- Et vesties de pagesa? ... Si
- Per quin motiu? ... Per tradició
- Algun tema tradicional, o per anar a feinejar al camp? ... No he feinajat mai al camp, sóc de generació posterior a quan es feia, per a ells era la seva roba normal de tots els dies.
I he pensat que si ho explico amb imatges podria quedar millor, AQUI
Quan era petita hi havia una tradició de vestir a la mainada de pagesos, es feia en gairebé totes les festes dels pobles.
La meva àvia Paula - amb la qual vaig compartir tretze anys de la meva vida - anava vestida de pagesa gairebé fins que es va morir. No en les festes, no, ella es vestia cada dia amb la seva faldilla llarga, el gipó, el rebossillo i el davantal. Quan se'ls tallava els cabells a les nenes, es guardava en forma de trena per afegir al cabell natural i fer la trena més vistosa. L'àvia la pentinava tots els dies, abans de enganxar-la a la seva
 |
| Sa meva padrina Paula i els néts |
 |
| Ballant amb el meu germà |
Després de la seva mort no em vaig tornar vestir fins que vaig conèixer al pare del nostre fill. Era de Binissalem, poble reconegut pels seus vins. Per la vermada es fa una gran festa i la gent del lloc, sobretot els joves, van preparant unes setmanes abans les carrosses que desfilaran l'últim dissabte de setembre. Els motius de les mateixes poden ser reivindicatius, de protesta, de la vermada... i totes opten al premi. Durant els anys que vaig participar, en tres vam quedar campions (que recordi). Els que quedaven en primer lloc, tenien l'opció de presentar-se posteriorment a Palma, a la festa de Santa Catalina Thomàs, la Beata. I els diners aconseguits amb el premi s'utilitzaven per a liquidar despeses i fer un dinar tots plegats.
Aquí us deixo unes imatges, des de les primeres a aquestes havien passat més de 30 anys. Us ensenyo una de les carrosses amb la qual vam obtenir el primer premi, com podeu veure, és un treball de xinesos. En algun lloc he de tenir la de la plaça de l'Església, amb la seva façana i tots els detalls, si la trobo, la enganxaré més tard.
el meu fill ben petit
Posesió mallorquina a escala petita
 |
| mireu els arbres darrere del meu fill |
les cortines eren de roba
 |
| FOTOS PRÒPIES |
En èpoques passades era així, avui ho hem de recordar com a part del nostre folklore, que a banda és la nostra identitat.
ResponEliminaTens un fill molt maco, i veig que segueix la tradició!!!
Besades, dolça lluna!!!
És el més maco de tots!! ;)
ResponEliminaAra ja és un home, he tret la pols d´aquestes fotos ... uffff!!
Més bessets per a tu!
Que maques aquestes fotos! Seguir les tradicions i conservar les nostres coses, és una cosa molt bonica! M'agraden els teus records!
ResponEliminaUn petonet de bona nit!
Potser sigui antiga amb aquestes coses, però m´agrada conservar trossets dels meus moments feliços, i les fotos sempre m´han apassionat.
EliminaBessets i molt bon dia!
Unes fotos molt entranyables. Ens ha faltat una actual.
ResponEliminajejje ... n´hi ha una actual, penjada en un post, de no fa molts de dies!!
EliminaAquestes tenen uns quants anyets.
Aferradeta!
Però, amb vestit de pagesa?
Eliminajaja...de pagesa, no!
EliminaQuin passeig més bonic, m'ha agradat molt (genial la foto teva i de ton germà ballant. I tota la crònica!)
ResponEliminaSón fotos que m´estimo molt, em porten molts bons records.
EliminaUns bessets!
Quines fotos més boniques!! A casa meva sempre, els meus avis també han estat pagesos i també vestien de pagesos tots els dies. Avui en dia jo també faig de pagesa, però com a hobby i la veritat.... per anar al camp, a l'hort o on sigui em poso el que sigui, no tinc pas una indrumentària concreta... hehee!
ResponEliminaQuan era petita també anava al camp amb els pares i l`àvia. Jugava amb els meus germans o agafàvem ametlles amb molt poca roba posada ;)
EliminaBessets!
