Nascut a Felanitx l'any 20, germà de set, en Colau es va posar a treballar de mosso a un forn a l'edat de set anys. Una "mili" inacabable li va servir per poder "jugar" a futbol al C.D. Constància i així recuperar la infantesa perduda. S'enamorà de na Joanna i feia molts quilòmetres en bici per poder festejar, fins que es van casar i van obrir un forn, anys de treball, sacrificis i tres fills van ocupar la seva vida.
Ningú pensava que es prendria la jubilació tan bé. Home que -no tenint relacions que no fossin de treball- ens va sorprendre a tots per la seva capacitat d'omplir el seu temps lliure, quan no recollia llenya a vora la mar, anava a cercar caragols o esclata-sangs, o es passava hores arreglant el jardí ... fins que na Joanna va emmalaltir, des d'aquell moment totes les seves atencions van ser per a ella.
Sembla que un parell de línies omplen una vida però, entre una i altra, s'amaguen anècdotes, somriures i llàgrimes, estimació, admiració i un profund sentiment d'agraïment per tot el que ens has donat.
Sembla que un parell de línies omplen una vida però, entre una i altra, s'amaguen anècdotes, somriures i llàgrimes, estimació, admiració i un profund sentiment d'agraïment per tot el que ens has donat.
Ara, pensar que ja esteu junts m'asserena.
Una abraçada, lluneta, molt, molt forta!
ResponEliminaLi has fet un record preciós, perquè puguem nosaltres també, conèixer-lo una micona.
Els pares sempre es troben a faltar tinguem l'edat que tinguem, com a persones molt estimades, i també com a baula que ens enllaça amb el passat, amb els avis, amb tots els seus coneixements. Jo sovint, després d'haver-los perdut, pensava que hi ha coses que si no les puc preguntar a ells ja no sé a qui preguntar-les. Familiars, de costums, de tradicions, i un llarg etc...
Una altra de comiat.
Polida...
ResponEliminauna abraçada!
Preciós tieta.... no es pot dir res més... el padrí era molt especial i el seu record perdurarà per sempre.... t estimarem sempre padrinet Colau❤❤
ResponEliminaNina, aquesta nit vull compartir amb tu aquests sentiments. No importa l'edat, sempre que perdem un ésser especial se'ns queda una sensació d'orfandat, ens vam quedar sense la referència que ha suposat per a nosaltres durant molts anys i, fins podem agrair, en un moment, que s'hagi anat sense patiment, però nostre esperit s'omple d'un buit descoratjador, que hem d'anar enriquint del seu record, del seu testimoni, de tota la seva vida dedicada a procurar el benestar de la seva família. Llàstima que a vegades ens adonem tard, ja que en moltes ocasions són els anys els que ens van donant la dimensió de l'esforç que han realitzat al llarg de tota la seva existència.
ResponEliminaAra et ha de quedar el seu record i la satisfacció d'haver-li donat tot el vostre afecte i haver-li dedicat tota la vostra atenció.
Bessets i aferradetes molt apretades
Els sentiments no tenen edat. El que ens ensenyen els anys és, potser, a suportar millor aquest sentiment de pèrdua però això no vol dir que el sentiment no hi sigui. T'entenc perfectament i t'envio tot el meu suport. Una abraçada molt forta, SA LLUNA.
ResponEliminaI quin vuit més gran que deixen!!...Sé molt bé el que sens!!... Una abraçada molt forta!!
ResponEliminaLa llei de vida és dura i algun dia algú escriurà paraules semblants per nosaltres mateixos. I amb tot això el món no deixarà de rodar i nosaltres amb ell.
ResponEliminaUna forta abraçada.
T'acompanyo en el sentiment maquissima. Molts ànims!
ResponEliminaNo hauria pensat mai que et poguessis sentir òrfena de gran. Encara no m'ha passat.
ResponEliminaEls exemples i ensenyaments que deixa el pare es recorden la resta de la vida.
ResponEliminaI pel que expliques el teu, era un home bondadós.
Una abraçada ben gran Paula.
No tinc paraules. ..Perdre a algú estimat et trenca el cor...hem tingut els pares millors del món.
ResponEliminaGermaneta, t'estimo 💕
Una abraçada.
ResponEliminaEm sap molt greu, tot i que li dediques un post preciós. I a mi no em sembla que aquestes línies siguin poca cosa, ja ho sabem que la majoria de coses no s'expliquen, però ens demostres que va tenir una vida llarga i ben plena, ni més, ni menys que la que volia tenir. I que la seva filla li dediqui aquest post és la millor demostració possible. Ànims lluneta.
