50 ANYS, mitja vida

Fa 50 anys, a l'octubre de 1970, es va inaugurar un institut a Inca. Per a mi va ser un canvi importantíssim, passar d'estudiar en un col·legi de monges, a fer-ho en un col·legi mixt. Sentia una mica de tot, nervis pel desconegut, il·lusió per les coses noves i ... va arribar el dia d'entrar en aquelles aules que em van acollir durant sis anys. L'INEM d'Inca, ara anomenat Berenguer d'Anoia, se'm presentava com un enorme edifici, amb grans finestrals, aules espaioses i una gran pissarra. L'únic que mancava eren els "pupitres" pels alumnes... recordo que vam passar uns dies asseguts a terra fins que arribaren. Què vos puc explicar de tots aquests anys? Se faria molt llarg, però vull destacar principalment la feina del professorat, amb tots ells vaig aprendre a adquirir un hàbit d'estudi, a treballar en grup i ser responsable de cercar tot allò que em servis per les matèries donades. 

Anècdotes mil i una, com la dissecció d'un colom que va bollir a casa (hores i hores) i que em va fer avorrir, tot animal de ploma, fins ja molt grandeta. El laboratori era un espai amb màgia, allà férem molts experiments amb la senyora Gelabert. Un altre tipus de sensacions vam viure amb en Pere, que a més d'ensenyar-nos "lengua y literatura", ens va obrir el món de la lectura.... Estava pensant que, en aquells anys, vam fer tots els cursos en castellà i és una mica còmic que, qui ens donés les classes, fos precisament un home que portava un nom molt castellà, Pere Font.😉 També podria xerrar den Lacomba i la seva manera d'ensenyar-nos dibuix i art, quan un dia ens va dir que podíem fer el que volguéssim i jo vaig fer el meu primer quadre (no en tenia ni idea de dibuixar); quan el va recollir i em va preguntar què havia volgut expresar, li vaig dir: què no ho veus? és un abstracte! i me vaig quedar tan ample. O l'esbroncada del senyor Homar, per donar voltes al camp d'esports amb roba de carrer. El professor de química tenia tota la atenció per part de les noies, quan en Cerdà entrava a l'aula no ens perdíem ni un sol detall del seu look! i tot i així... l'assignatura anava bé.😉 En Tomeu Català, fundador i president del Projecte Home, va ser el nostre "pater", amb ell vam mirar la religió d'una altra manera, menys rància, més participativa, més oberta als problemes de la societat que estàvem vivint. Àngel Olid, Senyor San Martín, Lidia Méndez, Pascual Comín, Francesc Aguiló, Joana Gordillo, Paula Mulet i, segurament, se'n queden alguns que la memòria no recorda. 

Enguany ho havíem de celebrar, però degut a la pandèmia no ens queda més remei que fer-ho des de casa. Des de l'any passat en Pep Servera va posar en marxa un blog per anar plasmant tots els actes, trobades, fotos, participacions i tot allò que tingues relació amb el professorat i els alumnes que han passat per l'institut. En el 2019 vam escalfar motors, amb dues trobades. Només vaig poder anar a la segona que es va fer a Sa Pobla,  trobar-se amb tanta gent que feia anys i anys que no ens havíem vist va ser molt emotiu...

Molts són els records que han tornat rondar pel meu cap i, avui, vos volia fer cómplices d'alguns d'ells. Esperem que ho puguem celebrar l'any vinent, amb salut i alegria.

* Les paraules en groc vos portaran a punts interessants.

TERANYiNES

Lleis: Sabem que són i que valen. 

Són teranyines per als rics i poderosos. 

Pierre Joseph Proudhon

NO QUALSEVOL

No qualsevol descansa la teva ment quan et cansa la vida. Que tots sabem riure però no qualsevol sap plorar les teves llàgrimes. Que tots sabem ballar l'última cançó i beure'ns la penúltima copa, però no qualsevol recull els vidres i la veu del silenci quan s'acaba la música. Sí, sabem picar de mans però no qualsevol et dóna la mà quan l'aigua t'arriba al coll. No qualsevol atura el rellotge en un compte enrere. Temps. No qualsevol et mira, et parla, et toca, t'entén i et regala el seu temps. Maleït temps, esquer de la pressa i de l'individualisme, regió abissal on cauen les mirades que es perden pels carrers plens de llums i sorolls. No qualsevol t'inventa un argument i et dibuixa un camí sense pedres i busca paraules d'ànim sense ànim de res. Només per l'afany d'humanitzar, de sentir, d'empatitzar. No qualsevol truca al timbre de casa teva; el que fa soroll aquí, al teu pit, i entra per quedar-s'hi. Sí. Tots sabem caminar però no qualsevol es posa les teves sabates i camina uns quilòmetres sense mirar enrere. Que tots sabem vestir-nos, fins i tot disfressar-nos, però no qualsevol es treu l'abric i es posa la pell que habites quan tens fred. No qualsevol alenteix el seu pas i s'atura. Així que quan algú toqui la seva espatlla amb la teva, somriu. No estàs sol/a.

-Myriam Imedio

Trobada a --> RODA EL MÓN I TORNA AL BLOG

Els fets no deixen d'existir només perquè siguin ignorats

Thomas Henry Huxley

Se li va trencar el fil d'unió entre els sentiments i les paraules. Embolcallada en un món fosc que no la deixava expressar tot el que li estava passant. Des que van tancar l'empresa, els obstacles anaven apareixent un darrere l'altre com lloses aclaparadores. La seva situació va passar de suportable a ser crítica en molt poc temps.

De cop, totes les persones que tenia al seu voltant van desaparèixer. Ni de coneguts, ni d'amics, ni tan sols de la familia va obtenir comprensió ni ajuda ...

Cada vegada que iniciava la pujada pel carrer cap al menjador social, un tremolor recorria el seu cos i se li tancava l'estómac ... o era el cor que deixava de bategar? Van passar mesos i la sensació era la mateixa del primer dia. Es diluïen les idees, acceptava tot com venia, sense discutir res (ni si era poc, ni si no era bo, ni si...), per si li treien l'única ajuda que havia aconseguit. No entenia ni com, ni quan, ni el perquè del que vivia. Vella per trobar feina, massa jove per a jubilar-se.  Es trobava en aquests buits legals que no tenen sortida i que es perden entre la hipocresia i la deshumanització.

Els atemptats a Catalunya, la situació política, les injustícies judicials, anaven produint-li un gran dolor, enfonsant-la més en el silenci. Només li quedava la fotografia, l'únic mitjà per poder parlar sense paraules i així ho va fer, imatges que per si soles mostraven tot allò que no podia dir i que tant costava de trobar la llum.

Traspuava dolor i silenci.

Em fa molt feliç retrobar-vos un altre cop. Gràcies, CARME!