Gràcies per contestar-me via post. Que curiós, no coneixia aquesta tradició, desconec si per aquí dalt també es feia. Jo no recordo que mai m'haguessin vestit de pageset, però sempre hem sigut força de ciutat, nosaltres. I bé, també és una altra generació, suposo.
ResponEliminaAqui les tradicions es conserven, afortunadament, encara que cada vegada menys. La festa de la vermada es fa encara ... però no et puc dir si arribo a veurem amb néts, si al meu fill i la seva xicota els agradarà. Els vestits de pagesa i pagès les tinc, ells diran!
EliminaEl que siguis casteller és una tradició també i imagino que si tens fills t´agradarà que ho siguin.
Una aferradeta!
Oh!! LLUNETA, què ben explicat! M'ha agradat molt llegir tot això, la tradició, els vestits, el cabell amb la trena postissa!! Què maques totes les fotos!! La de la darrera foto deus ser tu! Morena de cabell!! ;-))
ResponEliminaEl que no entenc és com has fet perquè et sortís aquell enllaç tan xulo amb els explicacions a una pàgina del Traductor de Google!! Cada dia s'aprenen coses noves... :-D
Morena i blanca de pell, si senyora! ... ara sóc més rosa, els anys van passant per tot arreu, jejje
EliminaEstava buscant com us podia explicar com eren els vestits i vaig trobar l´enllaç en castellà. Li vaig donar a traduir pàgina i vaig enganxar el nou enllaç...et voilà!
Aferradeta!!
Aaaaaaah!!! què curiós... No ho havia provat mai això d'enganxar un enllaç traduït així... queda força bé!! :-))
EliminaJo també sóc (ehem... era, era...) morena i molt blanca de pell ;-))
Caram! Quines fotos tan precioses! Jo no m'he vestit mai de pagès... que jo recordi a Catalunya la gent ho fa per Pasqua, quan es canten caramelles, i després potser en algunes festes locals... De totes maneres la vida a pagès sempre l'he tinguda molt present (i la tinc) ja que tota la meva família ho és. M'has fet recordar les poques imatges que tinc a la memòria de la meva besàvia (que també li dèiem padrina, ja que ho era de ma mare i ella l'anomenava així, i per extensió...). Vestida igual, de dol, cabells blanquíssims recollits en un mocador negre. De fet la meva padrina (la meva àvia, la que li toca dir-se així a les terres de Lleida) la recordo molt temps també amb el mocador al cap, tradició que ja s'ha anat perdent. De fet, ja fa molts anys que ella ja no el du, tampoc.
ResponEliminaEn fi, que m'estic allargant explicant batalletes sense sentit. Malauradament tots aquests detalls, aquestes festes, aquestes tradicions estan quedant com a reducte folklòric... ai que aquestes paraules em recorden el mestre Fuster...
Les batalletes tenen tot el sentit de qui les compte, són les nostres vivències, els nostres records que han quedat més enganxats. I a mi m´agrada escoltar, ens ensenyen altres maneres de viure i de sentir. Ens mostren tal com som. No té res de dolent això. Jo ho miro així.
EliminaSa meva padrina (o pradina, que aquí també és diu així) en el moment de la foto, portava dol pel meu padrí. Passats uns anys ja es va vestir de colors. I conservem mocadors molt bonics d´ella, tan de cap com de cos, ella era una "senyora"! ... jeje i ara ric perquè era tan senzilla, tan humana, tan solidari que només hi portava el vestit de senyora.
Aferradeta nin!!
sa lluna pe casa de ma mare hi ha fotos del meu pare quan era petit vestit de pagès!!! són maques les tradicions! unes fotos i uns records magnífics!
ResponEliminaSón les nostres arrels i els nostres records, per això les estimo tant.
EliminaGràcies Elfre, un bessets!
Gràcies per compartir aquest trosset tan teu! Les fotos són maquíssimes, m'han fet somriure, hi ha concentrats molts de sentiments i es nota. Una abraçadeta, pagesa maca!
ResponEliminaA mi també em fan somriure Sílvia, han passat tants d´anys!!
EliminaAferradeta!
Veig que de la iaia en dieu padrina, com el meu pare es fa dir padrí pel meu nebot.
ResponEliminaAquí diem "pradina" i "pradí" als avis. I "madrina" i "padrino" als padrins joves o del bateig.
EliminaAferradeta Elena!
