 |
| Exposició d'Alexandra Cabrer |
A la nit dels museus, Inca va celebrar la X edició d'IncArt. Des del 20 de maig al 3 de juny, es van disposar diversos espais de la ciutat per presentar a tots els artistes.
He de dir que vaig gaudir molt del conjunt, però si alguna cosa em va impactar va ser el Blackout, desconegut fins al moment per mi. També he de reconèixer que vaig tenir sentiments contraris. El primer impacte va ser de rebuig, seguidament vaig pensar que havia d'obrir la ment i finalment, en acceptar la invitació de l'artista Alexandra Cabrer per fer-ho, em va semblar molt interessant. Tots els que passàvem, teníem a la nostra disposició fulls amb textos i retoladors negres. Cadascun podia fer la seva blackout poetry (poesia apagada, o amagada diria jo). És curiós com d'un mateix text puguin sortir tantes coses diferents.
Us proposo un joc : jo poso un text i vosaltres feu el vostre blackout, que podeu enganxar als comentaris, si us ve de gust. Si ho podeu fer al Word i copiar-ho ratllat, millor.
MISSATGES NO
TAN SUBTILS
Des de
l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un
somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta
penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força
absurd, gairebé insultant.
Quan va
baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment
tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el
cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li
queia just al centre de l'espatlla.
Li va
resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al
timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava
tranquil·lament assegut a la butaca.
Mentre
ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que
cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la
vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó,
donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava
reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...
El Sr. X,
incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant,
desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que
pertorbés la gris monotonia de l'existència.
Seguia
metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni
veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...
Hi ha qui
pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació
no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.
(Tret d’aquí : http://relatsencatala.cat/relat/quatre-contes-curts/240041)
Aquí teniu el meu, per començar:
Des de
l'autobús el Sr.
X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure
pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada
entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd,
gairebé insultant.
Quan va
baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la
cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló
duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al
centre de l'espatlla.
Li va
resultar ridícul i
empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre
assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la
butaca.
Mentre
ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que
cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió
desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments
emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap
moneda al terra...
El Sr. X,
incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell
esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la
gris monotonia de l'existència.
Seguia
metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia
missatges enlloc i així era com havia decidit viure...
Hi ha qui
pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació
no deixa de ser abstracta i molt subjectiva
Sa lluna - El dia gris li va semblar insistentment empipador. La vida el va mirar, desaprovant la gris monotonia de la rutina.
Xavier Pujol - X guaitava una passió desfermada entre les paraules. Va mirar aquell esclat de bogeria, llegia com havia decidit viure.
Joan Gasull - Insistentment remenant la cua, esclat de bogeria sobtada. Monotonia de l'existència.
Elfreelang - Des de l'autobús guaitava un somriure pintat entre dos, va mirar de reüll amb un interrogant, la vida, desfermada, entre les paraules. Va mirar un instant, sobtada, l'existència, sense la rutina. Així era viure...ser.
Alfonso Robles - "Aquell dia gris, gairebé insultant, duia un vestit negre. Quan es va creuar amb un músic, el va mirar un instant. Li molestava que pertorbés la gris monotonia de l'existència i feia que era mort."
Francesc Pujol - El Sr. X, menut i grassonet, duia un vestit negre i estava tranquil•lament assegut a la butaca. No semblava reivindicar res. Seguia la rutina d'una ruta prefixada; ja feia temps que era mort.
Carme Rosanas - Se li reflectia a la cara. Un somriure enorme entre
dos arbres del parc. Ell se'l va mirar de reüll tranquil·lament
assegut a la butaca. Es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat
d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". El va mirar
un instant, aprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li
molestava la gris monotonia de l'existència. Llegia, veia
missatges i així era com havia decidit viure...
Consol - "Aquell gos blanc va mirar de reüll un músic ambulant. Incomodat, desaprovant qualsevol cosa que pertorbés la rutina."
M. Roser - Aquell dia gris un somriure d'un fúcsia intens, li va semblar gairebé insultant. Un gos menut el va seguir remenant la cua; l'animaló duia un vestit negre, que li va semblar ridícul. Mentre, es va creuar amb un músic que cantava "contempla la vida"...Ficava passió entre les paraules. Va mirar un instant aquell esclat de bogeria ... Seguia una ruta prefixada, havia decidit viure!!!
Assumpta - El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd, menut i grassonet vestit de punt blanc, mentre cantava acompanyat d'una guitarra. Ficava una passió desfermada, donant forma a un esclat de bogeria metòdicament prefixada; així era com havia decidit viure...
Montse - El Sr. X guaitava aquell dia gris. Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra, només el va mirar un instant. Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada.
Glòria Bosch - L'autobús pintat d'un fúcsia insultant va seguir. Ell se'l va mirar de reüll, li va resultar ridícul i empipador. Mentre ignorava la seva irritant presència només llegia missatges, decidit.
Mari Català - Destacava entre dos arbres del parc. Duia un vestit negre que li va resultar ridícul. La irritant presència, cantava "avui pots morir, contempla la vida", Incomodat per aquell personatge, el va mirar un instant. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència. Seguia una ruta prefixada. Ja feia temps que era mort.
McAbeu - Aquell dia rebé una carta força absurda. La va mirar sense bellugar el cap ni l'espatlla. Li va resultar ridícul aquell truc per vendre assegurances de vida. "Avui pots morir" interpretà entre les paraules. Incomodat per aquella nota, no llegí més... ja feia temps que era mort.
Novesflors - El dia gris li reflectia a la cara un somriure pintat d'un fúcsia intens. Al bell mig, aquell esclat de color gairebé insultant mentre ignorava la seva presència -avui pots morir, contempla la vida donant forma als sentiments entre paraules. El va mirar un instant, aquell esclat li molestava la gris monotonia de l'existència.
