MENOS tu VIENTRE

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo.

PARAULES

DE VEZ EN CUANDO LA PALABRA

De vez en cuando la palabra, como una rosa de sangre, 
 fluyendo libre y perversa...

De vez en cuando (todavía en alta voz),

la textura de un sueño contra la mentira atomizada y obscena de lo tangible...

De vez en cuando, yo.

Antonio Marín Albalate

i EL TEU NOM ÉS . . .

"Dos amigas" - Antonio R. Spinoza
 

Camino de pressa, ha començat a ploure i jo sense paraigües, distreta amb la llista al cap... pa, llet, mel, tomàtigues, taronges... de sobte escolto una veu darrera meu.
- eeeh Paula, quant de temps sense veure't!.
 Em giro i sí, la conec, però d'on?, somric i ella segueix.
- Digues , quants anys fa que no ens vèiem?, què s'ha fet de tu?.
Mentre somric, intento ubicar-la en el temps... i el seu nom?, pensa Paula, pensa!.
Li dono dos petons i ella segueix parlant...
- Recordes a na Joanna?, si Paula, quan anàvem a classe de piano.
Jo segueixo somrient com una bleda, mentre escolto el seu relat i faig veritables esforços per recordar el seu nom. Recordo la seva cara a la classe, mentre pujava i baixava el braç marcant el ritme de les notes...  i el seu nom?.
- Pobreta, es va anar a les missions i allà segueix, de tant en tant rebo cartes seves i em pregunta per na  Mª Antònia, per na Catalina, per na Bel i per tu, Paula.
Jooo, em vull morir!, és possible que no recordi el seu nom, ella bé que sap el meu!. Segueixo apurada i escoltant el seu monòleg...
- Però bé Paula, explica'm de la teva vida, treballes?,  t'has casat?, tens fills?.
Com puc respondre a tanta pregunta i seguir sense saber el seu nom?.
Vaig contestant a totes, amb un somriure, gairebé histèric...
- Sí, tinc un fill, estic divorciada, treball i...
 Quan estava a punt de demanar-li disculpes pel meu oblit, una altra veu vingué a ajudar-me...
- Rosario, si vols que t'acompanyi, ens hem de donar pressa.
Salvada per la campana!. Després més tranquil·la i amb un gran somriure...
- Rosario, després de tant temps, ha estat un plaer que ens trobem de nou. Un altre dia, amb més temps, ens prenem un cafè i recordem vells temps.
- Sí Paula, hem de veure'ns!.

Era... pa, llet, mel, tomàtigues, taronges... vaja amb la Rosario!.

LA CARICIA PERDIDA

Se me va de los dedos la caricia sin causa,
se me va de los dedos... En el viento, al pasar,
la caricia que vaga sin destino ni objeto,
la caricia perdida ¿quién la recogerá?

Pude amar esta noche con piedad infinita,
pude amar al primero que acertara a llegar.
Nadie llega. Están solos los floridos senderos.
La caricia perdida, rodará... rodará...

Si en los ojos te besan esta noche, viajero,
si estremece las ramas un dulce suspirar,
si te oprime los dedos una mano pequeña
que te toma y te deja, que te logra y se va.

Si no ves esa mano, ni esa boca que besa,
si es el aire quien teje la ilusión de besar,
oh, viajero, que tienes como el cielo los ojos,
en el viento fundida, ¿me reconocerás?

                                       Alfonsina Storni

JOCS DE NEU

                             

jocs de neu
ombres i clars
com paraules buides
sense enteniment

POWER

"El poder no proviene de la capacidad física,

sino de una voluntad indomable"

(Mahatma Gandhi)

A TAULA...



-Taula- Carme Rosanas

Una de les coses de les que gaudeixo, amb tots els sentits, és amb un menjar en bona companyia. La preparació de les viandes, el ritual de la taula, l'arribada dels convidats, i sobretot la sobretaula.
Era costum de mumare que ningú comencés a menjar fins que estiguéssim tots asseguts. No tots els dies ens podíem quedar una estoneta després de dinar, però si ho fèiem als dies festius.