ResponEliminaEm sap molt de greu Lluneta. Un es pot sentir orfe de petit o de gran...Per desgràcia és llei de vida i els que tenim una edat, ens ha tocat viure aquest trist moment.
ResponEliminaUn homenatge molt sentit, penso que allà on sigui agrairà aquest record, que ara té un deix de tristor, però el temps l'anirà suavitzant...Pensa sempre amb les coses bones que vas viure al seu costat.
Un petó i una abraçada, bonica.
Un sentit homenatge i un preciós comiat.
ResponEliminaUna abraçada molt forta, Paula.
Un sentido homenaje, sacado del corazón para el que no son necesarias muchas palabras, solo la justas que indican la grandeza del que se ha ido.
ResponEliminaCon tu permiso, un abrazo!
El meu condol. Una abraçada, Paula.
ResponEliminaUna abraçada molt gran Paula. Realment era una gran persona.
ResponEliminaEscrit amb el cor.
ResponEliminaI em temo que amb llàgrimes.
Una abraçada.
Ostres, lluna, Paula, em sap greu, molts petons i una aferrada ben gran.
ResponEliminaEncara tenc la sort de tenir els meus pares,ja majors,i moltes vegades em fa mal elcor de pensar que inevitablement també em quedare orfa. Guard cada dia els moment que pas amb ells . Aquesta serenor de que parles i que a penes reconforta. Al cel sian .
ResponEliminaUna aferrada ben forta i una bessada sincera.
Una abraçada molt gran, Paula. Quina sort, haver-ne pogut gaudir tants anys, de la seva companyia... I gràcies també per haver compartir amb nosaltres la teva tristesa.
ResponEliminaMolts besets, nina!
És veritat que dues línies no basten per descriure tota una vida... ni tampoc dues estrofes o un llibre sencer, però el que és important és el que vau viure junts, i eixe record íntim que sempre portes dins...
ResponEliminaUn abraç ben fort.
Preciós record, una abraçada!
ResponEliminaNina, aquest és un dels posts més macos que he llegit en tot el temps que porto per Internet... Quines paraules tan ben escollides, tan ben triades per explicar-nos -i fer-nos entendre perfectament- quin home tan maco era el teu pare... millor dit: quines persones tan maques eren els teus pares! :-)
ResponEliminaCertament, no hi ha edat per enyorar-los quan marxen... Potser, a mida que et fas gran, ets més conscient que la seva marxa pot ser més propera, però l'enyor sempre hi és... Mon pare va morir fa deu anys i mig i jo moltíssimes vegades encara penso en ell en coses tan senzilles com "com hauria gaudit veient aquest partit de futbol", "què hauria pensat de les declaracions de tal o qual polític", etc.
Però és igual... no hi són... però hi són... sempre hi són, perquè viuen permanentment als nostres cors, al nostre record, en nosaltres mateixos. Segur que tu dius aquella paraula que ells sempre deien, o fas aquelll gest que és exactament com el que ell o ella feien! :-))
Ara són junts... i pensen, feliços, que els has dedicat un escrit preciós! :-)
hola nina , perdona per ser tan poc puntual.
ResponEliminano sé com expresar-me, no se quines paraules escriure.
quan s'en van les persones a qui has estimat, amb qui has crescut, amb qui t'has barallat alguna vegada, amb qui has compartit tantes i tantes coses. Silèncis i rialles, plors , mirades, secrets....
i saps que ja no podràs acaronar... s'em fa difícil ...
estic amb tu i potser sense haber-nos vist mai, hi han coses al univers que no és poden explicar.
una abraçada molt i molt forta, d'aquelles que et deixen sense respir, d'aquelles que saps que són per tu i prou.
quan ploris , deixa una llàgrima a la mar, jo la recollire a la meva platja.
una besada, per tu.
Com s'estimen i com es troben a faltar! Una abraçada Lluna.
ResponEliminaPaula, dispensa que fa dies que no passo per aquí i m'he sorprés que fes quatre setmanes que no escrivies. T'envio tot el meu consol. Recolza't en els moments que heu viscut junts, en que ha viscut molts anys i pel que expliques, en que que va saber viure. Pel demés, només deixar passar el temps farà que la ferida sembli menys fonda.
ResponEliminaUna abraçada molt gran.
Us agraeixo l'afecte i tot el suport que m'heu transmès. Tot i saber que aquest moment ens arriba a tots, sentim que la vida se'ns fa curta i molt més pels èssers estimats. Cada vegada que es produeix, penso que potser m'he quedat curta a l'hora de demostrar els meus sentiments i intento esmenar-ho expressant, en tot moment, l'amor que sento pels que comparteixen la meva vida.
ResponEliminaVos estim! ♥