Jo mai m'he vestit de pagesa. Clar, aquets llonguets! :) Gràcies per compartir els teus records personals. Jo recordo la trunyella de la meva padrina. La guardava dins un canterano.
ResponEliminajejje...vols dir que els de la capital (llonguets!!) no us heu vestit mai de pagesos i han de venir els dels pobles a fer-vos les festes ?? ;)
EliminaLa meva hi tenia moltes, moltes coses dins el canterano, fins i tot confits!!
Bessets dolços!
es bo no perdre aquets records que ens uneixen als nostres i a la terra
ResponEliminapetons amb ganes de cap de setmana
;-)
Si un dia vens per la meva terrona, et mostraré totes aquestes coses.
EliminaAferradeta i somriures ben generosos!!
Dient que sóc de can Fanga, ja estic dient que vinc de ciutat i que la generació del camp em queda lluny. De petit havia vist passar pel barri antic de Barcelona grups de caramelles (Anaven de pagès? No ho sé del cert)
ResponEliminaTambé hi ha tradicions que es renoven o que s'estenen, com els castellers, geganters, etc...
L'important és que la gent d'una ciutat o poble s'hi trobi, fan seva i participen de la festa col·lectivament, com la feinada per guarnir carrosses que expliques o avui dia fer la decoració d'una festa major o de carrer.
Una abraçada
També teniu les vostres tradicions, encara que la pagesia us quedi lluny. L´important és que segueixi de generació en generació i que la terra i els seus arrels no es perdin mai.
EliminaAferradeta!!
Molt xules les fotos! I què guapo el teu fill! Ha estat un noble viatge al passat. Ma sogra m'ensenya fotos de quan era petita, al poble, i sempre l'atabalo amb preguntes de qui són, i on són ara, i si es veuen i si tomba i si gira... :D
ResponEliminaPer altra banda, al poble fem una festa que es diu "Bacus", o "Festa del Vi i la Verema". Pel dia gran, la verema a la plaça, els que hi participen van vestits de pagès, i nomenen el Veremador de l'Any, que pia dins d'una piadora per fer most del vi. Val la pena veure-ho, és molt interessant.
Una aferradeta i uns bessets! :o)
Gràcies Montse, ja ho he dit abans ... el meu fill és el més guapo i més de tot del món! Quan era petit el me volia menjar i ara, de vegades, penso perquè no el me vaig menjar de debó ;)
EliminaAferradeta!
A casa també hi han fotos de la família vestits de pagès, de fet som de pagès, tot això és una manera de mantenir les tradicions, els balls tradicionals, els oficis perduts....a mi personalment m'agrada molt, si no ho mantenim una mica, les generacions que vénen ara no ho coneixeran... un petonet Sa Lluna!
ResponEliminaTens raó Marta, ho hem de fer per ells i pels seus fills ...
EliminaUns bessets!
M'agraden molt les fotos antigues, pel que transmeten i el que pots intuir. Sempre m'ha agradat llegir entre línies, (be des de que vaig fer literatura amb una professora molt especial a BUP)
ResponEliminaConservar les tradicions es molt important.
Petonets Sa lluna, espero que ja estiguis bé.
Vaig fent nina, vaig fent de mica en mica
EliminaMoltes gràcies i una aferradeta ben forta!
Lluneeeeeeetaaaaa!! Hola guapa!! Passava a preguntar com et trobes, si vas millorant i a deixar-te una aferradeta d'aquestes que tu ens has ensenyat a fer! ;-)))
ResponEliminaHooooola maca!! ja veus que síii, què vaig millorant encara que sigui a pas de tortuga, jo crec que entre totes els vostres carinyets, això aviat serà un no res.
EliminaAferradeta ben gran Assumpta, amiga!!
Amiga, en esas imagenes está tu vida, y la de tu familia...
ResponEliminaBellisimo todo, pleno de nostalgia
Un abrazo, amiga
Gracias Antiqva, son recuerdos de fiestas tradicionales de mi tierra y sí, son parte de mi vida.
EliminaUn achuchón y mil sonrisas!!
Un reportatge molt bé i llaminer.
ResponEliminaMoltes gràcies.
Feliç que t´hagi agradat i de que ja siguis per aquí.
EliminaUna aferrada Jordi!!