat poderosa de aquell moment ..El desig d'amor, pau i llibertat, suposo estava igual en un esclau de l'edat mitja, que en hippie ric de San Francisco del segle XX ..?!! Però clar.. imaginat la gran sort que va tindre el segón, respecte al primer.. El lloc i l'época que naixem, per desgràcia o no, no està a les nostres mans..
      Aferradetes contemporanees nascudes als mítics 60' !!

      Elimina
    3. Vols dir que las persones riques tenen desitjos?? Jo ho dubto i si en tenen no tenen res a veure amb els meus, segur...
      Amor? no estimen massa si permeten que hi hagi persones que passen fam.
      Pau? La que tenen d'arribar a fi de mes sense cap patiment.
      Llibertat? Esclaus d'amuntegar diners i més diners.
      Estic d'acord amb tu en que no podem triar on naixem.

      Aferradetes, d'ara mateix! :)

      Elimina

Benvinguts al racó!