Aquest costum es va repetir, més tard, a casa meva.
Quan em vaig quedar sola, cada vegada que havia de seure a menjar, em sentia incòmoda i acabava per menjar de peu a la cuina o fent altres coses.
Un dia en què el meu fill em va dir que venia a dinar, vaig preparar la taula per dos i, una mica abans de l'hora prevista, em va trucar dient-me que li era impossible venir.

           

 Sense treure els seus coberts de la taula,

em vaig asseure i vaig menjar tranquil · lament. 

Des d´aleshores, la taula de casa, està preparada per a dos.

**Quan vaig veure la pintura de la Carme, em va treure un somriure!!**

PREMONICIÓ

Eren les deu, havia acabat de sopar i, com cada nit, donà un cop d'ull al correu.
Res interessant. Va seure al sofà i es va disposar a llegir una estona, però els seus pensaments eren lluny del llibre. Aquesta darrera setmana les coses no anaven bé, tot i així, esperava il · lusionada la seva trucada. Sospirà, obrí el punt de lectura i per uns minuts es va deixar portar pel relat. Aixecà la mirada, les onze, el pèndol del rellotge marcava el ritme del seu cor. Encengué una cigarreta, com si en això busqués la tranquil · litat per l'espera i va tornar a submergir-se en la lectura. Tancà el llibre, avui no podia concentrar-se, s'aixecà i va prendre un got d'aigua, mentre donava voltes per l'habitació. Gairebé les dotze, va mirar el mòbil i marcà el seu nombre. Una veu a l'altre costat "el teléfono al que llama está apagado o fuera de cobertura". De sobte, un calfred li va recórrer des de la nuca als peus, la seva mirada fixa en les notes damunt la taula, no se'n recordava del moment en el que havia escrit amb majúscules:

Va apagar el mòbil i s'adormí

MiNUTS DE SILENCi

Te liberaste de tu cuerpo cansado

y  echaste a volar entre los olivos

Ya no hay rejas, ni distancias,

sólo recuerdos 

acariciándolo todo.

(a Gabi  10-Febrero-2012)

QUAN DIUS QUE ESTIMES...

          
           Tú dices que amas a la lluvia,
                  sin embargo usas un paraguas cuando llueve.
           Tú dices que amas el sol,
                  pero siempre buscas una sombra cuando el sol brilla.
           Tú dices que amas el viento,
                  pero cierras las ventanas cuando el viento sopla.


           Por eso es que tengo miedo cuando dices que me AMAS
                                                                       Bob Marley

CLICS D´UN DIA DE NEU

HA ARRIBAT LA NEU!

Al mati,  amb la neu que encara deixava trossets com a paperins suspesos en l´aire, el sol que volia ser part del paisatge, els meus ulls encara mig oberts, he volgut inmortalitzar l´estampa...

Aquí no és freqüent que nevi. Per a molta gent,  la imatge de la neu cubrint els arbres, el cotxes, els carrers de Mallorca, és un espectacle increïble i ho celebrem intensament.

És festa major!

De fet, només fa tres anys que la neu visita aquesta ciutat. Si no recordo malament, l´anterior va ser fa més de trenta anys, un dia en què em presentava a unes oposicions en un local sense calefacció i amb les mans davant d´una màquina d´ecriure i sense poder moure els dits...què innocents érem!. Tot i així no hem superat la nevada històrica de l´any 56, diuen els més grans que n´hi havia més d´un metre. Jo, com no hi era!...però si he vist fotos d´aquell dia.

Són les cinc de la tarda, núvols rosats, grisos i blancs juguen amb la lluna que treu el cap tímidament per saludar al tebi sol de capvespre.

POSTALS

 

Aquesta és de la Plaça d'Orient, més o menys com estava quan vaig néixer. Va arribar no sé com, perquè no porta res escrit darrere. La conservo perquè és la imatge de la meva infantesa.

  
Aquesta arribar d'un amic que va anar a Suècia i quan va tornar me la va lliurar en mà.

És molt curiós el que diu...

"Aquí no fan panades, joeee...Pussets".

Aquesta va arribar de l'Empordà i deia, entre altres coses...

"No us penseu que només teniu illes maques a les Balears. Si mai et decideixes a venir et sentiràs com a casa.  Ens en cuidarem!"...

    
I m'hi vaig sentir!!

perquè no podia ser d'altra manera amb persones tan i tan especials!!.